El sexe té identitat?
(Marta Berenguer)

Per què Lacan convida els oients –ara lectors– del Seminari XVIII: “D’un discurs que no fos (del) semblant” a llegir el llibre del psiquiatre nord-americà i psicoanalista de l’Associació Psicoanalítica Internacional (IPA), Robert Stoller: Sex and gender?[1]*

Presentem primer aquest llibre en el seu context. Sex and gender, publicat l’any 1968 –recordem que el Seminari XVIII de Lacan té lloc el 1971– és una àmplia investigació de Stoller que dura 10 anys i s’emmarca en un debat terminològic que tenia lloc sobretot en el món anglosaxó, durant els anys 70 i posteriorment, sobre dos termes: sexe i gènere. D’una banda, aquests debats situen que hi hauria un sexe biològic, determinat per la presència o absència dels caràcters sexuals secundaris, pels quals es troba l’òrgan penià al costat masculí. El sexe biològic, al seu torn, es dedueix científicament a partir de la presència dels cromosomes XY, en el cas d’un mascle, o XX, en el cas d’una femella. Tot i que existeixen també subjectes anomenats intersexuals amb cromosomes XO (o d’altres combinacions), que presenten una ambigüitat en els seus òrgans genitals.

En el llibre es detallen l’estudi i observacions de 85 pacients transsexuals i interesexuals i 63 membres de les seves famílies. Així s’emmarca la distinció entre sexe: lligada a criteris biològics, i gènere: lligada a la convicció subjectiva de pertinença, en el nivell de les identificacions d’un subjecte, com a home o com a dona. El llibre es divideix així en tres parts: una primera en què Stoller exposa els casos de pacients que presenten, segons les seves paraules, “anomalies biològiques”; una segona, en la qual ens parla de pacients sense aquestes anomalies; i una tercera dedicada al tractament de tots dos grups. A aquestes tres parts hi afegeix un apèndix que consisteix en la transcripció de 70 entrevistes a quatre pacients, i les seves mares, que presenten símptomes[2] en relació a la transsexualitat.

Stoller ens proposa el problema des d’un abordatge majoritàriament biologista, cosa que li critica[3] clarament Lacan, atès que estudia casos de transsexualitat –enigmàtics finalment des del punt de vista científic– i es veu obligat llavors a introduir el terme gènere, noció que –cal no oblidar–prové del llenguatge. Stoller està molt preocupat per trobar una paraula que designi la disjunció que pot donar-se entre sexe i gènere. Per trobar la manera de posar nom a aquesta paradoxa, a aquest enigma, finalment, al voltant de què: sobre com un cos és afectat pel real del gaudi del sexe que –cal aclarir, d’altra banda– no és propi únicament dels casos de transsexualitat sinó de tot ésser parlant. És així com introdueix el que anomena “nucli d’identitat de gènere”[4] i que es deriva de tres fonts: “l’anatomia i fisiologia dels genitals; les actituds dels pares, germans i companys cap al rol de gènere de l’infant; i una força biològica que pot modificar més o menys les forces actitudinals (ambientals)”[5].

Com veiem, doncs, segons aquests estudis, el gènere es distingeix del sexe biològic i a més pot oposar-s’hi. El criteri del gènere i la identitat sexual significaria la convicció íntima d’un subjecte respecte al seu sexe. Es constituiria abans dels tres anys i és assignat al subjecte pels seus pares, metges, etc. Siguin quins siguin els determinants biològics del sexe, una persona és membre del sexe que li han assignat al néixer. Així és com Stoller ens presenta la temàtica. Entesa d’aquesta manera la sexuació d’un ésser parlant, seria, doncs, l’obra de variades institucions –la cultura, la medicina, la família, etc.–, entremesclada amb una determinació biològica; però, i el subjecte, pensat com a subjecte de l’inconscient? No hi té cabuda en aquesta elecció? On queda la seva responsabilitat respecte a la seva fixació[6], la seva “assumpció”[7] del sexe, i elecció de gaudi?

Stoller assenyala també la importància del desig matern en l’establiment d’una identitat de gènere que contradiu el sexe anatòmic. Es tracta d’infants que han mantingut, segons Stoller, una “unitat simbiòtica mare-fill”[8], perllongada durant els primers anys de vida. Utilitza al respecte l’expressió: “fal·lus feminitzat de la mare”[9]. Des de la psicoanàlisi sabem que, tot i que el Desig Matern és essencial per a un subjecte, en la neurosi està barrat pel significant del Nom del Pare, mentre que en el cas de la psicosi aquest està forcluït i el subjecte queda lliurat de forma no mediatitzada per la llei paterna al caprici matern. És important pensar aquesta operació com una funció i no únicament en relació a les persones del pare i la mare. I, sobretot, tenir en compte, a partir de la metàfora paterna, el camí que inaugura Lacan: que va des del mite d’Èdip a la lògica que el sosté. L’operació que permet aquest passatge troba el seu punt d’arribada a la sexuació. Lacan realitza, a partir del Seminari V: “Les formacions de l’inconscient”, un immens treball de formalització dels tres temps del complex d’Èdip freudià, fins a conduir-los a una fórmula mínima: la metàfora paterna, donant així una significació fàl·lica al desig de la mare[10].

Crec que és aquí, referint-se a la relació que Stoller estableix entre el desig de la mare i la identitat de gènere, on podem situar la crítica que li entoma Lacan quan diu: “una de les coses més sorprenents és que l’autor eludeix completament la cara psicòtica d’aquests casos, per no tenir orientació, per no haver escoltat mai parlar de la forclusió lacaniana, que explica immediatament i molt fàcilment la forma d’aquests casos”[11].

Ara bé, més enllà de dibuixar un binarisme diagnòstic o marcar amb una determinada etiqueta aquests casos —”què importa”[12], com ens anticipa bé Lacan—, el que m’agradaria assenyalar és que la teoria de la identitat de gènere es converteix en una mena d’ontologia, la recerca d’un nucli de l’ésser, més fort que qualsevol cosa, i que el subjecte va rebre de l’Altre. Però n’hi ha prou en preguntar-se si és raonable respondre davant d’aquests casos únicament en relació al gènere i si existeix realment una entitat definible com a “nucli d’identitat de gènere”, com proposa Stoller.

Arribats a aquest punt ens podríem plantejar l’interrogant sobre si el que pretén trobar Stoller amb aquest “nucli de la identitat de gènere” –i proposo estendre aquesta interrogació als pressupòsits de les teories de gènere– no seria sinó trobar una “veritat última” en relació al real del sexe. Des de la psicoanàlisi, podem argumentar que “la veritat sobre la veritat”[13] no existeix, no hi hauria una essència a anar a trobar. Per desenvolupar millor aquesta qüestió cal tenir molt en compte com entén les ficcions l’utilitarista anglès Jeremy Bentham i que pren molt seriosament Lacan en la seva investigació sobre el semblant[14]. Sense ànim de simplificar una cosa tan complexa, crec que amb tot el desenvolupament del semblant Lacan ens està avançant, en el seminari XVIII, el seu axioma “no hi ha relació sexual”. Lacan ho expressarà així al seminari XX, “Encara”: “certament, el que apareix en els cossos sota aquestes formes enigmàtiques que són els caràcters sexuals –que no són sinó secundaris– conforma l’ésser sexuat. Sens dubte. Però l’ésser és el gaudi del cos com a tal, és a dir, com asexuat, ja que el que anomenem el gaudi sexual està marcat, dominat, per la impossibilitat d’establir com a tal, enlloc en l’enunciable, aquell únic U que ens interessa, l’U de la relació proporció sexual[15].

No pretendria pas Stoller trobar aquesta “veritat última”? Aquest impossible d’enunciar? Afirmar “sóc un home” o “sóc una dona” és quelcom molt complex, més encara si es té en compte que no existiria a l’inconscient una “veritable identitat” per posar nom al gaudi que ens habita a cadascun de nosaltres. Un subjecte no està únicament concernit per l’elecció del “seu sexe”, sinó que aquesta elecció està determinada també pel sexe d’algú altre, al menys. Lacan ens desplegarà, d’aquesta manera, la taula de la sexuació al seu seminari XX[16] on ens mostra quines alternatives se li ofereixen a un subjecte en relació a la funció fàl·lica. Les formulacions “sóc un home” o “sóc una dona”, doncs, i considerant aquest significant que Lacan ens presenta en el seminari XVIII quan subratlla que “el fal·lus és pròpiament el gaudi sexual”[17], es tornen inconsistents des del punt de vista de la lògica de la sexuació tal com la planteja Lacan. Si bé en la sexuació es posen en joc aquestes identificacions, hi ha alguna una cosa que s’hi resisteix i no passa únicament pel registre imaginari i/o simbòlic. Així, per concloure, “sóc un home” o “sóc una dona” només es poden enunciar com “veritables” identificacions interrogant quina funció compleixen –per a cada subjecte– en el símptoma o suplència que hagi aconseguit construir com a defensa davant del real.

 

[1] Stoller, Robert J. Sex and gender. The Development of Masulinity and Feminity. Karnac Books. Londres, 1968 [1974].

[2] Prenem símptoma aquí des del punt de vista de la psicoanàlisi i com una formació de l’inconscient.

[3] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XVIII, De un discurso que no fuera del semblante. Paidós, Buenos Aires, 2018, p. 30.

[4] Stoller, Robert J. Sex and gender. The Development of Masulinity and Feminity. Karnac Books. Londres, 1968 [1974]. p. 40.

[5] Íbid. p. 40.

[6] Freud, Sigmund. “La represión”. Volumen XIV – Trabajos sobre metapsicología, y otras obras (1914-1916). Amorrortu Editores, Buenos Aires, 1976. p. 143.

[7] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro V, Las formaciones del inconsciente. Paidós, Buenos Aires, 2010, p. 170.

[8] Íbid. p. 122.

[9] Íbid. p. 120.

[10] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro V, Las formaciones del inconsciente. Clases: “Los tres tiempos del Edipo” i “Los tres tiempos del Edipo (II)”. Op. Cit., pp. 185-221.

[11] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XVIII, De un discurso que no fuera del semblante. Op. Cit., pp. 30-31. Caldria afegir aquí que per a la psicoanàlisi d’orientació lacaniana parlar de neurosi o de psicosi, defugint de qualsevol patologització com es podría fer desde certa psicología o psiquiatría, és parlar d’estats de l’ésser. Estats en els quals l’elecció inconscient del propi subjecte es troba implicada. Lacan ho resumeix molt bé amb la frase: “la insondable decisió de l’ésser” al seu escrit “Acerca de la causalidad psíquica”, Escritos 1, Siglo XXI, México, 1984, p. 168.

[12] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XVIII, De un discurso que no fuera del semblante. Op.Cit., p. 31.

[13] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XVIII, De un discurso que no fuera del semblante. Op.Cit., p. 14.

[14] Bentham, Jeremy. Teoría de las ficciones. Ed. Marcial Pons. Madrid, 2005.

[15] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XX, Aun. Paidós, Buenos Aires, 2018, p. 14.

[16] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XX, Aun. Paidós, Buenos Aires, 2018, p.95.

[17] Lacan, Jacques. El Seminario, Libro XVIII, De un discurso que no fuera del semblante. Op.Cit., pp. 33.

 

Adaptació del text presentat com a referència del Seminari XVIII de Jacques Lacan en el Seminari del Camp Freudià de la Secció Clínica de Barcelona.

 

Sobre l’autor

MARTA BERENGUER és periodista, sòcia de la comunitat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP), ha coordinat tallers de l’Associació TEAdir a Barcelona i treballa com a intervinent en diversos dispositius de l’associació.

Més publicacions de