Guerres culturals i identitats (especialment) protegides
(Luis Seguí)

A propòsit de l’experiència acumulada a Argentina transcorreguts deu anys de vigència de la Llei 26.743 -ampliada posteriorment pel Decret 476/21 de juliol de 2021 en benefici dels qui vulguin optar per la X com a denominació no binària-, i tenint en compte que una norma similar en el seu contingut i inspirada clarament en aquella està a punt d’aprovar-se a Espanya, sembla oportú fer algunes consideracions sobre el context global en què es despleguen les anomenades guerres culturals i les manifestacions locals que les caracteritzen. No es tracta estrictament de l’òptica epistèmica, ni de la visió exclusiva de la clònica, sinó de la política i la ideologia subjacents en els diversos moviments identitaris que des de fa anys ja agiten les estructures socials.

El diari argentí Página 12 va publicar el 10 de maig passat una nota titulada “La dècada guanyada per a la identitat de gènere”[1], en què celebrava l’experiència acumulada durant la vigència de la llei esmentada i, sobre la base de la informació estadística proporcionada pel Registre Nacional de les Persones -un ens dependent del Ministeri de l’Interior-, informava que en els darrers deu anys un total de 12.655 persones han sol·licitat oficialment la rectificació del seu sexe de naixement als documents d’identitat.

És a dir, que en un país la població del qual és similar a l’espanyola, uns 47 milions d’habitants, en deu anys tan sols el 0,0026% dels quals s’han acollit al dret reconegut a la Llei 12.743 i als decrets complementaris, per la qual cosa, el total de subjectes que han exercit aquesta possibilitat equival a un 0,003% del total dels ciutadans del país. Entre ells, el 64% han canviat el sexe de naixement pel de dona, el 35% ho han fet pel d’home, i 354  s’han definit definir com a “no binaris”. Segons la informació publicada, la mitjana d’edat dels que han demanat el canvi és de 33 anys, un de cada quatre és menor de 24, i 525 eren menors de 17.

Aquesta mateixa font ofereix, però, una dada esgarrifosa, que revela l’extrema vulnerabilitat del col·lectiu trans: l’edat mitjana de morts és de 40 anys i, si bé la informació no ho necessita, es pot inferir que una mortalitat precoç tan alta afectaria subjectes que s’han sotmès a alguna de les tècniques quirúrgiques destinades als canvis corporals. Aquesta proporció ha de ser presa, no obstant, amb extrema prudència, especialment en el moment d’examinar les patologies prèvies presents en cada cas al temps de precisar les causes de la mort.

Des de la seva aprovació pel legislatiu argentí, la Llei 12.743 es va anunciar com “la primera al món que no patologitza les identitats trans, permetent accedir al canvi registral a través d’un simple procediment administratiu al Registre Civil, sense necessitat d’acreditar dictàmens pericials metges o psicològics previs, fins i tot si l’interessat es vol sotmetre a tractaments hormonals o intervencions quirúrgiques” [2]. Aquest enunciat, si és cert pel que fa a la relativa facilitat burocràtica per alterar la seva filiació al Registre Civil, entra en flagrant contradicció amb la tan citada “despatologització” dels canvis, si s’observa el catàleg de les intervencions quirúrgiques totals o parcials a què -amb càrrec a les respectives obres socials i/o sistemes privats de salut- poden acudir els sol·licitants.

En efecte, el decret 903/2015 reglamenta l’aplicació de l’article 11 de la Llei expressant que s’entén per intervencions quirúrgiques totals o parcials les cirurgies que ajuden a adequar el cos a la identitat de gènere autopercebuda. Aquestes comprenen: mamoplastia d’augment; mastectomia; gluteoplastia d’augment; orquitectomia; penectomia; vaginoplàstia; metoidioplàstia; escrotoplàstia i fal·loplastia amb pròtesi peniana, resultant aquesta enumeració merament enunciativa i no taxativa” [3].

La presumpta despatologització esdevé, així, un frau, mentre es desconeix -o es pretén ignorar- que els subjectes que se sotmeten a tractaments hormonals o intervencions quirúrgiques dirigides a modificar els seus cossos necessiten fer-se revisions mèdiques periòdiques, seguiment professional atent als efectes secundaris derivats d’una transformació tan radical.

No es tracta, per tant, de despatologitzar, sinó de desestigmatitzar allò que constitueix una elecció legítima, sempre que aquesta hagi estat adoptada per un subjecte amb prou maduresa per assumir les conseqüències d’una decisió que pot obeir a un estat emocional transitori, encara que difícilment reversible en el futur.

La Fundació per a la Clínica Psicoanalítica d’Orientació Lacaniana (FCPOL), es va pronunciar en el seu moment sobre el contingut del projecte de Llei per a la Igualtat Reial i Efectiva de les Persones Trans elaborat pel Ministeri d’Igualtat d’Espanya, pendent de sanció per les Corts, tot expressant que “la psicoanàlisi s’ha caracteritzat sempre pel seu respecte a les diverses orientacions sexuals, i que l’interès i la preocupació dels psicoanalistes pel que avui dia envolta allò trans no es deriva de cap prejudici ni de cap exclusió de la diversitat. Ben al contrari, els psicoanalistes lluiten contra tota forma de discriminació, ja que la seva pràctica és, per principi, antisegregacionista”[4].

Tant de la Llei trans com de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual -la vulgarment anomenada llei del “només el sí és sí”, recentment aprovada, una expressió de maniqueisme reduccionista que cap psicoanalista podria aprovar- cal dir que són ambdues manifestacions d’una mena de populisme jurídic que es proposa regular el gaudi a través de lleis ad hoc, en la creença que la modificació dels significants equival a reordenar el real, o -com ha assenyalat Éric Laurent- imaginar que l’escriptura inclusiva es pot imposar a través del forçament de la llengua, atribuint un poder taumatúrgic a la lletra impresa.

Sembla pertinent interrogar-se sobre les conseqüències que pot comportar el fenomen que Jean-Claude Milner va definir com “una lògica agregativa” [5], referint-se a l’encadenament il·limitat de les reivindicacions identitàries que reclamen per a elles -per a cadascuna- una llei específica, a la carta , pròpia d’aquest populisme jurídic que atempta contra la coherència interna d’un ordenament normatiu que, per altra banda, disposa de recursos suficients a les diferents jurisdiccions per donar resposta i adaptar-se als desafiaments que plantegen les múltiples i diverses modalitats amb què es presenten els llaços socials.

Des d’un angle estrictament polític, es podria preguntar si la multiplicació de les lleis a la carta no opera, fins i tot en contra de les millors intencions dels seus promotors, com un factor de fragmentació i desagregació social la conseqüència més evident del qual seria debilitar el conjunt del moviment que es proposa –almenys en teoria– impulsar una alternativa emancipatòria alternativa al capitalisme.

Notas:

  1. Página 12, “El derecho a decidir”,10/05/2020. 
  2. Gobierno de Argentina, Ley de Identidad de Género: 10 años
  3. Gobierno de Argentina, Identidad de género, decreto 903/2015
  4. Transexualidades. FCPOL. 
  5. Escriu Éric Laurent en el número 861 de Lacan Cotidiano, en el text Reflexiones sobre tres encuentros entre feminismo y la no relación sexual: “El Hashtag Me Too tiene en su enunciado mismo una lógica agregativa sin límites. Él implica un mecanismo de adición indefinido”. Es una citació del text de Jean-Claude Milner a Reflections on the Me Too movement and its philosophy. Problema internacional, vol. 3, nº 3, 2019, p. 65. 

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Luis Seguí és psicoanalista a Madrid, llicenciat en Dret, membre de l’Escuela Lacaniana de Psicoanálisis i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de