Els per què de la infància
(Magda Mataix)

L’aparició de la notícia, una mica accidentada, que anunciava el passat dimarts la fi del confinament infantil, va suscitar en mi la preocupació pel com i els seus efectes. S’inicia al meu parer, un dels moments més delicats d’aquesta crisi.

El meu fill de gairebé quatre anys, emocionat davant la notícia, crida: “Anirem al parc!”. Li explico que al parc encara no, pot ser que més endavant, que de moment sortirem a fer un volt. “Quedarem amb la Greta!” Tampoc, de moment sortirem sols. “Però per què? Perquè està el virus? Què és el virus? Té punxes? Si menjo xocolata el virus es mor?” I així una infinitat de preguntes que brollen, tallants, que irrompen i deixen nua la meva flaquesa. Sense arguments sòlids, titubejo intentant trobar la resposta òptima que doni sentit i apaivagui l’angoixa, però tot i saber que aquesta resposta no existeix en la seva totalitat, no cedeixo en la seva recerca. Em sento com Roberto Benigni a La Vida és Bella però en maldestre i amb deix vacil·lant.

Lacan, al seu Seminari 11 apunta: “El subjecte aprehèn el desig de l’Altre en allò que no encaixa, en les falles del discurs de l’Altre, i tots els per què de l’infant no sorgeixen d’una avidesa per la raó de les coses —més aviat constitueixen una posada a prova de l’adult, un per què em dius això, ressuscitat sempre des d’allò més profund— que és l’enigma del desig de l’adult.[1]”. És evident llavors que, com a adults, les preguntes insaciables a les quals els nens i nenes ens sotmeten, ens confronten a la nostra pròpia divisió com a subjectes. Però si avui, a aquesta qüestió inherent a la nostra condició, li sumem el moment actual d’incertesa en el qual estem, aclaparats per un real que escapa al sentit i que se’ns imposa amb els seus tints distòpics, la tasca se’ns complica. Sento l’abisme de la impotència i només la invenció podrà detenir el salt.

Un nou món ens espera fora, amb les seves noves normes, regles i imposicions. Distància social, mascaretes i limitacions al contacte entre d’altres. Com afavorir la construcció d’una narrativa, d’un relat que permeti donar sentit i coherència, vorejant el costat més aterridor i temible d’aquesta situació? Un fil invisible capaç de teixir la fractura oberta pel virus i que malgrat la seva marca, permeti a un infant poder significar alguna cosa d’aquest real colpidor, més enllà d’un virus terrible i invisible que espera fora i a l’aguait d’aquell que s’aventuri a sortir.

Em preocupa que les mesures de prevenció que impedeixen el contagi acabin exercint sobre els infants el seu efecte més paralitzant i esfereïdor. Caldrà inventar i modular les nostres respostes davant els seus actes per a no acabar convidant a la por a cada cantonada.

Sens dubte caldrà construir, cadascú a la seva manera, una nova ficció que permeti habitar un món nou, una nova realitat que malgrat deixar fora el contacte, no el deixi del tot, i que malgrat limitar les trobades, no les anul·li per complet, perquè el llaç social, a la seva manera, romangui vinculat a la precaució i a la responsabilitat.

L’escola, com a motor pedagògic i didàctic, seria de gran ajuda per a generar relat, coherència i discurs social. Però aquesta ara no hi és, o està minimitzada i limitada a la seva funció acadèmica malgrat la dedicació i esforç de molts mestres i professors. Ens correspon als adults, pares, mares i tutors, així com als professionals que treballem amb la petita infància, acompanyar i exercir aquesta funció. I encara que les respostes de cada nen i nena seran úniques, com a adults, no podem deixar-los sols en tot això. Sense aclaparar ni abandonar, és la nostra responsabilitat, acompanyar.

[1] Lacan, Jacques. Seminario 11, Los Cuatro Conceptos Fundamentales del Psicoanálisis. Buenos Aires, p. 222. Paidós 2013.

SOBRE L’AUTOR:

MAGDA MATAIX és psicòloga al CDIAP Delta. Psicomotricista. Participant de la Secció Clínica de Barcelona. Docent colaboradora del Postgrau de Pràctica Psicomotriu Terapèutica de l’Universitat de Barcelona. Membre actual de la Junta directiva de l’ ACAP, Associació Catalana d’Atenció Precoç de Catalunya.

Més publicacions de