«Guerra i mort» de Freud (1915)
(Ezequiel Mir Casas)

REFLEXIONS A PARTIR DEL TEXT DE GUERRA I MORT (FREUD 1915)

El 1914, quan va esclatar la guerra, Freud tenia 58 anys. L’enxampa desprevingut. Està en plena preparació del seu congrés de psicoanàlisi i en la seva guerra personal amb Jung. Si comparteix breument l’exaltació col·lectiva bel·licista, després de dues setmanes, el seu fervor disminueix. I com més dura la guerra, més aspira a la pau, i més melancòlic es torna el to.

Consideracions sobre la guerra

Sobre la guerra, potser el text més conegut de Freud és el de 1915: «Zeitgemásses über Krieg und Tod[1]». Va ser publicat per primera vegada a la revista Imago, 4, n º 1. Freud va perdre llavors la il·lusió d’una guerra breu i va prendre mida del seu horror. Alhora, se submergeix en un considerable treball d’escriptura i d’elaboració metapsicològica, com si el treball i la reflexió fossin l’única arma contra l’ofensa bèl·lica en relació a la psique i els seus ideals.

El text comença amb aquesta apreciació davant del conflicte:

Creiem poder dir que mai abans un esdeveniment havia destruït tant del costós patrimoni de la humanitat, ni havia llançat a la confusió tantes de les intel·ligències més clares, ni tirat tant per terra els valors superiors.[2]

Lluny del romanticisme, de l’apel·lació a l’heroisme, de la més ínfima fascinació, Freud tracta aquí de la desil·lusió causada per la guerra. Les il·lusions a les quals aquesta guerra ens obliga a renunciar són, en primer lloc, les de la pau entre nacions o pobles «civilitzats». És de la moral civilitzada i de la seva ineptitud per resoldre els conflictes, de la seva impotència, que sorgeix la decepció.

L’esperança, de fet, sempre es decep: estranger i enemic són equivalents, com ho eren per als antics grecs o com per a l’infant que els assimila. L’observació del dany causat a la cultura és que Europa no és un museu on les diferents nacions puguin coexistir, on es pugui tenir una identitat europea. Europa no és una «Escola d’Atenes» somiada pels pintors i humanistes del Renaixement o pels filòsofs i escriptors de la Il·lustració; la comunitat de cultures i de llengües no existeix, o en tot cas no resisteix la destrucció de lligams provocada per la guerra. Freud vincula estretament aquests dos tipus de pèrdues: la de vides humanes i la de la creença en el progrés i la civilització, a una «moral superior», a un regne del dret. Aquesta guerra és la més espantosa pels valors i les diferències que trepitja: ferits/no ferits, bel·ligerants/civils. En aquest sentit, obre una nova era, condemnant el futur amb el present:

Destrossa els lligams comunitaris entre els pobles entestats en el combat i amenaça deixar com a seqüela un enverinament que per llarg temps impedirà restablir-los.[3]

El desencís causat revela el caràcter narcisista de la nostra investidura de la cultura, una investidura que revela sobreestimació, resultat d’una idealització, com Freud hi tornarà el 1927 a Die Zukunft einer Illusion[4]. Però l’any 1915, cruel ironia i afront a la cultura, va ser la mateixa guerra la que va operar la denúncia de les il·lusions, generalment prerrogativa de la psicoanàlisi o del pensament crític.

Els motius del desencís són dobles; parlen d’individus i de col·lectivitats.

Pel que fa a la brutalitat dels individus, la posició de Freud no variarà. L’home és un ésser pulsional, les seves pulsions demanen satisfacció sense consideració per raons morals. Són famoses les formulacions de Das Unbehagen in der Kultur[5]: l’home no és un ésser plàcid, necessitat d’amor, que com a molt es veuria obligat a defensar-se quan és atacat; compta entre les seves pulsions una inclinació molt forta a l’agressivitat. Freud reprèn la fórmula de Hobbes: l’home és un llop per a l’home. Però, l’any 1915, abans de la introducció de la pulsió de mort, les pulsions de l’individu no són ni bones ni dolentes, ni de vida ni de mort; són simplement egoistes i, en si mateixes, antisocials. L’altruisme, l’abnegació són formacions reaccionals davant la culpa o la por de perdre l’estima o l’amor d’aquells de qui hom depèn. En cap cas aquestes virtuts són «naturals». L’educació i la cultura ensenyen a l’home a renunciar a la satisfacció de les seves pulsions.

És per això que els segons motius de la desil·lusió, els derivats de la brutalitat dels Estats anomenats civilitzats, són els pitjors. La barbàrie de les nacions duplica la dels individus. Així, tret que hom assumeixi que la cultura adquirida és en si mateixa una il·lusió (o que la majoria dels homes cultes són «hipòcrites de la cultura»), no hi ha res més a esperar per limitar les inclinacions pulsionals: ni d’una coacció externa, ni d’una educació o d’una obediència a un principi superior.

D’aquí la conclusió implacable:

És com si, en reunir-se una multitud, per no dir uns milions d’homes, totes les adquisicions ètiques dels individus s’esfumessin i no restessin sinó les actituds anímiques més primitives, arcaiques i brutals[6].

El nombre arrasa la cultura, i on Totem und Tabu[7] va fundar la cultura en l’assassinat d’un sol (el pare de l’horda), l’assassinat massiu que imposa aquesta guerra destrueix el nostre món cultural i imposa la idea d’una mort massiva per un «psiquisme de masses», idea continuada a Massenpsychologie und Ich-Analyse (1921)[8].

Reajustaments a la teoria

A més de les seves conseqüències en l’avaluació de la cultura, la guerra va conduir a Freud a modificar la seva teoria del trauma i de les neurosis.

El setembre de 1918, al V Congrés Internacional de Psicoanàlisi, va tenir lloc una discussió sobre les neurosis de guerra.Freud les defineix sostenint una doble línia: mostrar la seva especificitat, tant en relació a les neurosis traumàtiques (després d’un xoc o accident la intensitat i violència del qual no es poden assimilar) com a les neurosis de transferència (neurosis «en temps de pau»). Les neurosis de guerra s’inscriuen en una dinàmica de conflicte, a condició de precisar que no es tracta d’un conflicte entre el jo i les pulsions sexuals (com a les neurosis de transferència), sinó d’un conflicte intern al jo, conflicte «entre l’antic jo de la pau i el nou jo guerrer del soldat[9]». Aquest conflicte s’agreuja tan bon punt l’antic jo es protegeix del perill per a la seva vida mitjançant la fugida cap a la neurosi. El nou jo, guerrer i heroic, és vist com un «doble paràsit» que amenaça la vida quan simplement explota.

L’expressió «fugida a la neurosi» no té, és clar, cap connotació moral: la fugida és inconscient. Constitueix una sortida per al jo que no només està aclaparat per una intrusió excessiva, sinó que també està amenaçat per una nova configuració de l’ideal. L’ideal del jo imposat per la guerra es basa en noves relacions d’objecte (superiors, camarades), però vitals i de vegades tan duradores com les antigues, com ens mostren la literatura i la pintura.

Aquesta comprensió de la naturalesa de les neurosis de guerra es troba al cor de la posició de Freud quan va ser cridat a testimoniar com a expert en la qüestió de l’electroteràpia dels neuròtics de guerra, el 1920. També allà la línia és doble: Freud sosté alhora que la neurosi té una etiologia psíquica, que és consecutiva a un conflicte psíquic insoluble, que constitueix «una fugida a la malaltia» i que, tanmateix, el neuròtic no pot ser assimilat a un simulador. Car, si la neurosi de guerra és efectivament consecutiva a la tendència del soldat a eludir les exigències del servei bèl·lic, el perill per a la seva vida, aquesta tendència (raonable, es podria dir) és inconscient, en cas contrari, el «neuròtic» desertaria o es faria el malalt. L’assimilació de la neurosi a una simulació confondria intencions conscient i inconscient. A més, el tractament per xocs és, segons Freud, indefensable: el defecte fonamental d’aquest «tractament» és que «no apuntava a restablir el malalt, o no apuntava a això en primer lloc, sinó sobretot a restablir la seva aptitud militar[10]»; el metge esdevé un «funcionari de la guerra», cosa que és incompatible amb la seva activitat (i és del costat del metge que tenim un conflicte i una confusió insolubles). Freud conclou el seu peritatge amb paraules que ressonen com un advertiment:

En aquestes circumstàncies, un sector dels metges militars van cedir a la inclinació, característica dels alemanys, de continuar amb els seus propòsits sense miraments de cap naturalesa, i, cosa que mai no hauria hagut de succeir, la intensitat dels corrents, així com la duresa de tot el tractament, es van incrementar fins a allò insuportable a fi de sostreure’ls a aquests neuròtics el guany que obtenien de la seva condició de tals[11].

 

[1] Traducció al castellà a: S. Freud, «De guerra y muerte. Temas de actualidad (1015)», a Obras completas. Vol. 14. Contribución a la historia del movimiento psicoanalítico. Trabajos sobre metapsicología y otras obras (1914 – 1916), 273 – 303.

[2] Ibíd., 277.

[3] Ibíd., 280.

[4] Traducció al castellà a: S. Freud, «El porvenir de una ilusión (1927)», a Obras completas. Vol. 21. El porvenir de una ilusión. El malestar en la cultura y otras obras (1927 – 1931), 1 – 55.

[5] Traducció al castellà a: S. Freud, «El malestar en la cultura (1930 [1929])», Obras completas. Vol. 21. El porvenir de una ilusión. El malestar en la cultura y otras obras (1927 – 1931), 57 – 140.

[6] S. Freud, «De guerra y muerte. Temas de actualidad (1015)», a Obras completas. Vol. 14. Contribución a la historia del movimiento psicoanalítico. Trabajos sobre metapsicología y otras obras (1914 – 1916), 289.

[7] Traducció al castellà a: S. Freud, «Tótem y tabú. Algunas concordancias en la vida anímica de los salvajes y de los neuróticos (1913 [1912])», a  Obras completas. Vol. 13. Tótem y tabú y otras obras (1913 1914), 1 – 164.

[8] Traducció al castellà a: S. Freud, «Psicología de las masas y análisis del yo (1921)», a Obras completas. Vol. 18. Más allá del principio de placer. Psicología de las masas y análisisi del yo, y otras obras (1920 -1922), 63 – 136.

[9] S. Freud, «Introducción a Zur Psychoanalyse der Kriegsneurosen (1919)», a Obras completas. Vol. 17. De la historia de una neurosis infantil (el «Hombre de los lobos»), y otras obras (1917-1919), 207.

[10] Ibíd., 212.

[11] Ibíd., 212.

Més publicacions de