Francesc Tosquelles llegeix Gabriel Ferrater, amb Jacques Lacan
(Miquel Bassols)


Francesc Tosquelles
Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’«In memoriam» de Gabriel Ferrater.
Amb un pròleg, Un contacte enriquidor, de Joaquim Mallafrè, una Justificació de Maria-Arboç Terrades i dos apèndixs: A tall de pròleg, de José García Ibáñez, i A manera de pòrtic, de Xavier Amorós.
Arcàdia, Barcelona 2022


 

Ho diré a l’inrevés […]
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater, A l’inrevés

Les institucions poden emmalaltir, de la mateixa manera que emmalalteix un subjecte. Cada institució té també els seus esdeveniments traumàtics, les seves repressions, els seus oblits, els seus retorns del reprimit, els seus malestars, els seus símptomes, les seves segregacions, fins i tot els seus deliris. I és per això que cal tenir cura de les institucions. Tal com indica el títol en francès del llibre Tosquelles de Joana Masó[1], cal soigner les institutions. Soigner no és tant curar com tenir cura. Doncs, pel que fa a les institucions, cal ser fins i tot el seu curador, com quan parlem, per exemple, del curador de l’edició d’un llibre o d’una exposició d’obres d’art. Tenir cura del subjecte no vol dir pas guarir-lo en el sentit mèdic de la paraula sinó, més aviat, localitzar, situar, aïllar allò que té d’incurable en la seva existència i que permet de fer alguna cosa amb el seu símptoma que no sigui només patir-lo. De la mateixa manera, els habitants més o menys episòdics d’una institució han de fer alguna cosa més amb ella que no pas patir-ne els efectes de mortificació inherents a la seva funció d’establiment. Cada institució té, de fet, alguna part incurable en la qual es funda, i la seva existència depèn del destí d’aquest incurable. A vegades cal sacsejar la institució per fer aparèixer allò que la institueix com a establiment, allò que fou el seu desig instituent, allò que la fa ser lloc on rau el seu subjecte, la seva causa. A vegades cal, fins i tot, dissoldre el que ha anat quedant en la institució com un pòsit establert durant el temps, quallat en el transcurs de la seva durada, i que pot acabar ofegant aquella causa, aquell desig instituent que la va fundar. Aquesta va ser, també, la feina de Francesc Tosquelles amb la institució psiquiàtrica —però no només amb ella— quan distingia la institució de l’establiment, el discurs que institueix una pràctica diferent de la institució entesa com allò ja establert en el temps.

*

Aquest preàmbul ve a tomb de la recent publicació d’un llibre molt especial que, a primer cop d’ull, semblaria que no té res a veure amb la feina de tenir cura de les institucions. I tanmateix, si el llegim amb atenció, el llibre de Francesc Tosquelles, Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’«In memoriam» de Gabriel Ferrater (Arcàdia, Barcelona 2022) és un text polític de primer ordre. Encara diré més, és un text excel·lent per entendre què vol dir una “extensió de la psicoanàlisi al camp de la política”, lema amb què Jacques-Alain Miller va voler impulsar una xarxa de treball i d’acció política al Camp freudià (sense la repercussió que mereixia la proposta, també cal dir-ho). I, per dir-ho tot, la pràctica que Tosquelles hi posa en acte no seria possible ni es podria entendre en la seva lògica sense una referència constant a l’ensenyança de Jacques Lacan, que Tosquelles va sovintejar prou, mal que només el citi una sola vegada en tot el llibre. I això per raons que em sembla que s’hi poden llegir amb prou cura. Diré el perquè de tot plegat, i espero fer-ho entenedor seguint el fil que Tosquelles mateix va descabdellar en aquest llibre, reedició d’una primera publicació feta l’any 1985 per l’Institut Pere Mata i el Centre de Lectura de Reus.

*

El primer fil, el trobem en el text del poeta Gabriel Ferrater, el Biel reusenc veí de Francesc Tosquelles, on només el lector de Lacan pot distingir molt bé dos registres diferents que són al principi de l’experiència psicoanalítica: el registre imaginari del Jo i el registre simbòlic del Subjecte. El Jo no és el Subjecte, heus ací el que podem dir llegint el poema “In memoriam”, o també “A l’inrevés”, o en molts altres poemes de Gabriel Ferrater. De fet, tota la seva escriptura és un testimoni, continuat en les seves discontinuïtats, de l’experiència de la divisió del subjecte del llenguatge que no acaba mai d’identificar-se amb el seu Jo. Tosquelles insisteix a dir-ho de diverses maneres en moltes parts d’aquest llibre (p. 23, Primeres aproximacions al concepte de subjecte): el lloc del subjecte del significant, del llenguatge, està descentrat en relació al seu Jo que és una instància imaginària. I ho escriu també d’aquesta manera (p. 33): “El subjecte neix d’allí mateix on la paraula s’esmuny per clivellats, per deixes i escletxes, i li fa així niu”. Les paraules, aquestes “escultures amb l’aire”, són la casa de l’ésser del subjecte que mai podran reduir-se a les significacions amb què el Jo vol identificar-se. I és aquí on s’obre l’escletxa de l’inconscient, l’inconscient estructurat com un llenguatge elaborat per Jacques Lacan. I és aquí on la funció poètica del llenguatge, que Tosquelles manlleva, seguint Lacan de nou, del lingüista Roman Jakobson, s’iguala amb els recursos de l’inconscient. És aquí també on Tosquelles pesca una expressió del poema de Gabriel Ferrater que farà de punt de recolzament per la seva lectura:

Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.

És en l’escletxa que s’obre entre el Jo de la revolta (el subjecte gramatical de l’enunciat) i el subjecte del llenguatge (subjecte de l’enunciació inconscient) que Gabriel Ferrater troba “una altra cosa”, una altra cosa que no sap com dir-ne però que serà el subjecte del dir mateix, un subjecte que travessa cada poema de Les dones i els dies, un subjecte que sembla inefable però que ressona a cada rima de cada vers ritmat, i que Tosquelles arribarà a desxifrar en la pura matèria de la lletra com a suport del significant. L’anàlisi i la lectura literal que fa (pàgines 248-271) d’unes parts del poema de Gabriel Ferrater són dignes dels millors estudis literaris del formalisme rus. Tosquelles ens ho avisa (p. 250): “Però ara, aquí, no treballo com a psicoanalista del Biel. Només prenc alguns detalls dels seus poemes per il·lustrar, no «la seva veritat», sinó el que sempre anem fent en el nostre ofici”. I comença a subratllar repeticions i silencis en els versos del Biel (“tretze vegades una a, deu una i i set una o”), oposicions significants i silencis en els espais en blanc que van mostrant l’arquitectura significant i simbòlica del text (p. 261): “els espais escripturals d’un poema: talls i marges per a una plana blanca”, (p. 265) “són els blancs que esdevenen i assenyalen el lloc i la plaça d’on sortirà la font del patir i dels plaers”, (p. 270) “la paraula i els silencis o els blancs, ja ho hem dit i repetit, són maneres de respirar: fins el badallar, el sospirar i el roncar…” Realment exemplar, tan subtil com precís.

*

Diguem-ho d’una vegada: tot el que Tosquelles desplega en el seu text seguint aquesta lògica no té res a veure amb el que avui anomenen “psicoteràpia”. I té tot a veure amb el que anomenem “psicoanàlisi”. La concessió que Francesc Tosquelles feia a vegades al món de les “psicoteràpies”, i els seus afaiçonaments del Jo que, d’altra banda, no deixava de criticar, queda ben contradita en aquest llibre on la psicoanàlisi pren el seu lloc com una experiència irreductible a qualsevol política d’adaptació i de submissió del subjecte a les normes instituïdes. I això tenia per a Tosquelles —i seguirà tenint per nosaltres— conseqüències polítiques de primer ordre.

Caldria desenvolupar —no ho farem aquí, però no es pot entendre realment el gran treball institucional de Tosquelles sense aquest desenvolupament— una referència cabdal del seu text a Freud i a “les institucions del jo” (p. 170). La institució és per al subjecte una formació imaginària equivalent al Jo. El subjecte s’hi designa, fins i tot s’hi identifica, però aquest Jo no l’és, aquest subjecte, només el representa. Com més el subjecte s’identifica amb el seu Jo i amb la seva “institució”, més alienant serà per a ell el poder dels significants amo als quals serveix sense saber-ho. I aquesta és una clau de la política que Tosquelles farà servir en el seu  treball de l’anomenada “psicoteràpia institucional”. És, de fet, el seu principi ètic i lògic.

¿Com entendre, si no, les referències finals del llibre a una lectura de Marx i Freud que el petit grup “vienès” de la Barcelona dels anys trenta de la República trenava a l’Ateneu Barcelonès del carrer de la Canuda, elaboració feta amb trobades i conferències de les quals, malauradament, no ens n’ha quedat res? Era, de ben segur, una lectura ja orientada per aquesta referència que Tosquelles havia de trobar en la tesi de Jacques Lacan de l’any 1931, la diferència radical entre el Jo de la personalitat —sempre paranoica— i el subjecte del llenguatge. Era una orientació a contracorrent de tot el que es va desenvolupar amb el nom de “freudomarxisme”. És amb aquesta conjunció entre Freud i Marx, seguint la referència lacaniana a la divisió del subjecte del significant amb el seu Jo, que Tosquelles va construir la lògica del que anomena (p. 305) “les experiències de la dita psicoteràpia institucional, tal com s’han pogut anar fent a França en aquesta direcció.” De fet, és el que el mateix Tosquelles ens va dir, a Rosa Calvet i a mi, en una entrevista i que reprodueixo aquí:

“Per cert, en publicar-se la tesi de Lacan de 1931 sobre La psicosi paranoica en les seves relacions amb la personalitat, vam fer [a l’Institut Pere Mata de Reus] un curs de sis mesos per als metges perquè pensàvem que la tesi de Lacan era la manera d’introduir a par­tir de la psiquiatria clàssica una cosa que fins aleshores no havia funcionat. La tesi de Lacan tenia una funció de transformació extraordinària. Per cert, a França era bastant desconeguda i és una de les poques coses que la meva senyora pogué salvar en anar-nos-en. I després la tesi de Lacan fou editada clandestina­ment a Saint-Alban.”

Res del treball institucional de Tosquelles podria entendre’s sense aquesta referència primera, sense aquesta precisa intuïció sobre la tesi de Lacan, una intuïció en una lectura que ningú no havia fet encara, ni aquí —on no ha tingut realment massa ressò— ni a França, on havia de trigar encara unes dècades a fer-se referència cabdal de la psiquiatria i també de la psicoanàlisi.

Tot això ens fa pensar que el millor títol d’aquest llibre, per sota del que ens proposa el mateix Tosquelles, seria un altre: ”Funció poètica i psicoanàlisi”, més enllà de tota referència a la psicoteràpia, que és del que realment abominava Tosquelles quan criticava el corporativisme i el confort intel·lectual —sempre marcats per la infatuació del Jo i les seves paranoies— de psiquiatres, psicòlegs i psicoanalistes inclosos.

*

Llegit des d’aquesta perspectiva, aquest llibre, que hauria de conèixer qualsevol persona interessada en la psicoanàlisi però també en la història i en la llengua del nostre país, és del tot sorprenent. Mereix, doncs, una lectura molt seriosa, tan seriosa com l’aposta que Tosquelles ens proposa i que no és gens evident d’entrada. Perquè cal aplicar al seu text el mateix que ell ens diu que vol fer amb el text de Gabriel Ferrater: trobar-hi el subjecte descentrat del seu Jo. Un cosa es el Jo de Tosquelles —sempre irònic, una mica excèntric i trànsfuga, fins i tot tan histriònic com podia semblar-ho Lacan mateix— i una altra cosa —que no sabem massa bé com dir-ne— és el subjecte Tosquelles. Si distingim el Jo de l’enunciat del subjecte de l’enunciació, aleshores cada pàgina del llibre és una perla. A vegades cal retenir la respiració i anar ben al fons de tot per recollir-la. A vegades, trobes la perla surant en la superfície.

Per exemple, Tosquelles situa perfectament l’experiència analítica de la transferència en el text de Gabriel Ferrater, tot ell adreçat al lloc de l’Altre que el poeta designa amb el nom d’Helena.

Faig versos
dient la meva joventut
però veus que et parlen a tu [Helena],
que un vers que no sap a qui parla
sembla aquell que de cap es llança
a una piscina que han buidat
o que invoca l’eternitat.

“Un vers que no sap a qui parla” però que el subjecte adreça a un Altre lloc on suposa que rau un saber sobre el seu ésser i el seu sentit. Heus ací una bona manera de definir la transferència i l’inconscient, i potser també l’amor mateix: un saber que parla però que no sap a qui parla, un saber que no se sap ell mateix. És la transferència de saber més enllà de qualsevol referència als afectes —l’amor o l’odi—, referència que Tosquelles ja ha deixat de banda en una crítica als analistes que es van distanciar, precisament en aquest punt, de Jacques Lacan com André Green (que és la referència implícita a la pàgina 52). I la raó d’aquest distanciament no era cap altra que la transferència mateixa. Per a Gabriel Ferrater, aquest Altre de la transferència és, en el poema “In memoriam” però també en molts altres poemes seus, l’Heleneta, l’Helena Valentí, filla del seu amic i filòleg Eduard Valentí, en una història d’amor, d’amor al saber també, que prou sabem que no va ser fàcil per cap dels dos.

Seguint la lògica que ens mostra Tosquelles en el text, la pregunta no serà exagerada: qui és, en el text de Tosquelles, la seva Heleneta? Quin és, per a Tosquelles, l’Altre de la seva transferència, més enllà de l’altre imaginari construït en la seva significació manifesta? Faré una hipòtesi, pel que llegeixo en aquest llibre, però també pel que el mateix Tosquelles em va fer saber en alguns comentaris off the record a l’entrevista que vam mantenir amb ell Rosa Calvet i jo l’any 1983[2]. I no ho diré a l’inrevés, ho diré tal com ho vaig escoltar: la seva Heleneta no es en Biel, és Jacques Lacan mateix. Lacan és la referència, tan constant com implícita, d’aquest llibre encara que només el citi una sola vegada (a la pàgina 139). I el cita a propòsit d’una frase que li sembla enigmàtica però que és la clau de volta de tot l’edifici: “un significant representa el subjecte per als altres significants”. “Afirmació —afegeix Tosquelles— que no constitueix un banal joc de circ o un malabarisme d’intel·lectual, encara que d’antuvi ho sembli”.

Doncs sí, podem dir molt bé que Lacan és el significant que representa el subjecte Tosquelles —el saber suposat que elabora en el seu text llegint Ferrater— per als altres significants que hi desenvolupa amb un mestratge digne del millor lacanià de l’època.

[1] Joana Masó (2022), François Tosquelles. Soigner les institutions. Traducció al francès del volum Tosquelles. Curar les institucions, de Joana Masó, amb la incorporació de nous documents relacionats amb Fernand Deligny i la psicoteràpia institucional francesa. Edició d’Arcàdia, en coedició amb L’Arachnéen, distribuïda per Les Belles Lettres Difusion Distribution.

[2] https://www.ciutatdeleslletres.com/francesc-tosquellesla-psicoanalisi-lhospital-i-la-politica/
L’entrevista fou publicada al volum de Joana Masó, Tosquelles, curar les institucions. Arcàdia, Barcelona 2022. Tosquelles va quedar profundament tocat, trastornat, per la seva trobada amb Lacan. És el que puc dir d’aquella trobada amb ell, trobada per la que jo mateix vaig quedar també ben tocat. (I ara, el lector atent podrà llegir això com millor li plagui, però distingint també el Jo del subjecte.)

Foto: Gabriel Ferrater i Helena Valentí (Londres 1963)

Més publicacions de