La intrusió en el polític només pot fer-se reconeixent que no hi ha discurs, i no només l’analític, que no sigui del gaudi, al menys quan esperem el treball de la veritat.”

— Jacques Lacan, Seminari 17 (1970) L’envers de la psychanalyse.
XAVIER ESQUÉ

En el discurs de Lacan hi ha tres maneres d’entendre el substantiu “política”[i]:

Primer, la política en general. Tenim aquí el parer de Lacan sobre política. Miller es refereix a una carta[ii] de Lacan a Loewenstein on es pot trobar un comentari sobre les democràcies populars i sobre el partit comunista. Per una altra banda, Lacan en el transcurs del seu ensenyament va donar les coordenades de lectura del discurs del capitalisme, així com també una doctrina del poder fundada en la psicoanàlisi.

Segon, la política en el discurs psicoanalític. Es tracta aquí de la posició de Lacan i dels analistes pel que fa a les organitzacions psicoanalítiques, des de la posició davant la IPA (International Psychoanalytic Association) fins a la política d’Escola.

Tercer, la política de l’experiència psicoanalítica: política de la cura, formació dels analistes i final d’anàlisi.

La política entesa des de la psicoanàlisi no defuig el real en joc a l’estructura i als discursos i per tant té en compte el gaudi que circula en cada vincle social. El gaudi que viu en tot discurs.

La política en general, en canvi, el que cerca és regular les formes de gaudi del subjecte en l’àmbit del col·lectiu mitjançant la llei. Aquesta política és la del discurs de l’amo, la política de la llei. Lacan, al Seminari RSI, fa referència a l’articulació que Hegel estableix entre policia i política. En efecte, no hi ha política que, en darrer terme, no sigui pura i simplement policia, aquesta no té cap altra paraula a la boca que no sigui: circulin![iii].

Tot i així, la política actual no es pot reduir al discurs del amo. La ciència cada cop té major incidència a l’Estat i a les seves institucions. La ciència avui sosté les ideologies dels estats. L’acció política es recolza com mai en la ciència: els exèrcits estan super tecnificats. El mateix passa amb l’economia. També l’educació i la salut es veuen transformades, cada cop més, per les neuro-ciències. Per tant, l’element diferencial de la política des de la psicoanàlisi respecte a la política en general és el tractament singular del gaudi, no la seva regulació per la llei.

En la cita d’inici d’aquest escrit es tracta, per Lacan, d’abordar el lloc que la psicoanàlisi té en la política. Es així com ho expressa en el paràgraf anterior al citat a l’encapçament: “En el moment de parlar del revers de la psicoanàlisi la qüestió que es planteja és la del lloc que te la psicoanàlisi en la política”[iv].  La societat no és Una, és per això que Lacan va pluralitzar-la amb els quatre discursos. Als tres impossibles de Freud: governar, educar i psicoanalitzar, Lacan va afegir-hi la histèria[v], per desitjar. Cadascun d’aquests llaços socials implica una relació de dominació. El significant amo (S1) és aquell valor representatiu social que està per damunt dels altres significants. Aquest S1 ens ve de l’Altre, aquesta és la relació de dominació.

Per Lacan, el discurs és una estructura necessària que va més enllà de la paraula. Mentre que la paraula és ocasional, el discurs queda del cantó del necessari. El discurs va més lluny de les enunciacions efectives. És per això que pot ser sense paraules, encara que no sense llenguatge[vi]. El discurs, doncs, és un dispositiu que domina i governa les paraules que sorgiran en ell. Per una altra banda, tenim que el lloc des d’on una parla produeix efectes en la transmissió del discurs. Per Lacan, els llocs pre-interpreten[vii]. És així com construeix la noció de discurs. És a dir, no és el mateix parlar des d’un lloc o des d’un altra.

En la cita de l’inici tenim tres assercions:

  1. La intrusió de la psicoanàlisi en el polític.
  2. No hi ha discurs que no sigui del gaudi.
  3. Del discurs (analític) se n’espera el treball de la veritat.

Començaré per fer un breu comentari de la segona i de la tercera asserció per després entrar en la intrusió en la política.

 

Saber, veritat i gaudi

Per Lacan, el saber és un mitjà de gaudi. El gaudi es troba ja a l’origen, a la mateixa entrada del significant. És correlatiu de la marca, la marca del tret unari. Lacan ho diu així: “… som éssers nascuts del plus de gaudi, resultat d’emprar el llenguatge (…) no vull dir que (nosaltres) l’emprem. Nosaltres som els seus empleats. El llenguatge ens empra i per aquest motiu això gaudeix”[viii]. El saber, per tant, està animat pel gaudi, treballa pel gaudi.

Si el saber és mitjà, la veritat és germana del gaudi. Lacan parla d’una relació fraterna entre la veritat i el gaudi, és una posició “sororal”[ix], una relació de complicitat. La veritat i el gaudi aquí no s’exclouen. És més, si hi ha una veritat del subjecte aquesta és la del seu gaudi. Però en la veritat, sobretot en l’amor a la veritat, el que trobem és la impotència: “en tot elogi de la veritat s’hi olora la impotència”[x]. En aquest sentit, la veritat s’ubica en el lloc del gaudi com a impotència. Per això Lacan dirà que “l’amor a la veritat (…) és l’amor que la veritat amaga i es diu castració”[xi]. No és tracta, doncs, de fer un elogi de la veritat però sí de tenir en compte que, precisament, pel seu impossible ella “es solidaria amb el real”[xii].

Tenim, per una altra banda, que el saber en el lloc de la veritat és efecte del discurs psicoanalític. Lacan senyala que la veritat es cosa dita, es diu, però només es pot mig dir i prou: “més enllà d’aquesta meitat no hi ha res a dir”[xiii]. Aquí entra en joc la interpretació. Una interpretació que en el discurs analític dóna compte del saber com a veritat, un mig dir. Les dues modalitats del mig dir són l’enigma i la cita. El primer és una enunciació sense enunciat. La segona és un enunciat amb una enunciació en reserva[xiv].

 

La intrusió en la política

El terme “intrusió” es força interessant. Si anem al diccionari trobarem que és l’acció de introduir-se sense dret en una jurisdicció, càrrec o propietat. També l’acció d’introduir-se en alguna cosa de forma indeguda. Per tant, intrusió no és picar a la porta i demanar per entrar, és un entrar sense demanar permís. És quelcom que ens remet a l’acció lacaniana.

Sabem que el discurs de l’amo ha canviat, que la ciència i el capitalisme han propulsat l’ascens de l’objecte a al zenit social[xv]. El problema que tenim és que, respecte a aquest nou discurs imperant, el discurs psicoanalític ja no pot ésser el seu revers. Es fa necessària una altre lectura. La que proposa Jacques-Alain Miller[xvi] per aquest discurs hipermodern és la següent:

En el lloc de l’agent tenim l’objecte a que “s’imposa a un subjecte desbruixolat, invitat a travessar les seves inhibicions”. En el lloc de l’Altre hi ha el subjecte dividit. En el lloc de la producció hi tenim un S1 que es llegeix com a avaluació. És a dir, un saber burocratitzat que reemplaça al significant amo clàssic. Per últim, en el lloc de la veritat el saber queda com un semblant, en consonància amb el relativisme imperant fruit de l’avenç de la ciència en la seva persistent operació d’extraure saber en el real.

Aquest discurs hipermodern no acaba de ser un discurs perquè la impossibilitat no pren el seu lloc. És la dispersió la que pren la funció d’allò que no va, d’allò que no funciona. Només la psicoanàlisi, diu Miller, pot assegurar el funcionament d’aquest matema com a discurs. Ara bé, això requereix més que mai reinventar la pràctica. Tenir en compte que és l’objecte a, la pulsió, la que funda el camp de l’Altre, la que imposa al subjecte passar pel camp de l’Altre per trobar els seus objectes. Això a la pràctica analítica implica una rectificació de la posició del analista en el discurs del que és agent. Es precisa un analista orientat no tant per la relació significant com per la dimensió libidinal de la transferència, l’inconscient no emana de cap altre lloc que d’un cos parlant.

Dèiem abans que cadascun dels discursos o llaços socials implica una relació de dominació, el significant amo (S1) és aquell valor representatiu social que està per damunt dels altres significants, i és un S1 que ens ve de l’Altre, per això parlem de relació de dominació.

En el nou discurs de l’amo o discurs hipermodern la relació de dominació del S1 que ens ve de l’Altre és bastant més discutible, el subjecte ara no accepta necessàriament l’avaluació representativa realitzada per l’Altre sinó que fabrica els seus propis significants amo, se’ls construeix, se’ls inventa, en desacord amb el discurs de l’Altre[xvii]. Això ara és molt clar amb el trasbals que hi ha al voltant de les anomenades identitats sexuals i les qüestions de gènere, moviment LGTBI, entre d’altres. Miller ve a plantejar que d’alguna manera als psicoanalistes ens toca triar entre preferir els significants tradicionals  invalidant el significant amo que els subjectes inventen per si mateixos o bé sotmetre’s a la invenció del subjecte[xviii].

El llaç social és significant, la força és la del significant, aquesta és la substància del poder. Ara bé, aquest significant ha de ser emès des de un lloc significat de poder. Llavors es quan el significant amo ( S1) ordenarà el conjunt dels altres significants designats com (S2). És per això que el significant amo, com diu Lacan, té el poder de fer llegibles les coses. El “secret” de tota lectura està en el significant amo[xix].

Això s’ha pogut veure molt bé arran de la Covid-19. El significant amo del govern espanyol, el significant emès des del lloc de poder ha estat “guerra”, la “guerra” contra el virus. Hem vist al president del govern escortat pel representant de la ciència, però també per l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil. Més enllà de l’encert o no de l’elecció del significant – s’ha de dir que a França i a d’altres països van escollir el mateix- el fet que a Espanya en cada compareixença pública tinguéssim  l’exèrcit,  la policía, i la guàrdia civil reflecteix, al meu parer, la debilitat del lloc del poder a l’estat, reflecteix una fragilitat de la nostra democràcia.

Miller senyala que en el discurs hipermodern el lloc del valor és més important que el valor mateix, diu que no hi ha valor absolut, no hi ha significant amo últim, precisament la democràcia (que l’escriu amb el matema S(A/)) és la invitació a suportar altres valors[xx].

Sobre la intrusió de la psicoanàlisi en la política què podem dir? Impugnar, protestar, no és un camí, això seria entrar-hi de ple[xxi], no faria més que reforçar el que hi ha, és el que fa la histèria, és la posició de dissidència. La psicoanàlisi i el psicoanalista prenen una altra posició. La intrusió no ha de ser per quedar-se dintre, la posició d’exterioritat respecte al significant amo ha de ser clara. Lacan apuntava a una ex –sistència, a una posició d’extimitat.

El que senyala Miller és que Lacan, per una banda, defensava la posició d’extraterritorialitat, quedar-se al marge; però per una altra banda deplorava que el seu ensenyament no tingués prou conseqüències en la societat, no li agradava la marginació de la psicoanàlisi. Miller presenta a un Lacan dividit, oscil·lant. De totes maneres, afegeix, la seva era una oscil·lació metòdica: a vegades sí, a vegades no.

Què implica això? Que és fonamental triar bé: quan sí, quan no, saber triar sobre què i quan intervenir. Per poder triar bé és necessari que els psicoanalistes estiguin a l’aguait, necessiten un lloc, un espai de lectura i d’interpretació de l’època. Zadig, com a extensió de l’Escola, és aquesta xarxa internacional destinada a fer existir la psicoanàlisi en la societat.

Al meu parer, Miller amb la creació de Zadig ha volgut anar un pas més enllà de la posició de Lacan, que en relació al social -com dèiem abans- era una mica més osci·llant. Encara que jo diria que Lacan fins i tot s’ho podía permetre, perquè la presència de la psicoanàlisi en la societat en el seu temps ell sol la sostenia i l’assegurava.

Avui, doncs, podríem dir que l’avenir de la psicoanàlisi en el món descansa sobre tres potes:

-Escola: formació dels analistes.

-Institut: formació en psicoanàlisi.

-Zadig, com a extensió de l’Escola, per assegurar la presència de la psicoanàlisi a la societat, una presència que no podrà ser més que intrusiva.

 

7 de maig del 2020.

(Resum de la intervenció al Seminari intern del grup impulsor)

 

Notes

[i]     Miller, Jacques-Alain, Política lacaniana. Colección Diva, Buenos Aires 1999.

[ii]   Lacan, Jacques, Escisión, Excomunión, Disolución, Buenos Aires, Manantial, 1987.

[iii]    Lacan, Jacques, Seminario 22, RSI, inèdit, lliçó del 13 de maig de 1975.

[iv]    Lacan, Jacques, Seminario 17, El reverso del psicoanálisis, Paidós.

[v]     Miller, Jacques-Alain, Un esfuerzo de poesía, Paidós.

[vi]    Lacan, Jacques, Seminario 17, op. cit.

[vii]   Ibid.

[viii]  Ibid.

[ix]    Ibid.

[x]     Miller, Jacques-Alain, Lo verdadero, lo falso y el resto, Revista Uno por Uno 39.

[xi]    Lacan, Jacques, Seminario 17, op. cit.

[xii]   Lacan, Jacques, Televisión, Otros Escritos, Paidós.

[xiii]   Lacan, Jacques, Seminario 17, op. cit.

[xiv]   Ibid.

[xv]    Lacan, Jacques, Radiofonía, Otros escritos, Paidós.

[xvi]   Miller, Jacques-Alain, Una fantasía, El Psicoanálisis 9, Revista de la ELP, 2005.

[xvii]  Miller, Jacques-Alain, Un esfuerzo de poesía, Paidós.

[xviii]  Ibid.

[xix]   Lacan, Jacques, Seminario 17, op. cit.

[xx]    Miller, Jacques-Alain, Un esfuerzo de poesía, Paidós.

[xxi]   Lacan, Jacques, Televisión, Otros escritos, Paidós.

 

Sobre l’autor:

XAVIER ESQUÉ és psicoanalista membre de la Comunicat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMB). Docent de la Secció Clínica de Barcelona, co-coordinador de l’Institut del Camp Freudià a Espanya.

Més publicacions de