Homo nesciens. Sobre el fracàs de la COP26
(Josep Maria Panés)

Desprès de gairebé tres dècades de cimeres sobre el clima, el fracàs de la COP26 no hauria de sorprendre ningú. En allò essencial, s’ha repetit el mateix guió de les cimeres anteriors: llargues deliberacions, petits avenços i compromisos ambigus que, a sobre, només es compliran en part i sempre més enllà dels terminis acordats.

Mentre això succeeix, els informes dels experts confirmen que el deteriorament de la situació mediambiental continua en augment i a un ritme cada vegada més ràpid. El temps per actuar d’una manera decidida i eficaç s’acaba, però tot segueix igual: és a dir, molt pitjor.

L’espècie a la que pertanyem -batejada al segle XVIII per Linneo com Homo sapiens– fa honor en molts aspectes a aquest nom tant afalagador. Sapiens és, en efecte, un ésser que sap, que investiga, que aprèn. I que fa servir el saber -cada vegada més sofisticat, per bé que segurament no més lúcid- per a fer, construir, fabricar… Ho fa des que habita la faç de la Terra, però la capacitat de transformació del món sorgida de la Revolució industrial va suposar un salt -endavant…?- sense precedents en la seva curta història. Aquesta faceta -present ja en alguns dels seus avantpassats- li va valdre a Sapiens altres dels seus noms igualment elogiosos: Homo faber, Homo habilis

Cimeres borrascoses

Tothom sap que a la cimera de Glasgow van assistir-hi delegats de tots els països que formen part de l’Organització de les Nacions (pretesament) Unides, una de les suposades cimeres de la tasca col·lectiva de l’espècie. Però allò que no tothom sap és que és que també van assistir-hi representants dels lobbies del carbó, el petroli i el gas, els combustibles fòssils que són la font principal de CO2 i, per tant, els grans responsables de l’escalfament global.

I no són pocs: segons les dades aportades per la pròpia ONU, a la COP26 varen participar-hi, degudament acreditats i amb capacitat per a exercir una gran influència sobre les decisions, 503 delegats d’aquestes empreses. Aquest col·lectiu era més gran que la delegació més nombrosa de totes les que van assistir-hi (la de Brasil, amb 479 delegats acreditats). Cal afegir que els grans productors de combustibles fòssils (Canadà, Rússia, Brasil…) varen incloure en les seves delegacions a directius de les empreses nacionals que els produeixen i exporten.

Sapiens/faber/habilis és capaç d’aquestes i de moltes altres contradiccions. A la COP26 es va intentar -sense èxit, per suposat- suprimir o, sí més no, reduir el finançament que molts països destinen encara a la producció de combustibles fòssils. I no va ser possible perquè els països del G20 segueixen dedicant sumes ingents de diners a subsidiar o finançar projectes de producció de carbó, petroli i gas: més del doble de les que destinen al desenvolupament d’energies renovables. En aquest àmbit, el grup dels països àrabs, encapçalats per l’Aràbia Saudí, ha tingut un gran protagonisme, eficaçment secundat pel silenci de Rússia i Austràlia, i la notable absència de la Xina.

Homo necans

Per acabar-ho d’adobar, els especialistes en problemes mediambientals ens alerten -i ho han fet també a Glasgow- que més enllà de la problemàtica de l’escalfament global, però molt estretament connectada amb ella, l’extinció massiva d’espècies i la disminució de les poblacions continua a un ritme cada vegada més ràpid: en els darrers cinquanta anys han desaparegut gairebé el setanta per cent dels vertebrats (mamífers, aus, amfibis, rèptils i peixos) i una proporció probablement igual d’invertebrats (entre els quals es troben, per suposat i per desgràcia, els insectes pol·linitzadors). Resulta obvi que, des de la perspectiva d’un pur egoisme antropocèntric, aquesta pèrdua de diversitat i de densitat biològica constitueix un risc enorme -un de més- per a la supervivència de l’espècie de què formem part.

Sapiens? Faber? Habilis? Més aviat, Necans, aquell que mata. L’erudició i el talent de Walter Burkert el van dur a produir aquest altre nom que també diu quelcom d’allò que som: Homo necans. Burkert ho va formular en base a la constància de les pràctiques rituals en què, al llarg de mil·lennis i més enllà de les necessitats de la defensa i la caça, de les quals potser van sorgir, es consumava el sacrifici d’animals i d’éssers humans.

El caràcter sagnant d’aquestes pràctiques va quedar nuat des dels seus inicis a complexes necessitats simbòliques, pel fet que la víctima i el seu sacrifici complien un seguit de funcions essencials: reforçar la identificació amb el grup i, per tant, la cohesió social, interrogar o apaivagar l’obscur desig dels déus, expiar culpes… La llei, la regulació simbòlica de la vida en comú i les pràctiques rituals que l’escenificaven s’articulaven, doncs, i des dels seus orígens, a la cara més fosca d’allò real del gaudi.

Silent spring

La destructivitat, l’obscenitat dels manaments superjoics, la pulsió de mort, tot això forma part del patrimoni de Homo necans que, com el propi Burkert assenyalava, continua manifestant-se a dia d’avui, tant en la violència exercida sobre l’altre en tantes modalitats d’agressió i de conflicte, com en les satisfaccions substitutòries, més o menys ritualitzades, que tota societat ofereix. Com no percebre que això es manifesta també en la devastació que, en tant que espècie, causem en el nostre entorn? Resulta difícil negar-ho, encara que els centenars d’espècies que desapareixen cada any com a conseqüència de l’acció de necansno ho facin de manera sagnant, sinó a l’estil de la “primavera silenciosa” que Rachel Carson va descriure fa quasi seixanta anys en un llibre que va fer època en denunciar els efectes letals dels pesticides. A diferència de la pel·lícula de Hitchcock, l’angoixa que Carson transmetia naixia ja aleshores de la cada vegada més gran absència dels ocells -i de tota mena d’insectes- dels cels de les nostres ciutats i els nostres boscos.

És cert, l’ecologisme no va començar ahir. Porta dècades acumulant evidències sobre els efectes negatius dels combustibles fòssils, dels vessaments de substàncies tòxiques, de la desforestació… I fa dècades que les seves aportacions arriben al gran públic: a l’època de l’aparició de Silent spring -principis dels 60- una publicació tan popular com el Reader’s Digest explicava en un article il·lustrat l’alçada que assoliria l’aigua a la ciutat de Nova York en cas que el gel polar arribés a desfer-se: a la meitat, aproximadament, del Empire State Building.

Com és possible, aleshores, que els coneixements dels que disposem des de fa dècades, actualitzats i confirmats any rere any, no s’hagin traduït en canvis substancials, en una profunda rectificació del model productiu i dels estils de vida del món desenvolupat?

Morir d’èxit o el sense límit de la pulsió

La resposta remet, d’entrada, a una anàlisi en els termes de l’economia política orientada pel pensament de Marx: la variant del discurs capitalista que ha merescut els qualificatius d’extractiu i depredador, desregulat per les polítiques neoliberals, ha dut a l’extrem l’obtenció i l’acumulació de plusvàlues, tan sord i cec a les advertències dels experts com a la veu del sentit comú i a la prudència del burgés, que sabia de certs límits a respectar per tal de mantenir el guany.

Però el caràcter radicalment sistèmic dels efectes del canvi climàtic -globals, planetaris- introdueix un factor inèdit, una veritable singularitat en la història humana. Entre els més rics i poderosos d’aquest món, entre els posseïdors de les més grans fortunes i les majors quotes de poder, es compten, òbviament, els beneficiaris de les indústries més contaminants, aquells que promouen -encara ara!- el negacionisme climàtic-, aquells que segueixen enriquint-se amb la producció de combustibles fòssils. Tots ells podran protegir-se del deteriorament mediambiental més i millor que molta altra gent, però, encara que puguin gastar fortunes en ridícules passejades espacials, viuran -com tothom, com qualsevol- sota aquesta fina capa d’atmosfera que envolta el planeta -la ‘zona crítica’ a la qual fa referència Bruno Latour- sotmesos a totes les pertorbacions i incerteses que el canvi climàtic ja està produint i produirà en el futur. Un futur que no serà millor pels fills que heretin tanta fortuna i tant poder.

Homo nesciens

Quina bogeria, quina obstinació, quin desvari justifica o fa comprensible tanta ceguesa? Quin nom donar-li a aquesta passió fosca que -com va assenyalar Lacan- fa del capitalisme un discurs astut, exitós, que funciona tant, i tant sense fre que està destinat a rebentar? Com anomenar aquesta altra cara que, ara més que mai, descobrim en Sapiens? Proposo un terme, manllevat també del llatí, per avançar en la direcció que indica la brúixola de la psicoanàlisi: Nesciens. Aquell que ignora, aquell que és inconscient. Aquest són els termes que proposa el diccionari per traduir allò que afegeix aquest nou nom. Homo nesciens.

Aquell que ignora, no en el sentit de no tenir coneixements i sabers, sinó com a manifestació d’una de les passions que l’habiten i de les que Lacan va fer-ne l’inventari: la ignorància. Un no-voler-saber en què es fonamenta la subjectivitat, un interior ignorat -éxtim- en el qual el subjecte confina el saber sobre allò insuportable o irrepresentable: la mort i el gaudi. Aclarim-ho: no es tracta d’abstraccions, d’idees platòniques: es tracta de la pròpia mort i del propi gaudi, que pot arribar a ser -com succeeix en les guerres- el de matar i fer-se matar. Reprimit, renegat o forclós, aquest saber és el revers de la ignorància que ens impedeix saber allò que sabem, veure allò que veiem: que l’orquestra segueix tocant, malgrat saber que hem xocat amb un iceberg i que el vaixell s’està enfonsant.

Homo nesciens: aquell que és inconscient. El diccionari dona a aquest terme el sentit de ‘neci’, però si interpretem aquest ‘ser neci’ com a efecte de l’inconscient es tracta, aleshores, d’aquell que no sap de si, de la seva divisió subjectiva, aquell que desconeix allò que -revers de les seves ficcions i els seus ideals- el governa. Aquell que ignora quin desig de l’Altre l’ha marcat, a quins dictats obeeix, de quina repetició gaudeix. I molt em temo que Sapiens té poc a fer quan qui governa és Nesciens. Quan estem, en tant que espècie, abocats a un horitzó de successos que posaran en risc les condicions mateixes de la nostra existència.

És el neguit que manifesta Joan Holzmann, un científic turmentat per la lucidesa que el manté despert i l’impedeix dormir com ho fan la majoria dels seus contemporanis: “Sap que penso, sovint? Que potser la humanitat ja s’ha deixat anar i ha acceptat el seu destí: prolongar un temps la vida, el gaudi de viure, i morir… Potser la pulsió de mort ja ha guanyat la partida…” Joan Holzmann no existeix, però viu a l’interior d’una ficció que l’autor d’aquestes línies ha forjat, sota la forma d’un text teatral en què es tracta d’explorar aquest horitzó i preguntar-nos si, encara, tenim futur. I que, qui ho desitgi, trobarà seguint aquest enllaç: https://www.terradeningu.net

Es tracta, en qualsevol cas, de posar algun aturador a allò que, en la qüestió del canvi climàtic, sembla empènyer cap al pitjor dels escenaris. I crec que la psicoanàlisi, tant atenta des dels seus orígens a les grans fogueres que el malestar en la cultura ha encès en cada època, li correspon també participar en aquesta tasca.

 

Sobre l’autor

Josep Maria Panés és psicoanalista a Barcelona, membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de