Estimeu-vos els uns…
(Francesc Roca)

«El problema per a mi és que no puc passejar de manera natural, sense ésser conscient de mi mateix. A això em refereixo quan parlo de fer-ho malament».

John Banville: La guitarra blava.

 

La inspiració d’aquest petit comentari és doble. D’un costat la situació que estem vivint en el moment en el qual escric, és a dir, l’aparent, per imaginar-lo pròxim, final del confinament al qual hem estat sotmesos aquestes setmanes. De l’altre, el text de Freud «El sinistre» (1919), que en part serà el marc per a aquesta reflexió que proposo.

Dit d’una altra manera, la meva inspiració parteix de la percepció que hem pogut tenir aquestes setmanes de les nostres ciutats buides i de nosaltres mateixos amb una quotidianitat també buidada del seu contingut habitual o, per dir-ho d’una altra manera, de nosaltres mateixos buidats en part del món que ens sosté. Així, durant aquests dies he pogut atendre més d’una consulta telefònica en la qual l’angoixa o l’apatia més o menys anguniosa que els pacients plantejaven tenia molt a veure directament amb aquest buit. D’aquí la meva referència al text de Freud.

Les citacions que prendré del text de Freud són extretes a partir de l’edició castellana d’Amorrortu[1]. Tanmateix, encara que en aquesta edició el títol original alemany Das Unheimliche és traduït com a Lo ominoso, continuo preferint la traducció Lo siniestro, de l’edició de Biblioteca Nueva. Explico el perquè.

Freud mateix assenyala en aquest text que cal esperar que «una paraula-concepte particular contingui un nucli (de veritat?) que justifiqui el seu ús”[2]. Per això val la pena que ens detinguem un moment en totes dues traduccions, i fins i tot en la traducció habitual en la seva versió francesa, Inquiétante étrangeté.

‘Ominós’, segons consta en el diccionari, fa referència a l’abominable, cosa que cal considerar com un judici de valor referit habitualment a un acte aliè; al funest, que cal considerar com la conseqüència d’una acció que es viu com a tal pels seus efectes; o fins i tot al que és de mal averany, amb evident valor d’amenaça. Freud mateix es refereix a això últim quan parla del «mal d’ull».

‘Sinistre’, en canvi fa referència tant al funest, infaust a conseqüència d’una acció, com a la suposada mala intenció present en l’acció d’un altre. No obstant això, també conté un matís de dualitat en contraposar-se a ‘destre’, que –a més de l’oposició esquerra-dreta– conté sengles judicis de valor sobre una acció: rebutjable o correcta, adequada.

Respecte de la traducció francesa, Inquiétante étrangeté –«inquietant estranyesa» en la seva translació literal–, convé que la retinguem aquí en tant que aquesta estranyesa pugui referir-se a l’estranyesa del propi vist en un mateix o a través de la mirada dels altres.

Finalment, en aquest repàs pel títol de l’obra de Freud, cal assenyalar respecte del seu original alemany que aquest Unheimliche fa referència, cito, a «alguna cosa dins la qual hom no s’orienta»[3], alhora que Heimlich, és a dir, la paraula-concepte emprada en el títol però suprimida la partícula privativa ‘Un-’, fa referència en la llengua alemanya tant al que és familiar com al clandestí[4].

Anem ara a la meva reflexió breu sobre alguns aspectes del moment que ens ha tocat viure.

Abans voldria detenir-me una vegada més en un títol, aquesta vegada el que li he posat a la meva pròpia reflexió, i especialment en la presència dels punts suspensius. D’una banda he volgut evitar amb ells el possible to imperatiu amb el qual podria haver estat llegit, però també he volgut fer una al·lusió al manament que Jesús transmet als seus deixebles en l’últim sopar: estimeu-vos els uns als altres[5], però suprimint aquests altres de l’equació per a no quedar atrapat en la qüestió del semblant com un altre diferent a mi i mereixedor de la meva consideració.

Dit d’una altra manera, he volgut situar el meu comentari no en el context de la solitud que aquest aïllament sembla condicionar, la solitud per l’absència dels meus semblants, sinó en el de la ipseïtat que sembla imposar la ciutat buida d’uns altres, buida de la mirada dels altres de la qual, no obstant això, jo mateix no estic absent.

Arribats en aquest punt es planteja una disjuntiva entre dues qüestions que, convertides en tema d’aquesta reflexió, semblarien eclipsar-se l’una a l’altra. Parlo d’una possible consideració d’aquesta solitud com un Real potencialment angoixant i de la consideració d’aquesta mateixa solitud com a circumstància d’una quotidianitat a la qual el subjecte, millor o pitjor, s’acomoda.

No estic segur que la primera accepció se sostingui més enllà de remetre’ns a una pulsió de mort en la qual qualsevol vincle es dissol, circumstància potencialment angoixant però que no necessàriament posa en joc un Real sinó que més aviat el vela.

Per això m’interessarà la segona versió d’aquesta solitud entesa com una circumstància, més o menys incòmoda, de la quotidianitat del subjecte ($) que posa en joc aquesta ipseïtat de la qual parlava abans, aquesta ipseïtat aparentment sense alteritat.

Aquesta situació del jo tornat cap a si mateix, és privativa d’aquesta circumstància extraordinària que ens ha tocat viure com a conseqüència d’aquesta pandèmia? O, per contra, podríem pensar que és una condició de discurs en la qual ja estàvem immersos i que ara s’ha fet evident? Podem pensar que el Jo com a mesura i argument últim de la meva realitat ja era l’argument central i últim d’un Discurs Capitalista que proposava a aquest el meu Jo proveir-se d’objectes que contenien la promesa de retornar-me una imatge idealitzada de mi mateix, retornar-me a una ipseïtat satisfeta en el meu imaginari (m ↔ i (a)).

Per a sostenir aquesta tesi podem detenir-nos per exemple en detalls presents de manera prolixa en l’increment de l’ús de les xarxes socials al qual ha portat l’aïllament d’aquestes setmanes. Un d’ells és l’avorriment que sembla haver estat l’argument últim de moltes d’aquestes aparicions, per exemple en molts d’aquests reptes proposats que cal situar a mig camí entre la fatxenderia i el tedi. Entenc que aquest afecte, el del tedi, el de l’avorriment, no és aliè a la societat capitalista en què vivim, afecte que fa que aquests objectes proposats perquè jo sigui Jo estiguin carregats amb una caducitat que no els és pròpia, sinó una projecció del subjecte que atribueix aquesta qualitat a aquest objecte per a no fer-se càrrec del seu propi buit[6].

Un altre aspecte que vull destacar prové de la meva percepció d’aquest Jo esdevingut argument per a molts opinadors de tertúlia televisiva respecte de les seves valoracions de les mesures que s’han anat proposant per a avançar en aquest equilibri precari que sembla existir entre el control de la pandèmia i el retorn a la vida quotidiana dels ciutadans. En aquest mateix camp, i gairebé com a paròdia terrible de l’argumentari d’aquests opinadors, estan els qui exerceixen allò que s’ha vingut a denominar «policia de balcó», erigits des de la seva talaia en implacables jutges morals de la conducta dels altres.

Respecte d’aquests últims, tot i que també d’aquells als quals semblen parodiar, podem rescatar la figura del doble que Freud proposa en el seu text, nascuda en el context del narcisisme primari per a transformar-se en el subjecte neuròtic en una «consciència moral» que pot tractar com a objecte d’aquesta consciència la resta del jo[7]. Veiem, doncs, que aquesta absència d’alteritat és més aparent que real.

En aquest sentit no sembla molt agosarat pensar que en la crítica feroç que aquests dies hem pogut veure amb excessiva freqüència respecte de la conducta d’uns altres, el que en realitat sembla estar criticant-se és la projecció de l’exercici per part d’uns altres del meu propi desig, que el jo, per por o per prudència, o per totes dues coses, reprimeix.

Valguin aquests dos petits detalls que la meva pròpia quotidianitat buidada m’ha permès observar per a preguntar-nos per què aquesta solitud que ha pogut produir la ciutat buida no ha estat, com caldria esperar, motiu d’inquietud o d’angoixa, o no ho ha estat amb la freqüència que podíem haver suposat.

Freud assenyala que el sinistre apareix quan s’esborren els límits entre la fantasia i la realitat[8] o quan una realitat psíquica reemplaça la realitat material[9]. El Discurs Capitalista, perversió del Discurs de l’Amo que Lacan extreu el capítol 4 de la fenomenologia de l’esperit[10], ja ens havia proposat una realitat en la qual el Jo ideal, Jo amb l’objecte que em completa, era l’única realitat possible. No hi cap, doncs, en aquesta realitat així fundada una separació entre fantasia i realitat com proposa Freud ja que aquesta realitat és, en si, tot fantasia, la meva fantasia.

Potser és aquest el motiu pel qual, en les recomanacions que se’ns estan fent, n’hi hagi una que es repeteix insistentment: prudència, la qual s’ha d’entendre com un límit a aquest narcisisme ferotge que se li planteja al Jo quan és només ell qui habita la seva realitat.

 

Primers dies de maig de 2020

 

[1] Freud, S.: Obras completas, Vol. XVII. Amorrortu Ed. Buenos Aires, 1976, pàg.: 219-250.

[2] Cf., op cit., pàg.: 219. El parèntesi és meu.

[3] Cf., op. cit., pàg.: 221.

[4] «En general quedem advertits que aquesta paraula heimlich no és unívoca, sinó que pertany a dos cercles de representacions que, sense ser oposats, són aliens entre si: el del que és familiar i agradable, i el que és clandestí, el que es manté ocult… unheimlich és tot el que havent estat destinat a romandre en secret, ocult, ha sortit a la llum». Cf., op. cit. pàg.: 225 (la traducció del castellà és meua).

[5] Joan 13.34-35.

[6] Heidegger, M.: Los conceptos fundamentales de la metafísica: Mundo, Finitud y Soledad. Ed. Aliança, Madrid, 2007.  Cf. par. 21.

[7] Op. cit., pàg.: 235.

[8] Op. cit., pàg.: 244.

[9] Op. Cit., pàg.: 248.

[10] Assenyalem que en el Discurs de l’Amo l’alteritat depèn de la rivalitat amb l’altre, la qual cosa remet directament a la qüestió del Nom del Pare posada en joc en l’Inconscient transferencial. En canvi en el Discurs Capitalista aquesta alteritat té com a referència primera i última la imatge de mi amb o sense l’objecte que em completa.

 

SOBRE L’AUTOR:

FRANCESC ROCA és psicoanalista, membre de la AMP i de la ELP, Seu de la Comunitat Valenciana.

 

Més publicacions de