El subjecte trans: «Numero Deus impare Gaudet»
(Miquel Bassols)

 


(Aquest text és la traducció al català d’un capítol del llibre «La diferencia de los sexos no existe en el inconsciente», en resposta a un informe de Paul B. Preciado adreçat als psicoanalistes. Editorial Grama, Buenos Aires 2021.)


En els anys seixanta de segle passat, el terme «transsexual» designava especialment l’home que volia, que sentia que es convertia en dona i que es dirigia a la ciència per demanar l’eviració, la castració real dels seus genitals, i així trobar un acord amb la transformació que experimentava. Avui el significant «trans» designa alguna cosa molt més àmplia, molt diferent finalment. Indica el desig de sobrepassar el marc binari de la diferència entre homes i dones i d’apostar per una multiplicació dels «gèneres» entre els que sempre seria possible transitar, de l’un a l’altre, i de l’altre a l’un. Encara que ningú sembla estar avui d’acord en com definir la categoria de «gènere», el trans ha vingut a designar el rebuig del binarisme dels gèneres i dels sexes. No obstant això, el desig trans dels nostres dies no pot pensar-se més enllà d’una dualitat irreductible, la qual implica transitar d’Un sexe a un Altre sexe, o d’Un gènere a l’Altre. I això sense necessitat, la major part de les vegades, de passar per una modificació irreversible del real de l’organisme.

Convé llavors tornar a considerar la noció de binarisme sexual per veure de quina diferència es tracta quan ens endinsem en el camp del gaudi i del sexe. Lacan no cedia en aquest punt:

«Que el sexe sigui real, no n’hi ha cap dubte. I la seva estructura mateixa és el dual, el número dos. Pensin el que pensin, només n’hi ha dos: els homes, les dones. S’obstinen a agregar-li els alvernesos. És un error. En el nivell del real, no hi ha alvernesos.»[1]

Un temps després, introduirà l’equívoc en el significant deux, dos, d’una manera que interroga la falsa evidència d’una dualitat, d’un binarisme que implicaria una relació i una reciprocitat entre els dos elements. Ho farà indicant «la impossibilitat d’establir la relació d’ells [d’eux]. ¿La relació d’ells, qui? —dos sexes [deux sexes].»[2] L’equívoc entre dos [deux] i d’ells [d’eux] ens porta a interrogar de nou la raó d’aquest binarisme. Es tracta d’un dos molt singular, que només es concep com a binari des d’un tercer lloc, des d’una tercera persona, però que des de la perspectiva del propi subjecte de l’experiència no pot comptabilitzar-se com un parell binari: «Hom [On] els distingeix, no són ells [eux] qui es distingeixen»[3]. La diferència relativa que es pot establir entre el cos masculí i el cos femení només pot aparèixer llavors des d’un tercer lloc, exterior als dos que no sabem si es compten realment com a tals. Per al subjecte de l’experiència —nen o nena, home o dona, trans o no— aquesta diferència relativa no existeix com a tal. Per a cada un d’ells es tracta d’altra diferència, es tracta de l’aparició d’una alteritat d’un altre ordre que el de la petita o gran diferència entre els cossos: és la diferència radical del cos mateix experimentat com a alteritat, com a altre. Lacan serà més precís encara: només es veurà aquesta diferència des d’un lloc o un moment posterior: «és així com serà més tard», un cop distingits com a home o com a dona. Només es veurà així des d’«el valor que més endavant haurà adquirit la petita diferència». I és aquí on Lacan introdueix la dimensió de l’«error», dimensió que no cal posar a compte del propi subjecte trans, com Paul B. Preciado atribueix a la psicoanàlisi:

«El judici de reconeixement dels adults de l’entorn es basa en un error. Aquest error consisteix a reconèixer-los, sens dubte, a partir d’allò pel què es distingeixen, però en reconèixer-los només en funció de criteris formats sota la dependència de llenguatge.»[4]

És, doncs, per la dependència de l’estructura de llenguatge —dependència del camp de l’Altre en el qual està inscrita aquesta diferència entre els significants home i dona—, que s’introdueix el famós «error». Si algun error hi ha per Lacan en el recompte dels sexes i del món trans, no està de la banda del subjecte de l’experiència sinó del costat de l’Altre. Per contra, el subjecte trans és el que, de manera decidida, rebutja aquest error de la diferència significant, diferència relativa entre els dos termes, per passar al real de la transformació del seu cos en un Altre sexe. Diguem, doncs, que l’únic que creu realment en la diferència que introdueix el sexe en l’ésser humà és, precisament, el subjecte trans, quan és un subjecte decidit a passar a l’Altre lloc, sense marxa enrere possible: només un transsexual veritable creu, doncs, en la diferència sexual.[5]

Ja no es tracta ara de la diferència relativa home / dona sinó de la diferència absoluta que exclou tota reciprocitat i binarisme entre els dos termes significants.

Des de la perspectiva de l’experiència del subjecte, no hi ha dualitat ni relació: «Si no hi ha relació entre els dos, cada un segueix sent un»[6]. I aquest serà tot el problema, de quin Un es tracta? Des de quin lloc a quin altre lloc es fa, llavors, l’experiència del «trans»?

Des d’aquesta perspectiva, el que el veritable transsexual vol és «alliberar-se d’aquell error» de compte que introdueix la diferència relativa entre els significants, error comú a tot ésser humà que habita el llenguatge. El que no vol és seguir sotmès a aquest «error» dels semblants, del dos dels dos sexes, el d’ells.

Es tracta, en efecte, d’un dos molt singular, imparell per dir-ho tot.

«Déu estima els números senars», diu la traducció de la coneguda sentència de Virgili en les seves Èglogues. O també: «Déu gaudeix de ser numèricament imparell», gaudeix de ser Un sense Altre. A Lacan li agradava recordar la traducció burleta que feien els escolars d’aquesta sentència teològica: «el número dos gaudeix de ser imparell». I potser sigui la millor manera d’abordar i d’entendre la dualitat irreductible dels sexes en la seva diferència relativa, el fet que només en puguem comptabilitzar dos, es miri com es miri: homes i dones. Són dos, però és un dos que gaudeix de ser imparell, és un dos que no pot establir cap relació, cap paritat tampoc entre els sexes. És el dos imparell d’una diferència que ens porta necessàriament al següent pas, el de l’Un sense Altre possible.

 

[1] Lacan, J., Seminario 19, «… o peor», pàg. 152-153. Qui eren els alvernesos, els trans d’avui? El nostre col·lega Antonio Di Ciaccia ha trobat una referència que pot aclarir-ho una mica: «En 1781, durant la batalla de Wethersfield que va precedir la presa de Yorktown, que esdevindrà New York, al general George Washington, que es meravellava que els soldats francesos combatien com a homes i ballaven com a dones, el general Jean-Baptiste Donatien de Vimeur, comte de Rochambeau, que comandava les tropes aliades dels colons americans contra els anglesos, li hauria respost: ni homes ni dones, ells són alvernesos (Auvergnats).» Di Ciaccia, A., «Le réel du sexe», a Lacan Quotidien núm 912, 1 de febrer de 2021.

[2] Lacan, J., Seminario 20, «Aún». Paidós, Buenos Aires 1981, p. 14.

[3] Lacan, J., Seminario 19, «…o peor». Paidós, Buenos Aires, p. 16.

[4] Ibidem.

[5] És així com Jacques-Alain Miller ho ha subratllat en la seva incisiva conversa amb Éric Marty per situar el veritable impàs que el transsexual planteja a les teories de gènere quan volen negar la diferència masculí / femení: «S’entén per això per què el transsexual és un veritable obstacle epistemològic per a ells, atès que ningú creu més en la diferència sexual que un veritable transsexual ». A «Enretien sur ‘Le sexe des Modernes’», La règle du jeu, 30 de març de 2021. Consultable en línia a https://laregledujeu.org/2021/03/30/36921/entretien-sur-le-sexe- des-modernes /

[6] Lacan, J., Seminario 19, «…o peor». Paidós, Buenos Aires, p. 154.

Més publicacions de