Deixar l'Altre a la seva forma de gaudi, això només seria possible sense imposar-li la nostra.

— Jacques Lacan, Television, Autres Écrits, Édition du Seuil, Paris: 2001
— D’on li ve d’altra banda la seguretat de profetitzar l’ascens del racisme? I per què diable dir-ho?
— Perquè no em semblava gens divertit i perquè, tanmateix, és veritat.
En l’extraviament del nostre gaudi, només existeix l’Altre per situar-lo, però és en la mesura que n’estem separats. D’aquí els fantasmes, inèdits quan no ens barrejàvem.
Deixar l’Altre a la seva forma de gaudi, això només seria possible sense imposar-li la nostra, sense tenir-lo per un subdesenvolupat.
Quan s’hi afegeix la precarietat de la nostra forma, que a partir d’aleshores només se situa amb el plus-de-gaudir, que fins i tot no s’enuncia de cap altra manera, ¿com esperar que prossegueixi l’humanitarisme fet d’imposició amb el qual es revesteixen les nostres exaccions?
Déu, si torna a prendre’n força, acabaria per ex-sistir, això no presagia res millor que un retorn del seu passat funest.
Jacques Lacan. “Télevision”, Autres écrits, Editions du Seuil, Paris 2001, p. 534.

 

MIQUEL BASSOLS

Una política del símptoma s’orienta també per aquesta resposta que Jacques Lacan va donar a Jacques-Alain Miller, en un document que segueix tenint la major actualitat. La pregunta era sobre la indicació que havia fet Lacan als anys 60, tan proclius als ideals de l’humanisme, sobre l’ascens imparable que calia esperar del racisme i de les diverses formes de segregació social.

Que ens extraviem en el nostre gaudi, en l’addicció amb què s’alimenta cada dia, cal insistir-hi encara? Tothom pot denunciar-ho sense parar esment en el combustible que alimenta aquesta maquinària infernal: la pulsió de mort, en deia Freud, realimentada per l’imperatiu del superjò: “gaudeix, gaudeix sempre una mica més!” Passat el límit, no toquem vores quan es tracta de gaudir. Això només seria cosa de cadascú si no fos que aquest imperatiu és correlatiu al rebuig que s’alimenta alhora d’allò que percebem com el gaudi de l’Altre, “l’Altre per sempre en el seu gaudi”[1]. Però és precisament aquest Altre l’únic que podem tenir com a referència, com a brúixola, per situar la nostra forma de gaudir, fins i tot per limitar-la, per veure’n la pèrdua necessària per no ser només ésser-per-a-la-mort.

D’aquest Altre del gaudi n’estem necessàriament separats, és un Altre radical, tan radicalment Altre que ens arriba a semblar inhumà. Però, de fet, és tan inhumà com la nostra pròpia forma de gaudir. I a l’Altre, quan el fem existir com a Altre, també li arriba a semblar inhumà? Tot això cristal·litza en fantasmes més o menys perversos, més o menys fets al plaer de cadascú, fantasmes amb els quals mirem d’interpretar aquest Altre del gaudi inhumà. Són fantasmes inèdits, que ens semblen absolutament originals i mai vistos, fins que ens barregem en això que ara anomenem, per un fantasma precisament, “multiculturalitat”. Cosa que vol dir: les formes de gaudir de l’altre em semblen estranyes… però només són estranyes segons el meu fantasma, segons la forma amb què interpreto la meva pròpia forma de gaudir.

D’aquest gaudi i d’aquest Altre, millor dir que no en vull saber res, millor dir-m’ho que no pas pensar ingènuament que jo en sé més que ell, d’aquest gaudi del qual no en vull saber res.

I doncs, què he de fer aleshores amb aquest Altre, tan estrany i tan familiar alhora com se’m torna una vegada hi reconec allò que no volia saber del meu, del meu gaudi? “Deixar l’Altre a la seva forma de gaudi…” fóra una sortida, deixar-lo en la seva pròpia forma  de gaudir i que ell em deixi en la meva, cadascú en la seva bota, com un parell de Diògenes, cadascú en el seu cinisme, sense veure cadascú el forat per on s’escola el seu des-ésser. De fet, era l’avís de Claude Levi Strauss que va esverar la UNESCO amb dues intervencions que van marcar una data: separació de cultures millor que no pas ideals vaporosos de multiculturalitats, sempre destinats a segregar encara més el gaudi de l’Altre.[2] És una sortida que té un preu, un preu molt alt quan passem de la “psicologia individual” a la “psicologia de grup”. Arriba el moment, inevitable, on la necessària barreja ens mostra que el nostre gaudi no era tan orientat com ens semblava, que la nostra forma de gaudir va tant a la deriva com una altra. I considerem aleshores la forma de gaudir de l’altre com una forma subdesenvolupada.  Volem imposar-li la nostra forma de gaudir, malgrat en percebem, més o menys, l’extraviament, només per mantenir més secreta la causa de les nostres exaccions.

El terme “exacció” que fa servir Lacan té diverses connotacions. En la nostra llengua és un terme jurídic que designa l’acció d’exigir el pagament d’impostos o tributs. Podem parlar, per exemple, d’una exacció il·legal que és el delicte que comet l’autoritat o el funcionari públic en exigir el pagament d’imposts no autoritzats degudament, o en exigir drets superiors als que li són assenyalats en l’exercici de les seves atribucions. En francès, “exaction” inclou ja el sentit d’exigir, generalment per la força, el pagament d’allò que en realitat no es deu o per més del que es deu. Per extensió, una “exacció” és un maltractament, un acte de violència en totes les seves formes possibles. Diguem aleshores que només considerem l’altre un desenvolupat, una forma de gaudir i de viure inferior a la nostra, per tal exigir-li que pagui ell per la nostra manera de gaudir, i així tapar les nostres exaccions, les de la nostra manera de gaudir.

I aquí comença el racisme, o també el feixisme purament i simple. I això no ho arregla cap bona pedagogia, cap humanisme per molt ben entès que es pensi. El fantasma del gaudi de l’Altre és el límit de les millors intencions pedagògiques i humanitàries. Al fracàs del principi del plaer descobert per Freud, cal afegir ara el fracàs del principi del gaudi de l’Altre, més punyent encara.

Màquina infernal, en efecte. Afegim-hi per engreixar-ne les rodetes un fet avui incontestable: la nostra forma de gaudir és tan precària que ningú pot dubtar ja que porta al desastre –ecològic, econòmic, democràtic. És la lògica capitalista de la plusvàlua que és, de fet, la del plus-de-gaudir. D’això Marx va entrellucar-ne la forma simptomàtica, per exemple, quan parla del fetitxisme de la mercaderia. Lacan ho reconeix i en desenvolupa la conseqüència: si a cadascú el seu gaudi, aleshores a cadascú el seu símptoma, la seva pròpia manera d’extraviar-se en el gaudi. De fet, el plus-de-gaudir és ja avui la brúixola, l’objecte que ocupa el lloc del comandament, l’objecte al lloc del significant Amo, una vegada els significants Amo han anat caient un rere l’altre en la seva autoritat. I el de la democràcia també, encara que no serà el darrer.

La Humanitat, heus ací un altre significant Amo que podia governar si no fos que el gaudi de l’Altre n’és també la clau per seguir no volent-ne saber res. Aleshores el recurs a l’humanisme es queda, inevitablement, en un “humanitarisme”, en una “humanitariaria” si volem traslladar a la nostra llengua l’irònic neologisme que Lacan inventa aquí —“humanitairerie”. Justificació finalment de la nostra manera de gaudir i del nostre no voler saber-ne res, d’aquesta manera de gaudir, més que no pas de la de l’altre, que també. I pot ser ben bé en nom d’aquest humanisme que imposem la nostra manera de gaudir a l’altre, tant si s’hi posa bé com si no. Salvar-lo, sí, de ben segur, però salvar-lo de què també? Salvar-lo per fer-lo tan serf com jo m’hi reconec en la maquinària de gaudi? Alerta doncs amb l’humanitarisme. Pot ser només una forma de revestir amb un bon ideal l’exacció de la meva forma de gaudir, imposant-la als altres.

La història de les religions és el millor exemple d’aquest malentès estructural entre formes de gaudir, de versions diverses de la millor manera de gaudir de l’Altre. I déu n’hi do dels paradisos que s’hi prometen. Pel que fa al gaudi, podem considerar-nos tots i cadascun ben religiosos. Començant per Diògenes. O dit a la manera freudiana: la religió només és una forma col·lectiva de la neurosi individual. Tantes com vulguem. I sempre en volem per donar sentit a allò que d’entrada no en té —la vida i la mort— i que de sortida sempre en perd, com li passarà, sempre també, a la bota del gaudi autístic de Diògenes.

 

[1] Jacques Lacan, Opus cit, p. 563.

[2] És conegut el remolí d’opinions que van causar a l’auditori de la UNESCO les dues intervencions de Claude Lévi-Strauss. La segona, “Raça i cultura”, va ser escoltada l’any 1971 amb un especial malestar per alguns universalistes . Hi deia que “la tolerància recíproca suposa ja realitzades dues condicions  que les nostres societats contemporànees són més que mai allunyades de conèixer: d’una banda, una igualtat relativa, de l’altra una distancia física suficient [donat que és impossible] fondre’s en el gaudi de l’altre”. Cl. Lévi-Strauss, Race et culture, precedit de Race et histoire, Paris, Albin Michel / unesco, 2001, pp. 167 i 172 especialment.Jacques Lacan. “Télevision”, Autres écrits, Editions du Seuil, Paris 2001

Més publicacions de