Francesc Tosquelles:
La psicoanàlisi, l’hospital i la política

“La tesi de Lacan tenia una funció de transformació extraordinària”
“La gent que a la guerra es torna ximple s’han de curar allí mateix on passen les coses”
“L’estat és sempre feixista, són la gent que impedeixen que hi hagi institu­ció”

 


El 18 de setembre de 1983 vaig anar a Reus amb Rosa Maria Calvet per trobar-nos amb el Dr. Francesc Tosquelles. Al vestíbul de l’Hotel Gaudí vam mantenir aquesta conversa que vam transcriure i publicar al número 4/5 de la revista Otium Diagonal, el butlletí aperiòdic de l’Associació de Psicoanàlisi. Coneixíem el Dr. Francesc Tosquelles (1912-1994) pels seus escrits, per les referències que havíem trobat de la psicoanàlisi a Catalunya d’abans de la guerra, també per la seva aparició en algun Seminari de Jacques Lacan. Ell havia rebut formació mèdica amb el Dr. Emili Mira —un introductor de la psicoanàlisi en llengua catalana— i havia treballat a l’Institut Pere Mata de Reus. Militant del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), en començar la guerra l’any 1936 va marxar al front d’Aragó on va assistir els combatents en situacions traumàtiques de guerra. El 1939 va emigrar a França i va iniciar, des de l’Hospital psiquiàtric de Saint-Alban, el moviment de psicoteràpia institucional que va inspirar un munt d’iniciatives i va contribuir a la reorganització dels serveis de salut mental a França, juntament amb Jean Oury i Lucien Bonnafé. A finals dels anys seixanta, l’Institut Pere Mata de Reus va contractar-lo com a director per iniciar la reforma de la institució.

L’interès històric que té aquesta entrevista pel que fa a la figura de Francesc Tosquelles, poc coneguda encara al nostre país, no hauria d’amagar la qüestió central que planteja, tan actual com pendent de respondre i de desenvolupar: l’articulació, gens evident, entre psicoanàlisi i política, especialment quan es tracta de l’anomenada política de la salut mental. La «salut mental» és en primer lloc una qüestió política en el sentit més ampli i originari del terme, no només de diagnosi de patologies, i segueix sent un àmbit on els processos de segregació de la singularitat del subjecte funcionen de la manera més silenciosa.

Hem mantingut el to col·loquial i ben poc acadèmic de la conversa, tal com era l’estil del Dr. Francesc Tosquelles. [Miquel Bassols. Maig de 2020.]


 

Otium Diagonal A Espanya coneixem les seves publicacions i activitats en el camp de la psicoanàlisi i de les institucions, psiquiàtriques i pedagògiques. Algunes ens han arribat traduïdes des de França. Vostè va tenir, però, una vinculació important amb els primers mo­viments de la psiquiatria a Catalunya que el van portar a aquest treball sobre la psicoanàlisi i les institucions. Què ens en pot dir ara d’aquest recor­regut?

Francesc Tosquelles —Bé, per explicar-li això li hauré de dir algunes coses de la meva història. Hi ha un article que vaig escriure a la revista Fulls Clínics[1] de Reus a conseqüència d’una conversa amb el meu oncle, que no va participar en el manicomi per un problema d’ordre econòmic i polític —no es va voler fer, com ell havia previst, que tothom del poble pagaria una part i no hi hauria acumulació de capital—, i el meu oncle, el germà de la meva mare, es va retirar. Però van quedar-hi molts amics. Sempre ho dèiem a casa, quan jo era petitíssim, que el meu oncle era un psiquiatre que feia de metge de poble. I era ell qui tenia a la mà el llibre de Freud sobre els somnis i la Psicopatologia de la vida quotidiana, i n’havíem discutit amb ell d’això. De manera que, als deu anys, jo ja sabia, per allò de l’ideal del jo — o del jo ideal, no ho sé, deixa-ho córrer— ja sabia el que faria. El que faria era fotre la psicoanàlisi als manico­mis. I en això em va recolzar molt l’Emili Mira[2]. Tant és així que a més vaig tenir una altra sort extraordinària, la sort del senyor Hitler —vaja, aquesta conya dels feixistes. Jo no puc queixar-me’n perquè va passar una cosa extraordinària, que des del 31′ van començar a venir a Barcelona refugiats jueus, sobretot d’Àustria.

L’any 1931 va haver-hi el Congrés sobre el “Contre-transfert” d’en Folch i els de l’Institut[3], i jo vaig participar-hi perquè em va tocar una mica els collons que es passés en silenci tot el que havíem fet aquí. Perquè, finalment, de l’únic es­panyol que s’ha parlat, Angel Garma, era de l’època quan era a l’Argentina. I en Garma, a Madrid, havia començat a fer algunes coses, però era a Madrid. I a Barcelona es van fer coses a “La Sageta”[4] amb criatures, es van fer coses aquí amb mi. I no solament això sinó que l’any 1932 o al 1933 vaig fer-hi de Secretari. Havien tancat la Universitat l’any 31′, abans de la República, i llavors amb una colla de pro­fessors —en Trias, en Bellido, en Mira— vam fer la Universitat fora de la Uni­versitat, a l’Ateneu Obrer. Per cert que l’Ateneu Barcelonès no ens va admetre perquè estava en mans de la Lliga. Jo vaig fer de secretari. Cada quatre o cinc dies hi havia a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, al carrer del Carme, unes trobades a propòsit de Freud i Marx. Potser els més actius van ser en Jaume Miravitlles i en Jordi Arquer, que eren del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Jo també era del POUM. Bé, tot això és per dir que aquí hi ha tota una continuïtat.

O.D. — Però, a quines fonts escrites cal remetre’s per seguir aquesta continuïtat?

F. T. — Si teniu ocasió de veure el resum del Congrés de Barcelona trobareu aquestes coses. Perquè en Ramon Sarró, en Santiago Montserrat, parlaven de Viena. Havien anat a Vie­na. Però, cony!, més m’estimo que Viena sigui aquí. Era a Barcelona que hi havia Viena.

O.D. —I com és que vostè va decidir d’anar-se’n a França?

F.T. – Ah, això és molt important! El que volia dir és això. Aquí va venir lo del 36′. Aleshores érem en Josep Solanes, en Jaume Sauret, en Josep Capella, en Borrell —un xicot que encara no havia acabat la carrera— i jo. Érem una colla de metges del POUM. El dia que va començar la guerra érem a les zones de sanitat de l’Aragó. En Solanes i jo vam veure la necessitat i vam proposar d’organitzar treballs psiquiàtrics a l’exèrcit i vam fer alguns “sectors”: Sariñena, Benabarre, Bujaraloz… La idea és la ma­teixa que la del Sector: evitar que la gent se separi massa del lloc on son, del lloc de vida, perquè si la gent que a la guerra es torna ximple els fots al dar­rere, ja s’ha acabat, no tenen sortida. S’han de curar allí mateix on passen les coses. De manera que això vam fer i va anar bastant bé.

Però, diguem-ho així per parlar ben clar, els de Madrid —vull dir, els de Rússia, el Partit Comunista— , doncs no en volien saber res. Primer, perquè érem del POUM, i en segon lloc perquè era la psiquiatria. Un grup concret van venir aquí i van organitzar la repressió, que no era només contra el POUM, perquè a l’exèrcit rus no hi havia psiquiatria. No com en la Guerra de després, quan els anglesos van organitzar les unitats psiquiàtriques amb la influència de W. Bion o de W. Reich que van jugar un paper important a l’hora de discutir l’estat moral de les tropes i coses d’aquest tipus.

O.D. —Es tractava de la pràctica fonamentada en l’estudi de les neurosis de guer­ra.

F.T. —No, de les tropes normals. I de tot això, naturalment, els comunistes no en volien saber res perquè al front no hi ha bojos.

O.D.Emili Mira té un llibre sobre les neurosis de guerra on planteja tot això.

F.T.Em penso que sí. El va escriure a Amèrica. Aquest jo no l’he vist però tinc entès que parla una mica de mi. Bé, aquesta gent es van imposar. Per a l’organit­zació de l’exèrcit popular no havia d’haver-hi  psiquiatria. Menys mal que a en Mira, que venia de la Unió Socialista de Catalunya —quan es va fer el PSUC estava sota el control comunista—, no el van fer fora perquè necessitaven algú conegut, amb nom. Ell ja havia tingut conflictes amb els comunistes, a Rússia mateix, perquè —sempre ho recordaré— va haver-hi un Congrés de Psicologia i ell va presentar-hi les coses que feia aquí amb la selecció professional. I després ho van publicar dient que ell era un professor burgès psiquiatre. Mira es va quedar de tota manera i va aconseguir —fins i tot després que havien intentat matar-nos físicament, sobretot a mi— que reconeguessin que fèiem coses.

Hi havia un senyor, que era metge i que es deia Taberner —sempre ho recordaré— que va venir com a psiquiatre del cos de l’exèrcit. Em va fotre fora de Sariñena. Llavors em vaig refugiar a Monzón. Una vegada em va cridar, com a jefe que era de Sanitat, per­què jo estudiés l’estat d’ànim de la gent per a l’organització dels permisos. D’allà vaig anar a Madrid. Vaig veure que el reconeixement de la psiquiatria de guerra no consistia, com en la psiquiatria normal, en ocupar-se simplement dels bojos amb etiquetes. Perquè segur que aquesta noia bé li deu passar alguna cosa o altra…

O.D.— És clar, si no no estaria pas aquí.

F.T. — És clar, dic això perquè malgrat la meva amistat amb Lacan, gràcies a la meva formació, jo sempre he estat més kleinià que lacanià. Per la raó següent, perquè dels nens que jo m’he ocupat, aquí a Reus en el servei de Paidopsiquiatria, a l’Institut de Puericultura, des del 32′ fins al 36′ jo reunia les mares dels nens i feia antesala amb elles, i coses d’aquest tipus. Era molt kleinià, jo, perquè la Klein té l’avantatge sobre Freud que realment es va ocupar dels nens i dels psicòtics, és a dir, de la gent a la qual no es pot fer estirar en un divan, i per tant s’hi ha d’intervenir, se’ls ha d’activar. És molt més semblant a allò que podríem fer en un Hospital Psiquiàtric simplement amb el discurs de la talking cure [la cura per la paraula].

O.D. —Això era una cosa que jo volia preguntar-li. Jo he treballat amb deficients bastants anys i un dels exàmens de selecció ens el feien amb el seu llibre sobre el maternatge terapèutic. I ara em sorprenia, rellegint la seves intervencions en el llibre sobre “La infància alienada”, la gran diferència teòrica entre aquell maternatge terapèutic i el que vostè planteja aquí[5].

F.T. — “El maternatge terapèutic”[6] és un llibre que està fet meu però és un llibre fet per als educadors, per a la seva formació. Hi ha les anècdotes, però està lli­gat al que es podia dir o al que es podia fer. Bé, deixem-ho córrer. Tornem endarrere i tornem a això de la guerra. Llavors, quan precisament anaven a pelar-me, un xicot va fer-me passar per entre les línies del front per anar a veure el comissari polític, i aquest, per casualitat, va adonar-se del meu nom i que jo era d’aquí. —Cony! no ets el Tosquelles, tu? —Cony! és clar que sí. Resulta que era un noiet amb qui havia anat a escola quan tenia cinc anys. Va quedar parat. Li vaig dir: Com pot ser que amb una vida com la teva t’hagis tor­nat feixista? En comptes de tomar a Sariñena em vaig quedar set o vuit dies amb el xicot soldat i el comissari polític. Mentrestant, en Mira va obtenir finalment que es fes un servei psiquiàtric i van fer un concurs. Jo hi vaig participar amb un text i vaig sortir nomenat oficialment per cuidar-me de l’organització psiquià­trica d’Espanya —no d’aquí perquè Franco havia tallat l’ofensiva. El fet és que mai no he treballat tan bé com amb la gent del Partit Comunista d’Espanya. Vaig deixar en Bergman a Madrid i ja no me’n vaig ocupar més. De Toledo sí, de l’Hos­pital de Consuegra. Emili Mira m’havia explicat que durant la guerra a Àustria, Lang —un psiquiatre, tampoc es parla d’ell— havia or­ganitzat una comunitat terapèutica amb els soldats. Doncs jo, gràcies a Mira, el que vaig fer va ser organitzar a Almodóvar del Campo —això va durar uns dos anys— una comunitat terapèu­tica per a muts de guerra i esquizofrènics. Havien de ser muts perquè jo els acollís. Això va ser per a mi una “inflació psíquica”. Tota la gent que cuidava els bojos els vaig escollir jo: un era advocat, l’altre era capellà… gent que no ha­via tractat mai amb bojos. I amb un mes de formació professional un tio que no signi tonto es converteix en el millor dels psicòlegs.

Sauret, que era aquí al Manicomi i es cuidava del fill d’en Companys —el fill d’en Companys era esquizofrènic—, no formava part de la plantilla de l’hospital i es va cuidar constantment de l’administració, com a català que era, de la comunitat terapèutica. El que vaig fer és disposar ambulàncies, i quan hi havien hòsties en un lloc teníem les ambulàncies per a la gent amb crisis histèriques o el que fos… i vaig organitzar també —que ja és ser tonto— l’acolliment dels ferits i operats del cap. De manera que el centre sempre va ser la psicoanàlisi, però jo no he negat mai ni la psiquiatria clàssica ni la neurologia.

Per cert, en publicar-se la tesi de Lacan de 1931 sobre “La psicosi paranoica en les seves relacions amb la personalitat”, vam fer un curs de sis mesos per als metges perquè pensàvem que la tesi de Lacan era la manera d’introduir a par­tir de la psiquiatria clàssica una cosa que fins aleshores no havia funcionat. La tesi de Lacan tenia una funció de transformació extraordinària. Per cert que a França era bastant desconeguda i és una de les poques coses que la meva senyora pogué salvar en anar-nos-en. I després la tesi de Lacan fou editada clandestina­ment a Saint-Alban.

O.D. —Aquest és el primer cop que vostè es va trobar amb el text de Lacan? L’havien editat aquí?

F.T. —Sí, va ser la primera trobada amb la tesi de Lacan, però l’edició era la fran­cesa. Ja saps que aquí som afrancesats. A mi m’emprenyava haver d’ocupar-me d’alguna cosa de Madrid, anar a Madrid a fer de jefazo, preferia no ficar-m’hi. Vaig conèixer Bergman i em va semblar un home d’una visió una mica ensalada russa, és a dir que sabia nedar entre dues aigües, devia ser radical socialista. 

O.D. —Vostè no ha estat mai a la Internacional?

F.T. Sí.

O.D. — No, no em refereixo a la Internacional Comunista sinó a la Internacional Psicoanalítica.

F.T. — Ah no, mai!

O.D.—I com s’ho va organitzar per arribar a ser psicoanalista?

F.T. —Psicoanalista? Jo sempre he dit que no soc psicoanalista. Jo dic que jo soc psiquiatra i psiquiatra vol dir psicoanàlisi. I si no hi ha psicoanàlisi no hi ha psiquiatria. Soc psiquiatra però no soc psicoanalista de clientela.

O.D. —Com veu vostè la manera en la qual s’organitzà la filial de la I.P.A. aquí a Espanya?

F.T. —Què és la IPA?

O.D. —L’Associació Psicoanalítica Internacional.

F.T. — Ah sí! Això és una conseqüència de l’expansió. Molts d’aquí van anar a Suïs­sa i van conèixer a Raymond de Saussure, René Diatkine i companyia, com jo mateix. Per exem­ple, Diatkine és un deixeble meu, si s’ha fet analista és perquè jo el vaig impul­sar. Ell volia fer de psiquiatre com la seva dona. Jo vaig conèixer tota aquesta gent. Em buscaven però jo sempre m’he refugiat, fins i tot amb Lacan. Una vegada em vaig deixar enredar amb la publicació de la Revista de Psicoteràpia Institucio­nal, però això són maniobres de caràcter polític. Lacan mateix tenia molt poca fa­cilitat amb els problemes de grup i d’equip. Tanmateix, ha sigut una mica injust, malgrat que l’admirava, amb la Klein. Però això era l’aspecte, jo diria, una mica egòic de Lacan.

Però la meva fidelitat ha estat sempre aquesta: cal introduir una pràctica, com deia Freud al Congrés de Budapest quan parlava de les institucions. Quan amb Jean Oury vam parlar d’això que Freud havia dit al Congrés de Budapest, la gent —precisament Serge Lebovici— ho va buscar i ho va trobar. Però llavors van dir que la Institució era el cognom de la Societat Internacional. Però Freud deia que hi hauria institucions clíniques gratuïtes que serien dirigides per un psicoana­lista.

O.D. —Quan les regles de la Internacional Psicoanalítica deixen la psicoanàlisi en mans de la medecina —no de la psiquiatria— exclouen a la vegada la psicologia per una banda i la psiquiatria per l’altra i es crea la situació de la Internacional. Però la psicoanàlisi tal com està instaurada a Espanya és bastant aliena a aquesta pro­blemàtica.

F.T. — La psicoanàlisi de clientela és el que fan vostès. Miri, jo tinc força expe­riència en psicoanàlisis didàctiques. Des de l’any 43′ no he acceptat ni un tio que em digui que vol fer de psicoanalista. Li dic: vagi amb un analista. Jo faig psi­coanàlisi didàctica amb gent que vol entrar en el quadre, que farà psicoanàlisi pública. Els altres no m’interessen, perquè, que vols que faci? Cria corbs, que t’arrencaran els ulls. La clientela privada, no dic que no hagi d’existir, però no és la meva vocació. Diguem, per tant, que no m’interessa.

I tornem a això de Reus, fins i tot en la situació actual. N’hi ha que ja es psicoanalitzaven, però a Reus els progressos que es varen fer van ser des que vaig començar a fer psicoanàlisi amb metges didactes i que eren malalts meus que tenia en tractament. Això era des del 33’, des del llibre de Mira que va pu­blicar l’any 34′, que està fet al Pere Mata i que té un capítol que està redactat com­pletament per mi, amb la variant d’alguns dibuixos del círculo expresivo o no sé que carall hi diu. I Mira resumí algunes coses del que feia en anàlisi institucional. Jo vaig veure el problema d’això de convertir-me en psicoanalista però vaig tenir sort perquè vaig començar a fer psi­coanàlisi amb gent internada i, naturalment, vaig fracassar completament. Jo ho vaig publicar en una revista d’aquí sense explicar molt per què havia fracassat —és a la revista de Reus Fulls clínics, de l’any 34’. Per a mi, això fou el final, bé el final… més aviat el començament. Vaig començar aquella psicoanàlisi i vaig fracassar per culpa meva. Perquè, per exemple, tenia un pacient era un cleptòman i el vaig engegar a fer punyetes després de tres dies perquè m’havia robat el rellotge i no ho vaig poder tolerar. Però això no ho he explicat. El que he publicat és aquell altre fracàs que em porta a la decisió d’anar poc a poc introduint la psicoanàlisi en la institu­ció. Seguia un tractament amb una noia que era una obsessiva borderline però que es podia estirar en un divan, i va anar bé durant uns sis mesos o una cosa així. Bah molt bé! Ella parlava, jo no deia res i semblava que anava bé. I de sobte un dia no va dir res més. Jo seguia el control amb Sandor Reiminder i en Sandor em va fer un discurs sobre el mutisme i aquestes coses. Doncs en aquest control hi havia tam­bé un alemany refugiat, Werner Wulff —que intervingué també en “La Sageta”— que em va dir: “Jo sé perquè aquesta dona no parla, i si tu fossis més a dintre de la ins­titució també ho sabries”. Perquè aquesta dona abans d’anar a les sessions d’anà­lisi s’estirava al terra i una altra malalta es posava al darrera i l’escoltava. Ell mateix deia en algun lloc: “La institució és una totalitat”.

Sandor es va quedar a Barcelona. Per cert, jo vaig passar gairebé un any de la meva anàlisi sense pagar gràcies a l’Ateneu Barcelonès, perquè allà hi havia un tio que es deia Francisco que duia el cafè on es menjava. Allà et trobaves amb tothom, la biblioteca estava oberta tota la nit, era un lloc collonut per treballar, l’Ateneu Barcelonès. Vaig trobar-hi en Dalí i molta gent interessant. No nomès jo hi menjava de tant en tant i no pagava, perquè el cambrer m’havia fet crèdit, sinó que el meu psicoanalista també hi menjava i no pagava, a compte del meu crèdit. Algunes vegades jo anava a menjar al carrer Tallers però a ell li agradava mes de menjar a l’Ateneu. Llavors, després de la guerra, vaig pagar el compte de l’Ate­neu que corresponia als menjars del meu analista.

O.D. —Com va ser per a vostè el final de la guerra?

F.T. —Per a mi la guerra es va acabar el primer d’abril. Gràcies a un conegut i gràcies als muts. Perquè al poble on jo era tenia un casquet d’oficial de l’estat major i un im­permeable per passar d’un sector a l’altre, encara que en la meva pràctica sem­pre he anat vestit de civil. Deien que jo era un català, que els catalans tenen sem­pre el mal de Sant Vito i que jo feia miracles, perquè fer parlar els muts, això per a la gent era fer miracles. Cada dijous sortien quatre o cinc emmilagrats. De manera que jo, a la regió, tenia molta fama. I quan van entrar els moros, gràcies a unes petites maniobres em vaig quedar allà perquè oficialment ja era a Fran­ça. Però jo continuava allà amb papers de l’exèrcit espanyol i m’ocupava de com­prar el menjar dels bojos, perquè en aquesta situació la gent normal fa de boig, i se’ls havia de donar de menjar. I llavors, al nou alcalde feixista del país vaig plantejar-li el problema de l’evacuació dels bojos i ell no entenia res. Em va fer uns papers perquè jo anés a buscar a intendència el menjar dels bojos, però ho va fer tan bé —això és als papers oficials— que em va nomenar Director de l’Hospital Militar d’Almodóvar del Campo, però amb papers feixistes. Per tant, quan entraren els altres, la policia es pensava que jo era un militar, un feixista. I així em vaig passar tres mesos descansant allà baix fins trobar una altra vegada la meva dona, que l’havia perduda per l’Aragó.

O.D. Així, vostè va passar a França amb parers de l’Estat espanyol?

F.T. —No, home no, a Madrid! L’última evacuació la vam fer amb en Sauret. Ens en vam anar tots dos amb una ambulància prop de Toledo fins a Madrid. Vam anar al millor hotel amb els papers de “Director” que m’havien donat i no el vaig pagar. Al cap d’uns anys vaig tornar a aquell hotel i em van dir que no hi havien places. Però aquest segon cop jo anava amb la intenció de pagar. Llavors vaig marxar a Astúries —la meva senyora és asturiana— i vaig amagar-me una mica mentre que la meva senyora buscava diners. I per amagar-me vaig fer dues coses: comprar-me un bombí perquè ningú no em prengués per boig i anar cada matí a la Casa de España per fer-me afaitar. Ningú no em va preguntar mai res. Jo cada dia anava molt serio a llegir el diari a la Casa de España.

Vaig arribar a Franca l’any 39′, el mes de setembre, i vaig estar en un camp de concentració on vaig organitzar un servei de psiquiatria. I mai no he fet tan bona psiquiatria com en el camp de concentració. Això va servir també per fer possible que alguna gent fotés el camp. Em vaig trobar un militar, un metge que era andalús i  parent del fill d’en Charcot, que estava emprenyat perquè hi havia gent que es moria —bé, que es moria… eren espanyols que es mataven— i feia falta un hospital psiquiàtric. Ell era anti-psiquiatre i ens vam entendre de seguida. Per casualitat, em van enviar a Saint-Alban i vaig anar-hi amb en Sauret.

O. D. —Quan va conèixer Lacan? 

F.T. — L’any 46 o 47, al final de la Guerra.

O. D. — A l’Hospital de Saint-Anne? 

F.T.No, no l’he conegut mai en un hospital. El vaig trobar perquè jo anava ca­da mes e París a fer el batxillerat. Jo feia de director d’hospital però passava el batxillerat! Vaig haver de fer-me francès i començar els estudis. I, naturalment, vaig trobar Julián Ajuriaguerra. Ja el coneixia de Barcelona, perquè durant la guerra va participar en la presa de Mallorca. Els socialistes espanyols, junt amb els feixistes, ens van fotre fora perquè no s’ha de deixar mai als catalans prendre ni Mallorca ni València. Però l’Axurria —com li deien— ho va entendre de seguida, i quan va tornar de Mallorca va anar a París i va prendre part en tot això del grup d’estudiants de psiquiatria de Saint Anne, l’any 36’, on hi havia fonamentalment en Lacan, l’Ajuriaguerra, en Henri Ey i molts més. No perquè fossin més intel·ligents, sinó perquè va passar un fet polític, que és indispensable per entendre la situació. Els cuidadors francesos treballaven al manicomi fent de guardians vint-i-quatre hores de vint-i-quatre, com esclaus: menjats, vestits, beguda i alguns francs. Quan ja tenien un vestit, se n’anaven. No exagero. Llavors, l’any 36’ el Front Popular ordenà allò del treball de vuit hores. Bé doncs, la veritable revolució va ser la dels cuidadors i no pas la dels manicomis. Quan s’està amb els bojos s’està molt bé: els bojos, els cuidadors, fins i tot els psiquiatres. Tothom està d’acord a condició que res canviï, és la catatonia psiquiàtrica, l’autisme secundari. Aquí va passar el mateix quan Vilella va aconseguir que els cuidadors treballessin menys hores. Els sindicats obrers d’aquí van dir: si només treballem vuit hores, què farem? Haurem d’anar amb les nostres dones o amb els fills i això és la catàstrofe. Treballant tot el dia ja està bé, un no té necessitat… bueno sí, de tant en tant es fot un polvo, però viure amb la seva dona o amb la veïna… això no! Doncs llavors la revolució psiquiàtrica no va ser únicament la personalitat de Lacan, d’Axurria i d’Henri Ey. Si bé està clar, com diu Lacan, que ells van ser els “civilitzadors de la psiquiatria francesa”, perquè un psiquiatre francès mitjà, de finals del segle passat, no sap fer res més que “trucs francesos”. Fora de França no existeix res més, i a França tampoc. No coneixen ni una paraula de psiquiatria. Cosa que em va ser favorable quan vaig arri­bar a França. Els psiquiatres francesos es quedaren bocabadats de la quantitat de psiquiatria clàssica que jo coneixia, d’Amèrica, del Japó… el mateix que Axurria i Henri Ey, que han estat els promotors del fet que hi hagi alguna cosa més que la masturbació francesa.

Un altre avantatge és que érem en un despoblat, en un hospital on no hi havia res i amb la tradició psiquiàtrica del segle passat apagada. Perquè aquest hospital —el de Saint-Alban[7]— fou creat l’any 1820 per un “anti-psiquiatra”, un paio de Sant Joan de Deu que es deia Hilarion Tissot i que va crear el primer manicomi lliure. En va fundar vint-i-cinc a Bèlgica abans de la llei del 38′. Si l’Estat francès va fer amb el Parlament la llei del 38’ va ser a conseqüència d’aquest home que havia produït tota aquesta agitació amb la tasca de creació amb la gent del poble. A Montauban encara vaig trobar tios que eren fills dels fills dels fills dels dos primers infermers psiquiàtrics que van haver-hi a França i que van ser cuidadors de Saint-Alban.

Llavors, només vaig haver d’encendre la tradició que ja existia i que s’havia oblidat. Era un hospital tan mal organitzat que era magnífic. Alguns diuen que jo he inventat la teoria dels vales i coses així. Als hospitals clàssics la gent estava lligada. Allà els cuidadors portaven un barrilet de vi al mig de la sala i bevien amb els malalts i, a més a més, guanyaven alguns diners. I això que els malalts sortissin també estava molt ben organitzat pels cuidadors ja que al voltant de l’hospital hi havien molts boscos i els malalts podien sortir. Llavors els cuidadors deien: s’han escapat. I per anar-los a buscar els pagaven cinc francs. Doncs bé, ells els feien “escapar”, els malalts es passaven dos o tres dies a casa dels cuidadors i després es repartien els diners. De manera que era un hospital magnífic. No vaig haver d’inventar res, tot era allà, només vaig haver de donar-hi una forma teòrica. Al mateix temps, era la guerra, i el maquis era allà. Érem tan independents que entre desembre del 39′ i el 41’ van començar a venir jueus i cristians de tot arreu, de l’Institut Pasteur, i poetes, com Paul Eluard, Tristan Tzara, la filla d’aquell català… d’en Dalí, la filla de la Gala. Tota aquesta gent vivien amb nosaltres. I mentrestant teníem un restaurant i havíem d’estar esperant les metra­lletes que queien del cel. Què podíem fer si no psiquiatria i discutir… Tot això em va servir perquè l’Estat francès em reconegués tres anys d’heroi nacional de la Resistència.

I llavors va arribar l’ocupació de París, i els francesos no podien viure enlloc —sobretot si eren funcionaris— si no era pensant en anar a treballar a París. Jo sempre deia que mai no s’ha d’anar a Paris, que Paris es pren voltant-lo de ma­quis. S’havien de fer vint-i-cinc maquis com a Saint-Alban, i amb aquesta teoria vaig quedar-me vint-i-cinc anys en el maquis fins que per culpa de Lacan no vaig poder resis­tir d’anar a Paris. I encara bo que només vaig ser allà vuit anys. Llavors ja s’havien obert les fronteres i de tant en tant jo podia venir a l’Institut Pere Mata.

O.D. — Quina va ser, en aquest sentit, la seva vinculació amb Emili Mira?

F.T. — Quan vaig començar medecina vaig anar a Barcelona i li vaig dir a Mira: he de treballar per continuar psiquiatria. I ell em va aconsellar que anés a l’Ins­titut Psicotècnic que estava al carrer Urgell, perquè ell deia que per fer de psi­quiatre cal estudiar la gent normal. Mentre no coneguis la gent normal no pots aprendre ni una paraula de psiquiatria. Els parlo d’un Mira que vaig conèixer quan jo tenia sis o set anys, un Mira d’estar per casa.

O.D. Vostè deia, i a mi també m’ho ha semblat, que Mira era una persona molt eclèctica.

F.T. —No, eclèctic, no. Sabia perfectament el que feia, era un home molt pràctic. Això es de­mostra, per exemple, en l’oposició de Mira amb Sarró i Montserrat. Aquest Sarró era un psiquiatre que sabia moltes coses. L’any 31′, a Granada, en un Congrés de la So­cietat Espanyola de Psiquiatria, en Sarró va fer una exposició sobre Heidegger i l‘existencialisme en psiquiatria. Això en Mira no ho hauria tolerat mai. Ell sem­pre deia: hi ha els bojos, però pareu compte amb la masturbació, amb la fuga de la clínica, amb el camp dels filòsofs.

O.D. —Vostè diria que Mira era un clínic?

F.T. —Poc, perquè l’única clínica d’en Mira era la d’aquí a Reus. El que sí tenia era una bona experiència dels nens, de la gent normal, dels treballadors. No sé si sabeu que l’Institut Politècnic del carrer Urgell estava pràcticament en mans de la gent de la Unió Socialista de Catalunya. Eren uns vint-i-cinc que treballaven amb Capdelans i amb en Mira, fins i tot amb Comorera que venia del Partit Socialista de Catalunya i treballava com a mestre i no es preocupava dels problemes psiquià­trics. Els dos primers instituts de servei de formació professional van ser fundats a Barcelona i a Xicago, i això ho va fer en Mira. En aquest sentit, quan jo li de­manava d’estudiar bojos a Barcelona, Mira em va dir: vine a estudiar la gent normal.

O.D.—Mira es va dedicar a fer proves per a la selecció de conductors d’autobús, oi?

F.T. —Sí, a la companyia Roca. Jo vaig participar-hi i em vaig divertir molt. Ha­víem intentat de fer coses de tipus psicodramàtic —que no tenia res a veure amb això del psicodrama de Moreno. Va ser la primera vegada que vaig curar un paio d’un deliri de Cottard[8]. Jo hi estava interessat perquè el Dr. Vilaseca n’havia publicat un ar­ticle. Per atzar, va arribar un valencià pintor amb un deliri de Cottard, i natural­ment va passar el que passava sempre. Amb el nebot d’en Rossinyol —perquè a l’Institut Pere Mata venia tothom per estar amb nosaltres— havíem fet alguns in­tents de psicodrama per mirar de curar una noia que era una histèrica. Li vam fer interpretar “La feréstega domada”. Bé doncs, en Rossinyol això s’ho va prendre en se­rio. Això devia ser cap al 29’, perquè cap al 31’ ja estava una mica millor. No­saltres fèiem teatre cada diumenge  i un dia aquell tio va tenir els collons d’orga­nitzar un judici amb altres malalts —els “advocats” eren toxicòmans— i ens vam trobar l’escenari organitzat com un tribunal. De cop van arribar dos guàrdies civils i van prendre el tio del deliri de Cottard que estava entre el públic i va començar el judici. En Solanes i jo estàvem preocupats, no sabíem què fer. Vam aguantar una estona i vam veure que aquell malalt començava a explicar trossos de la seva vida anterior. Al cap d’una estona van suspendre el judici i la vista va continuar uns dies després. Llavors vam intervenir nosaltres. Va continuar la psicoteràpia i el tio es va curar. Encara tenim a la sala de l’Institut un parell de pintures d’ell. Era un pintor bastant bo. Plagiava quadres, però el veritable plagi no eren els quadres, era el seu fill. El dia que va poder fer un quadre del seu fill com un plagi del fill del seu pare va remetre el deliri de Cottard!

O.D. —Vostè que ha fet experiències en hospitals, ¿ha pogut verificar allò que Lacan planteja sobre la relació entre la psicosi i el Nom-del-Pare?

F.T. —El deliri de Cottard tal vegada és més fàcil de curar perquè, com diria la Klein, és post-depressiu, és la psicosi maniaco-depressiva. I en això, fins i tot la psiquiatra actual no sosté actituds anti-Abraham. Per alarmar-los els diré que la psicoanàlisi clàssica només pot curar la gent normal, la gent anomenada normal. És clar que “els normals” tenen unes penques…

O.D. —La pregunta era si vostè creu que la paternitat és el punt nodal en la psicosi tal i com ho planteja Lacan.

F.T. —No l’havia entès, perquè vostè parlava del Nom-del-Pare. Ara bé, de quin Pare es tracta? És un nom mític. A vegades és Deu, o no importa qui. De tota manera, jo crec que és important. Una vegada el període melancòlic s’acaba, potser s’entra en la fase hipo-maníaca. Per entrar en l’Èdip cal matar el Pare. Un dels aspectes de la llei —els jueus ho han dit prou bé— no és la llei del Pare sinó la prohibició de matar el pare o de matar la mare. I precisa­ment aquesta llei de no matar potser tingui tanta o més importància que la prohibició de l’incest, sobretot perquè és una llei que tothom transgredeix. La gent es mata com a polls i no passa res —bé, sembla com si no passés res.

Aquestes idees les dec més a Mira que no pas a la meva pròpia anàlisi, perquè Mira ho tenia molt clar: no es tracta del pare real. D’altra banda, la base lacaniana del llenguatge la dec a en Sarró. Ell havia fet una tesi sobre el llenguatge dels esquizofrènics i allò que anomena “el canvi” o la destrucció de la manera en què les paraules abandonen la connotació i només denoten, es converteixen en denotants purs sense cap connotació.

Fa quatre anys vaig acabar un llibre que havia fet a propòsit de la funció poètica del llenguatge, sobre el llenguatge en la poesia d’en Gabriel Ferrater. Ha d’editar-ho el Centre de Cultura[9]. Són llibres que interessen tothom, fins i tot els poetes, a condició que no es parli de psiquiatria. A França passa el mateix.

Tornant a allò que dèiem del pare. Jo per entendrem amb la meva mare en tenia prou amb menjar, cagar, somriure i així… Però un dia vaig descobrir que hi havia tipus que podien mobilitzar la meva mare més fàcilment que jo, que la feien parlar. Perquè no hi ha llengua materna, la llengua materna és aquesta [senyala la boca], com els gossos que et llepen. La llengua és sempre paterna, és la llengua que és col·lectiva.  I l’accés a la llengua és l’accés a la llengua que és d’una col·lectivitat. I el pare no és únicament el tio que carda, no importa, qualsevol pot ser pare.

O.D. — Això és el que planteja Freud a “Tòtem i Tabú”. El pare és qualsevol que sostingui aquesta funció, no necessàriament el genitor.

F.T. — És clar. Sempre hi han diversos pares. Qualsevol tio que passa per allà i parla a la mare és pare, encara que sigui una dona. Dic això perquè hi han ties que són més pares que el pare. Tal com diuen: quina tia! Però no perquè tinguin penis o deixin de tenir-lo sinó simplement perquè parlen a la mare, en lloc de parlar el gue-gué. Pixar, cagar i fer gue-gué ja és suficient per entendre’s amb la mare. Bé, per entendre’s, per anar tirant…

O.D. — El que vostè planteja es relaciona amb la hipocondria: parla del cos mortificat.

F.T. —És clar que sí. Sobretot quan la mare diu: “Que et fa mal això? No mengis això que fa mal. Que tens mal als llavis? Que tens mal al peu?” Es tanta la passió de Medea de les mares que es mengen els fills, que la meitat de coses que diuen les mares és parlar dels mal de cap, dels mals de ventre, de tot allò brut del cos. En fi, per sort de sobte hi ha pares que van a treballar a fora, que van a ballar a fora, germans, veïns, coses així que et separen de la hipocondria. Si per miracle una mare parla al fill, segur que és hipocondríac, no li queda altre remei.

Llavors, ja veieu que arribant a França amb unes idees tan clares, tan sibil·lines o tan anti-psicoanalítiques, Lacan va esperar que jo marxés de Saint-Alban per anar a fer-hi una visita. Jo sempre l’ havia convidat i ell mai no va gosar . Això és per l’articulació de la castració amb la geografia del país i amb la historia, perquè per arribar a Saint-Alban s’havia de passar per Lacan de la Roche on hi havia hagut un castrum romà. Castrum, el castell, o sigui els límits que no es poden passar.

Bé, tornem a les institucions. Quan jo vivia a Reus, en una cantonada hi havia l’Institut on anava a estudiar i en l’altra hi havia L’Institut Pere Mata. Com no havien d’endevinar que la me­va infància era institucional! Tot això em va plantejar el problema de què cony vol dir la institució. I el que en diuen institucions és precisament la manca d’ins­titució. Son “establiments”, com diem en francès, établissements. I el que van fer els psiquiatres és convertir els establiments en institucions. També passa amb el matrimoni perquè casar-se és prendre estat, i el problema es convertir aquest “prendre es­tat” en institució, perquè si un és a casa i folla perquè és divendres, això no és una institució, és un “établissement”. De manera que després es passa de l’establiment a l’estat permanent. Per això jo sempre he estat partidari de la nació permanent i no de l’estat perma­nent.

O.D. —Vostè creu que l’estat és sempre matem?

F.T. L’estat és sempre feixista, són la gent que impedeixen que hi hagi institu­ció, i això des que es va inventar alguna cosa, ja sigui la Telefònica o la LOAPA, és igual. Tant se val que siguin de dretes, d’esquerres o de centre. La funció de l’Estat és impedir que hi hagin institucions, fins i tot el matrimoni. Ja ho diu la paraula: prendre estat. I el mateix passa si ho pensem en relació a un manicomi o un dis­pensari: “ja l’hem col·lo­cat, ja hem col·locat la noia”. Hi ha gent que s’estatifica, també en l’anàlisi. I mira, fan el seu petit nú­mero d’estat, viuen en l’estat analític.

O.D. —És la ritualització, l’estat de gràcia...

F.T. —Que cony l’estat de gràcia! De desgràcia! La gràcia és una manera de sortir-se’n de l’estat. I si no, ja ho veieu, Barcelona hauria estat un desastre si no hagués existit per un cantó Sants, per l’altre Sant Andreu, i sobretot el Passeig de Gràcia. És Gràcia qui salva Barcelona.

O.D. —Dr. Tosquelles, moltes “gràcies” per aquesta conversa!

 

[1] Revista sorgida els anys 30’ com a iniciativa d’un grup de metges reusencs per tal de divulgar diversos aspectes mèdics i clínics que els professionals treballaven en les seves activitats. Els col·laboradors habituals eren: Francesc Abelló Pascual, Jaume Sabater , Antoni Oriol i Anguera, Pere Cavallé Pi, Jaume Roig, Josep Solanes Vilaprenyó, Josep Maria Ibarz , Lluís Grau Barberà, Enric Olesti, entre altres, que formaven el nucli fundador i més actiu. Hi publicaven també  Josep Briansó, Salvador Vilaseca, Francesc Tosquelles, Antoni Escolà, Antoni Oriol i Anguera.

[2] Emili Mira i López (1896-1964), psiquiatre, cap de la secció de psicologia (1919) i director (1927) de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona (1919) i, amb Strauss i Moragas, fundador del Centre d’Observació Psicològica Infantil “La Sageta”. El 1933 exercí com a professor de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona i n’ocupà la primera càtedra de psiquiatria. Fins el 1939 fou cap de l’Institut Psicotècnic de Barcelona (1931), director de l’Institut Frenopàtic Pere Mata de Reus (1935) i del manicomi de Sant Boi (1936-39). Exiliat, el 1945 s’establí al Brasil (1945), on el 1947 fundà i dirigí l’Instituto de Seleção e Orientação Profissional (ISOP) de Rio de Janeiro i la revista Arquivos Brasileiros de Psicotécnica. És autor del primer text de divulgació de la psicoanàlisi en llengua catalana: La Psicoanàlisi (1926).

[3] Aquí Francesc Tosquelles es confon de data. Es tracta de fet del XXIII Congrès des Psychanalystes de Langues Romanes, cel·lebrat a Barcelona l’any 1962, amb el tema “Problèmes Cliniques et Techniques du Contre-transfert”. Va ser organitzat per Pere folch Mateu i Pere Bofill, members de la International Psychoanalytical Association a Barcelona.

[4] “La Sageta”, Centre d’Observació Infantil fundat per Emili Mira a Barcelona en col.laboració amb Strauss i Moragas.

[5] S. Ortigues y otros, Infancia alienada. Volum que aplega les intervencions en el Congrés Internacional sobre les psicosis (1967). Ed Saltés, Madrid 1980.

[6] Francesc Tosquelles, La pràctica del maternantge terapèutic en els deficients mentals profunds. Ed. Nova Terra 1972.

[7] L’Hospital de Saint-Alban és una institució essencial en la història de la psiquiatria. Fundat l’any 1821 per Hilarion Tissot, esdevé l’any 1824 un dels primers asils departamentals de França, destinat primer als alienats de la regió de Lozère. L’any 1990 va esdevenir el Centre hospitalier François Tosquelles.

[8] Deliri de Cottard: deliri hipocondríac melancòlic al qual Jules Cottard (1882) donà el nom de “deliri de negacions”, descrit com un delirí d’autoacusació, oposat al deliri de persecució, que deriva dels estats d’hipocondria moral descrits per J. Falret.

[9] F. Tosquelles, Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater. Institut Pere Mata, Reus 1985.

 

Més publicacions de