Ideologia, discurs i totalització
(Eduard Gadea)

En el recent debat de La Ciutat de les Lletres sobre Psicoanàlisi i Ideologia es va plantejar la pregunta sobre si la psicoanàlisi s’havia convertit o podia esdevenir una ideologia. Es tracta d’una qüestió que afecta no només la pràctica de la psicoanàlisi, sinó també la seva presència en la civilització. Voldria amb aquestes línies contribuir de forma breu al debat amb un element de reflexió.

Com que el terme ideologia es presta a diverses interpretacions i es pot dir de moltes maneres, seguint l’expressió d’Aristòtil, proposo que ens limitem a una de molt àmplia i a considerar-la com un conjunt d’idees, ideals, creences, principis d’actuació, i actituds per a interpretar un àmbit de la civilització i modificar-lo si s’escau. Encara que habitualment la ideologia feia referència a la realitat social, en l’actualitat pot referir-se també a àmbits diferents.

Una ideologia no és el mateix que una teoria o una religió, encara que totes elles formin part del ampli camp del saber. En contrast amb la teoria, la ideologia no pretén ser coherent ni un cos sistemàtic de conceptes. A diferència de la religió, tot i incloure també creences, no és salvífica com algunes formacions religioses ni dona sentit a l’existència. Dit això, però, a començaments del segle passat es va produir un cert declivi de les religions tradicionals a la civilització occidental i el seu lloc va ser en gran part ocupat per les ideologies. Com ja havia passat amb les religions, cal parlar en plural i constatar la convivència d’una diversitat d’ideologies en conflicte en una mateixa societat. Aquest canvi va significar alhora una transformació de les ideologies en concepcions del món amb pretensió totalitzadora. La ideologia va esdevenir una explicació i interpretació que pretenia abastar tots el camps de la vida i fins i tot donar-li sentit.

Malgrat que aquest procés històric és paral·lel al de la multiplicació dels camps de la veritat i a l’afirmació de l’existència de la pluralitat dels discursos, no és idèntic. En principi els discursos no tenen pretensió totalitzadora, sinó que només es proposen, des d’una específica forma d’articulació simbòlica dominada per una manera d’entendre la veritat, aplicar-se a un àmbit limitat. En la seva accepció més simple, el discurs és un ús particular del llenguatge que es regeix per normes específiques, com els jocs del llenguatge del segon Wittgenstein. Precisament el canvi de concepció sobre el llenguatge i la veritat entre el primer Wittgenstein, el del Tractatus, i el segon, el de les Investigacions filosòfiques, mostra la diversificació dels usos del llenguatge i alhora la pluralitat i limitació dels discursos.

Tanmateix, hi ha també una forma de convertir un discurs en una ideologia tot transformant-lo simplement en un -isme. És el cas, per exemple, del cientisme, forma més elaborada del positivisme, que pretén reduir tot fenomen a les seves coordenades científiques i eliminar qualsevulla altra forma d’explicació. Tot el que no és ciència no té sentit ni pot ser considerat saber, a tot estirar poesia.

Lacan, a finals del anys seixanta, en el seu Seminari, llibres 16, 17 i 18, proposa la seva concepció dels discursos i situa la psicoanàlisi com un d’ells. Ja a La ciència i la veritat havia distingit el 1966 diverses formes de saber a partir de la seva concepció de la causa, d’acord amb les quatre accepcions establertes per Aristòtil. La novetat en la seva concepció del discurs consisteix a no limitar-los a una forma de relació social o de saber, sinó a introduir entre els quatre elements de la seva estructura l’objecte a, plus de gaudi, i a escriure amb una doble barra la impossibilitat entre el lloc de la producció i el de la veritat.

Freud, en El malestar en la civilització i altres textos més breus com La moral sexual cultural, va fer una interpretació de la seva actualitat des de la nova metapsicologia que havia elaborat i va arribar a la conclusió clara que la civilització tenia com a fonament la inhibició del gaudi pulsional, que el seu objectiu no era el de garantir la felicitat de l’individu humà i que aquella moralitat tenia el preu del símptoma. Lacan al Seminari 17 situa el discurs del amo com l’anvers del discurs del psicoanalista que l’interpreta. Tan si es tracta del discurs de l’inconscient com del amo contemporani, l’universitari, la psicoanàlisi els interpreta i aquí torna a aparèixer la possibilitat d’una transformació totalitzadora com les que ja hem vist abans. Jacques-Alain Miller, en la seva conferència de Comandatuba, Una fantasia, parla del discurs de la civilització contemporània com aquell que situa l’objecte a en ell lloc de l’agent que s’adreçaria a un subjecte sense brúixola. Tot i acceptar que en aquesta nova situació es podria parlar d’un cert èxit de la psicoanàlisi en la nostra civilització, després de diverses consideracions recorda aquella segona novetat que Lacan introduí en la seva estructura dels discursos: una impossibilitat per al saber, fins i tot quan ocupa el lloc de la veritat.

El discurs amo d’un moment històric, diferent del d’un altre, no vol saber res de la impossibilitat, afirma que les coses marxen, que tot va bé o pot anar bé (aspecte normatiu de la ideologia). Per a la psicoanàlisi la sexualitat no és un fenomen que s’inscrigui en la bona marxa de la civilització. Freud es va fer inacceptable per a molts amb la seva afirmació de l’existència de la sexualitat infantil perversa. Per a Lacan el que l’experiència analítica ensenya és que hi ha una impossibilitat que fa referència a un real. La veritat no pot ser tota dita, ni arriba a tot. És mentidera i hi ha el que sempre se li escapa. El símptoma no deixa de donar mostres que el gaudi que inclou no és el bon gaudi de la veritable relació sexual que no hi ha.

La psicoanàlisi no és el freudomarxisme ni Wilhelm Reich, però pot esdevenir ideologia si s’oblida la política del símptoma.

Més publicacions de