Els delinqüents per sentiment de solitud
(Gustavo Dessal)

Al Japó augmenta el nombre de gent gran que comet delictes perquè vol anar a la presó. Allà se senten acompanyats, se’ls tracta bé, i el confinament resulta preferible a l’extrema soledat que pateixen. Freud va escriure un assaig titulat “Els delinqüents per sentiment de culpabilitat”, referit a aquells subjectes que cometen delictes per tal que la sanció legal atenuï el sentiment inconscient de culpa. Ara podríem afegir-hi una varietat: els delinqüents per sentiment de solitud. Al Japó són fonamentalment dones les que roben un sandvitx per rebre un càstig d’un any de presó. Un any on tenir companyia assegurada, i l’escolta dels guardians que -segons el testimoni d’algunes convictes- són amables i pacients. Un cop recobrada la llibertat, l’estada pot renovar-se amb el robatori d’un segon sandvitx, la qual cosa dóna accés a cinc anys més (la reincidència és severament penada al Japó). Tot plegat sis anys menys solitaris. És curiós. A moltes parts de món el confinament resulta insuportable per a tanta gent, mentre que al Japó hi ha persones que ho anhelen de manera extrema. També hi ha en aquest país els “delinqüents per sentiment de pensió insuficient”, la qual cosa és més que un sentiment. A la presó s’hi pot fins i tot estalviar diners, com diu Toshio Takata, un vellet que va amenaçar en un parc una dona amb un ganivet. No tenia cap intenció de fer-li mal, només d’espantar prou com perquè truqués la policia. Vuit anys de reclusió li van garantir sostre, menjar, i una mica de diners a la butxaca quan en va sortir. Per Toshio, el negoci no va ser pas tan dolent.

Erich Fromm va saber molt bé que la llibertat fa por. Fa por també als manifestants armats que als EUA reclamen la fi del confinament. Creuen que reclamen la llibertat, i no se n’adonen que en nom de la llibertat el que veritablement persegueixen és morir-se. Els éssers humans no suporten gaire ni la vida ni la llibertat. Per a una gran majoria, la vida i les seves incerteses és una cosa que prefereixen evitar com sigui, i la llibertat una càrrega molt pesada com per portar-la a les espatlles. Per això, gent com Bolsonaro, Trump i d’altres poden ser líders adorats per les masses, perquè les menen cap a la mort i l’esclavitud. La diferència entre un neuròtic i un pervers és que el primer té més probabilitats d’anar a la presó. El segon sempre se les enginya per evadir-la. D’això en tenim exemples a dojo a tot arreu. Hi ha polítics neuròtics i polítics perversos. Els primers ho fan tot malament per ser castigats, fins i tot en les urnes. Tot just gaudeixen una miqueta. Els segons, en canvi, gaudeixen tot el que els dóna la gana. No paguen condemna ni perden res. És l’habilitat del pervers. I quan algun miracle judicial els fa passar per l’adreçador tenen amics que els aconsegueixen els millors llocs, fins i tot estant confinats. Amb el seu “Robinson Crusoe”, Daniel Defoe (que per cert va escriure també una obra menys coneguda, “Diari de l’any de la plaga”, sobre una pesta a Amsterdam el 1664) ens ha deixat tota una reflexió sobre l’aïllament com a estímul per a la regeneració moral i la reinvenció de la vida. Un missatge que en aquests temps veiem sorgir com flors d’esperança, ramells de bons desitjos sobre el veritable valor de la vida. Defoe considerava l’ésser humà “la més miserable de les criatures” per haver-se condemnat a ell mateix perseguint miratges buits. Robinson va convertir la necessitat en musa inspiradora i va reconstruir a la seva illa una existència basada en el penediment. Va trobar or i gran va ser la seva sorpresa quan es va adonar que no pagava la pena extreure’l de la terra. Defoe va ser un dels grans moralistes de la història de la literatura. Va pagar presó per les seves idees polítiques i va acabar els seus dies tancat i ocult dels seus creditors. Ara, fuetejats per aquesta tempesta que molts van veure venir, però que ningú no va voler acceptar, hem naufragat. La nau se n’ha anat en orris i hi ha qui pensa que ressorgirem millors i més bons. Que, com Robinson, anem a conrear les nostres verdures i tornar a l’estat de naturalesa de què parlava Rousseau. Un món sense avions, sense bancs i sense desigualtats.

Un grup d’ecologistes francesos li envien un vídeo a Macron proposant-li que desapareguin els avions i que recuperem el veler com a mitjà de transport. A la meva edat se’m faria una mica llarg anar de Madrid a Buenos Aires en veler. Però per somiar, que no falti …

Sobre l’autor:

GUSTAVO DESSAL és psicoanalista, membre de l’Escola  Lacaniana de Psicoanàlisi a Madrid i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). És autor de nombrosos llibres d’assaig i de novel·les, d’entre les quals destaquem El caso Anne.

Més publicacions de