Gràcies Almudena
(Mario Izcovich)

“Parlava poc, tenia un expedient acadèmic aclaparador i havia llegit tot el que calia llegir, començant per Sigmund Freud… Freud era un autor prohibit a Espanya. Tot just se l’estudiava a la universitat: els seus llibres no es trobaven a les llibreries. Ell segurament sabia que amb el seu simple esment n’hi hauria hagut prou per excloure’l dels equips dirigits pels psiquiatres més prestigiosos del país”[1].

Almudena Grandes va descriure l’Espanya de la postguerra amb una sensibilitat i claredat impactants.
A ‘La mare de Frankenstein’ la trama gira al voltant d’Aurora Rodríguez, una dona paranoica que va assassinar la seva filla i es va convertir en un cas molt sonat (portat al cinema i al teatre), i d’un psiquiatre, Germán Velázquez, qui havia tornat de l’exili a Suïssa, on havia estat acollit per una família jueva escapada de l’Alemanya nazi.

El que és una novel·la entretinguda i molt ben construïda, es converteix en un
document imprescindible per entendre l’Espanya actual, a partir del passat. Però no només. Ens parla de la idea de la salut mental, de l’estat de la psiquiatria i la psicologia en aquest país, sota la influència de la dictadura nacional-catòlica. Una barreja del poder i control de l’Església, de l’anticomunisme més ranci, així com l’antisemitisme i la por i rebuig a qualsevol idea progressista. Quaranta anys de dictadura és molt de temps, suficient per formar generacions.

Potser de debò pensem que el rebuig que hi ha en aquest país a la psicoanàlisi es deu als tòpics que circulen?: tractament llarg, car, poc científic, etc. Qui solen criticar-ho no han passat per l’experiència d’analitzar-se. Es basen en prejudicis que poden ser rebatuts.

Tanmateix, i aquesta és la nostra hipòtesi, pensem que a l’arrel dels prejudicis opera la repressió exercida durant aquests quaranta anys de dictadura. Que entre altres coses va crear un sistema d’opressió i silenci (tal com ho descriu AG) i enviament a l’exili a molts intel·lectuals. Evidentment, sota aquestes premisses, la psicoanàlisi de Freud, jueu i interessat per la sexualitat humana, havia de ser rebutjat. Les idees de Freud posaven en qüestió els pilars de l’educació franquista.

Freud, que va ser fet fora a l’exili pels nazis, era un proscrit també a Espanya. Per tant, la seva obra i la psicoanàlisi estaven proscrites. Curiosament, abans de la guerra civil començava a haver-hi un moviment psicoanalític important a Espanya, però tot això es va acabar amb Franco. En acabar la dictadura (anys 70), un grup de psicoanalistes argentins, amb Óscar Massota com a figura més visible, arriba al nostre país escapant-se d’una altra dictadura (novament, l’exili) i comencen a formar joves que s’interessen per aquestes idees. La psicoanàlisi retorna.

No obstant això, en el cas de la psiquiatria, en aquests temps de final de la dictadura la majoria dels professionals locals -no tots, per descomptat- es formen sota l’influx de la colonització americana del manual diagnòstic DSM i el sobre us de la farmacologia. D’aquesta manera, s’allunyen de la psiquiatria clàssica, més posada en els detalls, l’observació i l’escolta. En el cas de la psicologia, passa un procés similar, però amb les teràpies cognitiu-conductuals.                                                                                                                            No és tant què ha canviat. Freud no està proscrit, però pràcticament no se l’estudia a la universitat. Se’l rebutja sense ni tan sols llegir-lo. Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de visitar una de les llibreries més grans al centre de Barcelona i per curiositat em vaig acostar a la secció de psicoanàlisi. Hi havia només tres llibres!

Notable la coincidència amb la cita d’AG que inicia aquest article. Probablement aquest país encara ha de passar per una revisió històrica del que va passar amb la salut mental, així com del paper que van jugar figures de l’època com els psiquiatres Vallejo Nájera i López Ibor.

Així com per entendre les conseqüències que ha tingut en el pensament ‘mainstream’, als mitjans de comunicació, etc. Fins i tot en les institucions de salut mental, als col·legis de professionals o a les associacions, són temes dels quals es parla molt poc. Un mantell, que ja dura, ho cobreix tot.

En aquest sentit, ens serveix la famosa frase: ‘Spain is different’. Als països veïns com Itàlia, França i Anglaterra, la psicoanàlisi ocupa un lloc central a la cultura i a l’enfocament dels professionals de la salut mental.

Hi ha una novetat, la crisi provocada per la pandèmia al nostre país ha posat el focus en les qüestions de salut mental. Cada dia se’n publica algun article a la premsa, o se n’esmenta a la TV. Figures públiques confessen que acudeixen a un psicòleg. Com tot proscrit, el nom de la psicoanàlisi encara no es fa servir gaire, però ja arribarà.

Les noves generacions, gent que ha viatjat, cosmopolita, formada i amb un menor pes dels efectes de la dictadura, han normalitzat acudir a la consulta un psicòleg. A Barcelona, per exemple, es reivindica la figura de Francesc Tosquelles en una mostra del CCCB. La psicoanàlisi surt de l’armari.

La pesta, expressió que va fer servir Freud en el seu viatge als Estats Units per referir-se a l’expansió de la psicoanàlisi, ja està arribant.

 (Traducció: Gabriel Izcovich)

 

[1] Almudena Grandes, La madre de Frankestein, Editorial Tusquets, pàg.499.

Sobre l’autor

Mario Izcovich és psicoanalista a Barcelona, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de