Francesc Tosquelles per ell mateix


L’ANE, le magazine freudien, revista bimensual impulsada per Judith i Jacques-Alain Miller, va publicar al seu número 13 (novembre-desembre de 1983) aquest article, sorprenent, de Francesc Tosquelles, resultat d’una entrevista amb J.G. Godin, J.P. Klotz, J.D. Matet, J. Miller i J.C. Zudas. El text pren avui un relleu especial, donada la reactualització de la figura del psiquiatre i psicoanalista català, que va participar al Seminari de Jacques Lacan i que és en l’origen de la sectorialització de la xarxa de salut mental a França. L’article es va publicar il·lustrat per la fotografia que reproduïm amb el peu següent: «Barcelona festeja la revolució catalana: No hi ha solució màgica, només senzills actes pas a pas».
Agraïm el permís de Jacques-Alain Miller per traduir i publicar aquest text a Ciutat de les Lletres.
Fotografia del títol: Francesc Tosquelles i Jacques Lacan al IV Congrés internacional de psicoteràpia, Barcelona 1958.

 

 


Francesc Tosquelles per ell mateix. Als orígens de l’anàlisi institucional i de la psicoteràpia homònima. Teòric, per tant, en els seus temps. Sempre implicat en la seva pràctica, però també —i sense embuts— en la història. Segueix sent, al capdavall, “català i, doncs, universal”.

En les meves tasques professionals, sempre he reivindicat la meva posició com a psiquiatre. Crec que he demostrat pels fets l’operativitat de l’afirmació freudiana segons la qual no hi ha incompatibilitat entre psiquiatria i psicoanàlisi. Als ulls de Freud, eren més aviat els psiquiatres –i no la psiquiatria– els que eren incompatibles, cecs i sords a la dimensió psicoanalítica de la psicopatologia. Em pregunto si el que separa els psiquiatres de la psicoanàlisi no és tant l’inconscient com la negació de la seva infància. «Sóc psiquiatre» significa «no sóc un nen». D’aquí ve la seva ceguesa. A la pràctica, això els porta a situar la infància del pacient entre els «antecedents patològics». I és per això que no la poden tractar. En el millor dels casos, posaran de manifest el conflicte sexual adult o la crisi de la pubertat.

Davant la mort

Aquesta suposada incompatibilitat constitueix un dels pilars de l ‘«operatropisme» de les tasques mèdiques. No es tracta només d’una defensa davant les pulsions eròtiques, sinó de posicions fòbiques, i no només infantils, davant la mort. Ja sigui amb Klein i el seu drama agressiu, o amb Lacan i el seu estadi del mirall, ja no és possible establir-se en la simple analogia entre castració i mort. I és cert que un aroma de cementiri envaeix el camp on la bogeria es manifesta en tothom, ofega les paraules de la mort, les ignora o les cobreix de llorers i altres disbarats barrocs. O també, massa sovint, salten els ploms de l’aparell psíquic: la coexistència original d’un mateix i de l’altre es presenta llavors en el teatralisme dramàtic que coneixem.

«Fes l’amor, no la guerra» és un bon ideal. És a dir, una collonada. Personalment, em vaig beneficiar de la plus-vàlua de sentit que va ser per mi el resultat de la guerra d’Espanya i, sense la lluita dels resistents francesos a Lozère, la vella mòmia de Saint-Alban no s’hauria despertat mai. No era un psicodrama ideològic. M’han portat a la paredassa de condemnat a mort dues vegades.

Doble poder i efectes de temps

Tanmateix, tot això ha tingut lloc en les seqüències i amb els punts de referència evocats en la meva anàlisi didàctica: reordenat, no integrat. No sóc integrista. Després, això pot aportar alguna llum sobre perspectives futures, fins i tot formulacions teòriques.

Sovint un camí estret s’obre entre dos marges, en la praxi social de la psiquiatria, fins i tot de la política… potser. Potser això és el que heu anomenat les meves ambigüitats. De fet, no es tracta de dubtes ambivalents, sinó de considerar i de fornir els aparells de l’entre-dos-poders.

L’espai de tota psicoteràpia no és un espai destinat a acollir el «real» per tornar-lo a la vida. Només treballem al nivell dels fantasmes que s’hi articulen o que romanen en suspens. Això no vol dir que estiguem practicant una fantasmoteràpia en exclusivitat. No aixafeu els fantasmes. En voler aixafar-los, són ells que us aixafen. Hi ha un temps per a tot i un temps i un lloc per a cada cosa. Per sobre de tot i en tot cas hi ha una obertura del temps que fa sentit i que el canvia. És en la transferència que passa això, fins i tot fora de la situació psicoanalítica que va permetre el seu descobriment. Això continua sent eficaç en molts casos en què la «institució» del divan no és operativa. La importància pragmàtica del doble poder i de la pluralitat dels espais recorreguts sembla que hagi d’anar per descomptat. Identificables?

Aquesta és la qüestió que a la nostra pràctica hem definit com a anàlisi institucional, condició a priori de qualsevol possible psicoteràpia institucional, o fins i tot, com va aclarir Begler, de qualsevol recorregut psicoanalític. Ida Macalpine ja va parlar d’aquest a priori, que sovint ha esdevingut un punt cec en molts analistes, en l’anomenada contratransferència. Hem de posar-nos d’acord sobre el concepte d’institució. No se’n pot eliminar l’ambigüitat substituint-lo pel d’ «establiment». Moltes vegades he intentat establir les diferències i l’abast de les posicions sovint oposades. Cal dir que amb poc èxit, de tan «establerts» com hem acabat.

Sovint el poder no és allà on preveus que sigui o allà on creus situar-lo.

L’anàlisi institucional pretén detectar els seus punts d’ancoratge, les seves formes i, en particular, els seus efectes, en el camp de l’imaginari projectiu. És en aquest moment que l’anàlisi institucional continua com a psicoteràpia institucional.

Aquí som a nivell de la dialèctica del fantasma. Des del principi sempre hi ha hagut dues potències, no és així? Hi ha la mama i el papa. I no hi ha cap més sortida que escapolir-se entre els dos.

Freud coneixia la importància de la Dona en aquesta problemàtica identificativa, tot i que va fer del seu desig l’enigma fonamental i irreductible. En canvi, Adler, d’alguna manera va esborrar aquest enigma en benefici de l’estructura de la relació fraterna. La ideologia socialista i cristiana, o fins i tot cristiano-socialista, hi va trobar el seu relat, en benefici de la lluita pel poder en els miratges d’omnipotència.

Estàtua del Comandant

Teoritzo com tothom, tot i que no he pretès publicar moltes de les meves reelaboracions d’una praxi on, com tothom, em vaig involucrar amb tot el que fa història concreta de la meva vida: temes de la meva gamma d’eleccions i de rebutjos, on el que possiblement he abandonat, fins i tot no he manifestat, al llarg del camí es creua amb el que acullo en la praxi clínica i que, per això, —per què no?— cal recuperar.

Però, de fet, soc una mica desconfiat de totes les teories, de la meva en primer lloc. En particular, desconfio de les nostres inclinacions cap a l’abstracció. Això no vol dir que estigui adoptant la crítica de la psicologia freudiana, com va fer Politzer, per qui reconec haver tingut una debilitat: jo tampoc em vaig adonar que Freud va ser l’acta de defunció de qualsevol psicologia concreta o abstracta. Estava més ben preparat amb Marx, però també amb Freud, per tancar la porta als nassos de la filosofia.

Però, talment el fantasma foragitat de casa, al qual s’adhereixen benediccions màgiques i neteges rituals, fins i tot la cultura, la sociologia, la psicologia i la filosofia entren per la finestra i sovint s’instal·len sota les estovalles de la taula, o també sota els llits. Llavors vaig afavorir la transferència històrica concreta. La veritat era psicodramàtica. Són els atzucacs de la psicosi, la veritat erigida com a estàtua del Comandant, al peu del mur, que també em va portar a una relectura de Freud, sempre en contacte amb la meva experiència clínica i personal.

Novel·la catalana

No pretenc que sigui la millor possible. Vaig a les palpentes i em comprometo amb el meu bagatge. Vaig tenir, durant i després de la guerra a Espanya, l’experiència de perdre les meves maletes, fins i tot els més bens, per poder alleujar-les sense dolor, modulant els meus abandonaments, segons el curs del procés de la cura. De vegades torno a fer la pinta d’abans. De vegades la deixo a compte dels guanys i les pèrdues. L’aventura de Saint-Alban, fonamental per a mi –i no només per a mi– fa referència a altres «fundacions» passades … transposades, no negades, diria jo, vinculades de nou alhora pel fil conductor del desig que em defineix com a terapeuta i per la cadena entretallada i desplaçada d’esdeveniments. No era per mi, a Saint-Alban, només una operació de supervivència, ni tampoc cosa de tornar a aixecar una bandera menystinguda. No vaig venir a la conquesta de França però a Lozère em vaig sentir com a casa. No només vaig ser ben rebut pels meus companys i, en general, per molta gent, sinó que hi vaig trobar significants de la història del Llenguadoc, que de fet eren els meus, a la meva novel·la dels orígens. Vaig beure de les meves fonts i la lluita antifeixista formava part de les meves accions entre els espanyols, aquesta vegada despullades de qualsevol ressentiment històric envers Castella i les seves formulacions imperials. Catalunya ha estat sovint un país marginat! La nostra maltractada cultura ha estat capaç de resistir i de sobreviure sense tancar-se en una torre d’ivori, però sense voler imposar-se tampoc a ningú. Això és el que va puntuar de molt, de molt lluny, el fonamentalisme que vaig fer present a Saint-Alban. Catalitzador més que no pas agent combatent, portador d’una rígida ideologia personal.

Ortodox, mai…

No faig cap elogi de la marginalitat, tot i que, com tothom, tinc trets histèrics i paranoics. Però sóc molt afortunat de trobar-me marginat des del 1939. Alguns em diuen roig o progressista, altres reaccionari. En el marc psicoanalític, se’m considera kleinià, lacanià, o fins i tot psicodramatista.

De fet, és cert, mai no sóc ortodox: puc prestar-me a confusions. No obstant això, gairebé mai estic confós en la meva praxi, tot i que puc, si cal, canviar de parer.

En qualsevol cas, sense marginalitat, el mateix Lacan no hauria estat Lacan. I els nostres recorreguts, cadascun en el seu camp d’operació, haurien estat més aviat els de dos laconians. Tot és relatiu i les collonades també; sens dubte, no s’han de menysprear. Les collonades són l’origen de la ciència i els seus efectes sovint són formidables. Lozère també va ser el regnat del doble poder manifest: en primer lloc els maquis i l’Estat oficial —reduït a uns pocs papers mullats, sostingut pels alemanys i la gent de la prefectura, fins i tot els gendarmes, que feien el doble joc, amb una inclinació a la bogeria … la lluita per l’alliberament. Després va ser un altre doble poder, el de París —dels ministres— i el de les forces vives locals. També calia navegar entre tots dos. De vegades, he temut, no sense motiu, el meu probable i més proper aïllament. Oury, el meu amic i col·laborador, es va prestar a una maniobra dissenyada per a la meva supervivència en cas de desgràcia. El resultat va ser la creació de la clínica de La Borde i els seus efectes de sentit en l’entorn parisenc. La desgràcia és bona per a alguna cosa.

Per a molts, Saint-Alban ha tingut un paper mític. Hi ha mites molt impactants. No hem de confondre mite i mistificació. La guerra a Espanya, el meu paper de combatent, o més aviat allà de psiquiatre, tenia una importància mítica per als meus col·legues de Saint-Alban i d’altres llocs, en particular per a alguns espanyols.

Trampolí filantròpic

Quan als anys seixanta, vaig tornar a connectar per primera vegada amb l’Institut Pere Mata —el lloc del meu naixement a la psiquiatria, des dels meus set anys—, una monja ja anicana que havia participat molt activament en les nostres activitats entre 1932 i 1936, em va abraçar i em va felicitar «per haver-me fet fora», donat que havien posat preu al meu cap. «Vas tenir sort —em va dir—, aquest acomiadament et va salvar de ser un metge establert i satisfet del teu destí». Paraula d’Evangeli. Sempre he tingut una debilitat per les monges, belles indiferents que representen la millor forma d’histèria socialitzada.

L’Institut Pere Mata de Reus va ser, ho va ser i en certa manera ho continua sent, la meva plataforma per enlairar-me en la psiquiatria, i també ja en la psicoanàlisi. Va ser creat i modelat d’una manera una mica megalòmana o pretensiosa, a partir d’elevats objectius «filantròpics»: treure els bojos de les masmorres policials de Ca Aguille i de les deportacions a Madrid. A Catalunya, tota la psiquiatria, institucional o no, va ser obra de la «il·lustració» contra l’«obscurantisme» de l’Estat espanyol. A Catalunya no hi havia Manicomios del Estado. Com tota la renaixença cultural i política de Catalunya, va ser obra d’una burgesia combatent en plena expansió, a diferència de la major part d’Espanya, amb una estructura agrària i latifundista.

L’Institut Pere Mata cristal·litzà, doncs, a principis de segle. El doctor Briansó va ser-ne la peça clau. Era un amic íntim del meu oncle, un altre metge «il·lustrat» ​​i «filantrop». Briansó va aconseguir l’obtenció d’una participació econòmica, més enllà de la dels comerciants del poble i del moviment obrer, de capitalistes més rics, però no menys filantrops i catalanistes.

L’oncle ideal

El meu oncle, potser massa idealista, va abandonar aquest projecte i va esdevenir ell mateix, a quatre quilòmetres de Reus, un metge de poble: la millor manera, deia, de practicar la psiquiatria. Va representar l’ideal de la meva mare, així que també, ho vulgui o no, ho va ser el meu. Afegiria que va llegir Freud en alemany i que en parlava amb Briansó.

Aleshores, cada mes, l’Institut Pere Mata publicava un butlletí que se suposava que era científic. El 1912, data del meu naixement, es va publicar una notícia proporcionada pel meu oncle (ho vaig saber més tard, és clar) en què anunciava l’aparició de la psicoanàlisi i «profetitzava» els canvis que, com a resultat, havien de commoure l’estructura moderna de l’Institut: les cures amb aparells elèctrics, els banys, les teràpies ocupacionals i recreatives amb els malalts prendrien un nou gir. «El que compta en la bogeria és el significat de l’inconscient» (sic). Quan era petit, passava períodes molt llargs amb ell i, per tant, freqüentava Briansó i el propi Institut.

Després de la mort de Briansó el 1922, l’Institut va experimentar una disminució de l’activitat. Va recuperar el seu dinamisme en part gràcies a qui va ser el primer professor de psiquiatria de la Universitat Catalana: Emili Mira i López. La psicoanàlisi li deu, entre altres coses, el seu dret a la ciutadania a Catalunya i a Espanya. Amb ell, vaig passar per les etapes específiques del jo ideal, de l’ideal del jo, i vaig tenir accés al ventall de teories i pràctiques psiquiàtriques al nostre abast. No era eclèctic, però sabia informar-nos sobre tot el que passava a la psiquiatria internacional. No era ni un polític ingenu ni un exhibicionista, tot i que la seva ètica l’orientava cap a la pedagogia i l’estudi psicològic del treball. Va dirigir el centre d’estudis, de selecció i orientació professional de Barcelona, ​​el primer del món després del de Chicago.

Gràcies a la repressió a Àustria, pels canons del «petit catòlic» que coneixem, i després a Alemanya per Hitler, els refugiats polítics van arribar a Barcelona, ​​que es va convertir a partir de finals de 1931 i fins al 1936, en el centre de convergència de tots els corrents analítics. Per tant, em vaig analitzar, no més de dos anys, amb Sandor Eiminder, un paido-psicoanalista del grup d’Aichorn. Es feia dir cosí de Freud, no he sabut mai si era una metàfora o si existien vincles familiars reals entre ells.

Barcelona republicana

Vaig arribar molt jove a Barcelona, a finals de 1926. Quan tenia amb prou feines 15 anys, ja era batxiller. No us penseu pas que fos un noi model, savi i treballador. Sempre m’he divertit i, fins i tot mentre treballo, si puc, em diverteixo. Del 27 al 30 i al 31 —any de la proclamació de la República i de la República Catalana primer a Barcelona el 14 d’abril— van passar moltes coses: pel que fa a mi, va ser el bullici de la universitat i les meves primeres reunions amb les quinze o vint persones que s’atrevien a dir-se comunistes.

Emili Mira era als socialistes de Barcelona i, entre els que van fundar en la clandestinitat la Federació Comunista Catalano-Balear. Es va estendre com una taca d’oli. Però mossèn Stalin ben aviat es va mostrar insatisfet. Va exigir tres coses: en primer lloc, denunciar el caràcter reaccionari dels socialistes, dels anarquistes i dels republicans; en segon lloc que anéssim a Madrid a parlar en castellà; i finalment, que un cert nombre de nosaltres anéssim a formar-nos a Moscou. Evidentment, tots ens vam quedar allà on érem, i la «federació» va ser dissolta per Stalin en benefici del Partit Comunista Espanyol. Després vam crear el Bloc Obrer i Camperol. A Madrid, la intel·ligència comunista era francament trotskista. No a Barcelona. Els anomenaven el partit del taxi: quan arribaven a ser prou per omplir un taxi, fundaven un nou partit. Potser hi ha això en la dialèctica dels grups psicoanalítics.

El P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista) va succeir el Bloc, un intent tardà i fracassat de produir l ‘«aliança obrera» d’un nivell incomparable a la rutina dels militants del partit francès tal com l’he conegut. El 1932, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, ​​vaig ser l’impulsor d’un seminari nocturn que, durant tres mesos, va treballar sobre les relacions entre Marx i Freud.

Una inflació benvinguda

De la meva experiència política militant, fins i tot militar, el que vaig conservar, sobretot, és una metodologia en l’anàlisi institucional concreta in situ i una pràctica dels grups i de les seves incidències mútues. Freud ja observa que només l’església i l’exèrcit tenen una pràctica concreta dels grups, però no els va estudiar amb detall: la funció dels líders en la psicologia de les masses és ben diferent, clarament lligada a la qüestió de la fascinació hipnòtica. En grups reduïts també passa, però és més fàcil impedir-ho.

Tot i això, no pretenc pas treure’m de la màniga la gloriosa convergència de Freud i Marx com a clau de la nostra vida quotidiana i, per descomptat, de la psicopatologia. No hi ha cap solució màgica, sinó senzills actes pas a pas. Això no exclou els salts, al contrari. Però hi ha moments en què una certa inflació psíquica sobre algunes certeses és benvinguda. Quan vaig creuar els Pirineus, malgrat el caràcter dramàtic, còmic i tràgic del meu alliberament del parany feixista, vaig arribar a França amb un estat d’inflació psíquica sobre el que és possible en psiquiatria. Havia fet l’experiència de la psiquiatria de guerra a l’Aragó i, sobretot, als fronts del sud d’Espanya. En molt poc temps, juntament amb uns quants amics, vam establir no només serveis psiquiàtrics efectius —mòbils i fixos—, sinó també una «comunitat terapèutica» a Almodóvar del Campo.

Hi havia una cosa evident per a mi: durant la guerra, molts psicòtics es curaven. Com que alguns delirants i esquizofrènics de l’hospital eren realment antifeixistes, no veia per què no havien de participar al menys en la fabricació de les trinxeres: no va ser realment un èxit, a causa de l’hostilitat dels militars, però vaig crear així, d’alguna manera, el primer servei de psiquiatria oberta.

Una palanca sostenible

A l’Institut Pere Mata, amb Mira, Vilaseca i altres, vam fer una lectura crítica de la tesi de Lacan, que vaig portar a França i vaig difondre amb els amics de Saint-Alban. Per a mi, no es tracta només del «camp psicoanalític», sinó més aviat i de bon començament de com introduir-lo, allà on és essencial i és fàcilment rebutjable. La tesi de Lacan era, en certa manera, una palanca. Vaig trobar Lacan entre les restes del grup d’interns de París del 36, en la preparació de moltes jornades de Bonneval, especialment amb Ajuriaguerra, fins i tot abans amb Colet, on de vegades es reunien els psicoanalistes que havien sobreviscut a la guerra i amb els membres impulsors de l‘Evolution psychiatrique.

Tanmateix, em vaig negar a crear una secció de psicoteràpia institucional sota la bandera exclusiva del lacanisme: hi havia un problema de grups, fins i tot d’institucions on l’atenció i l’experiència de Lacan em semblava que faltaven. Això no vol dir que consideri l’enfocament lacanià en el camp psicoanalític com una «moda» qualsevol. Lacan va realitzar una obra saludable, fins i tot per a aquells que l’han detestat i combatut amb passió. Dos dels resums, publicats als Annales médico-psychologiques del 1947, sobre les revisions teòriques dutes a terme durant la guerra a Saint-Alban es referien a la psicoanàlisi i explícitament a les concepcions de Lacan… Ja veuen que això ve de lluny… i que persisteix… sempre amb matisos …

 

Aquest text és l’extracte d’una càlida i llarga entrevista entre Francesc Tosquelles i J. G. Godin, J. P. Klotz, J. D. Matet, J. Miller, J. C. Zudas. L’Ane, que no coneix la llengua catalana, agraeix Marie Budia i Joseph Zudas per haver-li prestat les seves orelles i la seva atenció en la descodificació de la gravació.

L’Ane, Le Magazine freudien, novembre-desembre de 1983, número 13, pp. 3-5.

Traducció: Miquel Bassols

Més publicacions de