Joan Didion: L’any del pensament màgic
(Magda Mataix)

 

La vida canvia de pressa. La vida canvia en un moment.
T’asseus a sopar i la vida que coneixes s’acaba.
Joan Didion

 

Mor l’escriptora Joan Didion. Llegeixo. El sotrac, la batzegada. Ho torno a llegir i comprenc que has marxat. Tu, que em vas ensenyar com transitar una pèrdua, que em vas mostrar amb paraules els efectes devastadors de l’irreversible, la falla que el trauma imposa, l’absurd d’un moment que canvia la vida per sempre. Som pura matèria, maquinària complexa que senzillament un dia, deixa de funcionar. Ho sabem, però intentem no pensar-hi fins que ens hi trobem, o bé per la pèrdua d’un ésser proper, per la malaltia que ens colpeja, pel dolor que s’escola o per un virus que sacseja la humanitat i altera de dalt a baix la frenètica vida civilitzada. Però llavors, tu hi poses la paraula, encara que aquesta apuntali al buit, als significants que falten per abrigallar la pèrdua. Et serveixes de la repetició que empeny, imperiosa com sempre. Però cada cop, cada retorn fa cicatriu i et permet transitar el dolor que la mort impregna.

“La vida canvia de pressa.
La vida canvia en un moment.
T’asseus a sopar i la vida que coneixes s’acaba”.

Aquestes van ser les primeres paraules que Didion va escriure el gener del 2004, dos dies després de la mort del seu marit, John, el 30 de desembre del 2003. Nou mesos més tard, continua:

“Ara, quan començo a escriure això, és la tarda del 4 d’octubre del 2004.
Nou mesos i cinc dies enrere, pels volts de les nou del vespre del 30 de desembre del 2003, el meu marit, John Gregory Dunne, aparentment –o això semblava– va sofrir, a la taula on ell i jo ens acabàvem d’asseure per sopar, a la sala del nostre apartament de Nova York, una síndrome coronària aguda que li va causar la mort. La nostra única filla, la Quintana, feia cinc nits que estava inconscient a la unitat de cures intensives de la secció Singer del centre mèdic Beth Israel, un hospital que hi havia aleshores a l’avinguda East End –va tancar a l’agost del 2004–, més conegut amb el nom de ‘Beth Israel North’ o ‘l’antic Doctors’ Hospital’, on el que havia semblat un cas de grip estacional prou greu per dur-la al servei d’urgències el matí del dia de Nadal havia desembocat de sobte en una pneumònia i un xoc sèptic”.

En el seu llibre L’any del pensament màgic, Didion traça el procés de dol davant la mort abrupta i inesperada del seu company. Joan se serveix de l’escriptura, efectivament, de la paraula, però també del pensament màgic, el toc especial que fa d’aquest llibre un testimoni tan particular.

Freud en la seva obra Tótem i tabú va descriure el pensament màgic com la creença en l’omnipotència del pensament; el determinisme de les accions psíquiques; si hi penso, succeirà, causalitat màgica amb què tan es martiritza al subjecte obsessiu. Ubica l’origen d’aquest mecanisme en les societats primitives i en la necessitat de dotar de sentit allò que queda fora de la significació, la mort, l’inexplicable.

Va relacionar aquest fenomen amb cert període infantil. Resquícies d’aquesta creença primitiva romanen en l’etapa adulta, apunta Freud, i així ens ho mostra Didion, que se’n serveix per transitar la pèrdua i no per a per nodrir i engrandir la culpa.

“Pensava com els nens petits, com si els meus pensaments i desitjos tinguessin el poder d’alterar la narració, canviar el desenllaç”; “Si ha de tornar, necessitarà sabates”, hi pensa mentre es resisteix a donar el calçat del seu marit tal com ha fet amb la resta del vestuari. Sovint se sorprèn fent ús d’aquest raonament “¿com podria tornar si li treuen els òrgans” davant la pregunta de l’Hospital de Nova York per la donació d’òrgans i teixits del seu marit.

L’autora refà insistentment l’escena del trauma. Hi torna una i una altra vegada en el seu pensament i així ho plasma en l’escriptura. Aquest retorn permet a Didion revestir i contornejar el forat negre de la desesperança sense caure-hi. Com l’infant que juga de manera repetida a allunyar l’objecte per a poder-lo recuperar en un segon temps, Didion retorna al moment fatídic del desenllaç, als llibres, a les seves cartes i a les seves cançons. I ho fa no tan sols per fer-lo tornar, sinó perquè amb cada colp, amb cada anada i tornada un pedaç de real s’amarra, són els efectes d’allò que s’escriu; un traç, el camí per transitar pel fil de la navalla.

“Aquest llibre és el meu intent de trobar sentit al període subsegüent, a les setmanes i després mesos que van trastocar qualsevol convicció ferma que mai hagués pogut sentir sobre la mort, sobre la malaltia, sobre la probabilitat i l’atzar, sobre la bona i mala sort, sobre el matrimoni i els fills i la memòria, sobre el dol, sobre les maneres que té la gent d’encarar-se o no amb el fet que la vida s’acaba, sobre la superficialitat de la raó, sobre la vida en si”.

I així farem nosaltres, tots aquells lectors colpits pel teu testimoni: tornar i retornar a l’Any del pensament màgic, per tot allò que ens va ensenyar i necessitarem reaprendre. Una i una altra vegada. Gràcies, per tant.

Més publicacions de