El somni humà
(Ezequiel Mir Casas)

Estem caminant enmig d’un món destrossat.

Realitat virtual, consum frenètic, recerca de beneficis, deshumanització dels lligams i devastació dels llocs, la llista és llarga per descriure l’horitzó actual de les nostres vides. I igualment nombrós, tot el que s’ha anat esmicolant, de vegades perdut, d’allò que, tanmateix, constitueix els fonaments mateixos de la nostra presència al món: els lligams amb el bell, amb el just, amb el bo i amb l’Altre.

L’ésser humà ja no està al centre de les decisions. S’ha substituït pels imperatius que redueixen el benestar individual i col·lectiu a la producció i al consum, independentment de la qualitat ambiental i la de l’existència.

Com podem reconnectar amb allò que manifesta la nostra naturalesa profunda i fer de les nostres vides una manera d’estimar el món i donar sentit a la nostra presència?

Tot passa. Tot mor. Ho sabem. Coneixem l’efímer però més que deixar que ens recordi com de preciosa és la vida, ja no es considera sinó des del punt de vista del que és un sol ús, de manera que fem l’experiència del món en una instantaneïtat que ens despulla del sentit mateix de viure. Al contrari de fer-nos conscients del valor de l’existència, l’efímer ha vingut a desresponsabilitzar-nos: ja que tot passa, no importa res, diu una societat que pretén protegir-nos d’aquest món del qual no cessa mai d’allunyar-nos.

Per a Spinoza, l’ésser humà està animat pel que ell anomena el «desig de perseverar en el seu ésser». Esforç, voluntat, apetit, així es defineix la nostra essència per a ell, nosaltres que conscientment cerquem devenir. I no som els únics que ens commou aquest impuls. La naturalesa -de la qual som part intrínseca-també tendeix a realitzar-se i a produir vida sense parar. Però més que contribuir a aquesta aspiració i acomplir la unió amb la natura que evoquen els textos sagrats, l’utilitzem i l’explotem per a nosaltres mateixos, transformant en conquesta allò que hauria de constituir una cerca comuna. Al mateix temps, neguem el valor inherent de la natura i, per tant, de la Terra.

Encara més, l’ésser humà només es preocupa pel seu propi benestar, sense tenir en compte el lloc on habita, sense respectar-lo -l’ésser humà, ens recorda Hubert Reeves, és l’únic animal que embruta el seu niu. La Terra, com més recentment el cosmos, existiria només per a ell i no tindria cap altre propòsit que servir el seu destí.

Testimoniant un egocentrisme indignant, l’ésser humà ha desviat així el sentit mateix de la natura i ha intentat sotmetre-la als seus excessius desitjos i a la seva voluntat de poder. Estimar el món? Aquest lligam fundacional, que hauria d’estar marcat per l’empatia, la gratitud i la compassió, està més aviat marcat per la tensió i la lluita. Si volem substituir el poder sobre l’Altre en amor per l’Altre, abraçar el món en lloc d’esclafar-lo, potser necessitem tornar a la bellesa, fer l’experiència de les qualitats restauradores que no deixa de desplegar mai l’univers, i que l’art transposa per expressar-ne el seu singular alè. El destí humà podria ser ben bé aquesta cerca d’un pas entre l’exterior i l’interior, entre el dalt i el baix.

L’any 1854, un home a la cerca de la llibertat, de meravella i d’un sentit a la vida que també respectés els seus valors fonamentals va defensar un somni que no era el de dominar la natura, d’explotar-ne els recursos o de destruir, en nom del progrés, la casa que habitem. Aquest home, Henry David Thoreau, va escriure: «No calen diners per comprar el que l’ànima necessita».

Sensible als éssers vius -als animals, als arbres i a les plantes, a tot allò que és el nostre mirall, diria la saviesa xinesa-, Thoreau va emprendre aquest viatge de transformació del seu ésser, aquest camí immòbil que és una immersió al cor d’un mateix.

Per «avançar en la direcció dels teus somnis», com va escriure, i perquè la vida humana no es redueixi a la supervivència o a l’entreteniment, sinó que sigui una manifestació de la nostra essència, sabem que els canvis profunds i duradors han de tenir lloc en les nostres societats. Però el repte més gran és transformar la nostra consciència. Per evitar tornar als solcs ja excavats, és una nova visió del somni humà que cal elaborar, una nova manera de relacionar-se amb el món, i per tant d’estimar-lo.

El nostre primer pas seria, doncs, fer atenció i estimar aquest món sintonitzant-nos amb allò que els budistes anomenen la nostra bondat fonamental, aquesta disposició del cor present en cadascun de nosaltres, que s’obre a la benevolència, a la gratitud i al compartir.

¿No és urgent recrear un paisatge interior en el qual s’exercís aquesta bondat, reformular el pacte entre el somni humà i la seva dimensió sagrada, unir el cel de la saviesa amb la terra de l’experiència i refer el pas entre el món i nosaltres?

Bon any 2022!

Més publicacions de