Josu Zabaleta: L’èuscar i la traducció

Josu Zabaleta és un destacat traductor en èuscar, però és sobretot un amant de la llengua. La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat en el món de la cultura, l’ensenyament i la traducció. Com ell mateix ens explica en aquesta entrevista, als homes i dones de la seva generació els va tocar de fer tots els papers de l’auca per tal de defensar la supervivència cultural i de superar la diglòssia de la seva llengua. 

L’experiència de Zabaleta en el món de la traducció és molt àmplia i ha obtingut nombrosos reconeixements i premis, entre els quals el Premi Euskadi de Traducció Literària el 2007 i el Premi Nacional a l’Obra d’un Traductor el 2013. A més, ha desenvolupat una tasca ingent en el món de l’edició i de l’ensenyament.

La nostra col·lega Vilma Coccoz hi ha conversat i ens brinda l’oportunitat de conèixer-lo i d’escoltar-lo parlar de la seva vida dedicada a desmentir allò que de petit un psicòleg li va dir, que l’èuscar li limitaria les possibilitats de creixement. Afirmació reblada pel catequista que assegurava que al cel es parlava castellà i pel mestre que fustigava els nens que s’expressaven en la seva llengua materna. Zabaleta fa certes les paraules de Jacques-Alain Miller que podeu llegir en l’entrevista que també publica el nostre portal: “La llengua passa pel que aprenen els nens de les seves mares. És un tresor sagrat”.

Agraïm a Vilma Coccoz que ens oferís aquesta conversa per a Ciutat de les Lletres i a Josu Zabaleta tot el que té a dir-nos.

 

De la teva vasta trajectòria professional podem deduir un interès primerenc i decidit per l’estudi de les llengües En quines circumstàncies de la teva història personal es va despertar la teva vocació de traductor? Creus que el fet de moure’t amb facilitat en diversos idiomes facilita la teva feina?

En la meva infantesa es va plantejar ben aviat la necessitat d’aprendre una segona llengua. L’escola no parlava la meva llengua, sinó una de ben diferent i que calia aprendre: el castellà. La nostra generació es va veure molt ràpidament confrontada amb el conflicte lingüístic. La nostra llengua (l’èuscar) no servia per “saber”. Una paradoxa—potser, més aviat, una perafotre—matemàtica pretenia que saber dues llengües, el castellà i l’èuscar,  equivalia a ser més ignorant que parlar-ne només una, el castellà. Tampoc servia per salvar-te: al cel s’hi parlava castellà; m’ho van dir a la catequesi. Fins i tot era punible. Alguna que altra xurriacada vam rebre per haver estat enxampats a l’escola parlant en èuscar. Tenia els seus inconvenients, doncs, però podia arribar a ser divertit això de posseir un codi secret que el mestre no entenia.

Després va venir el llatí. Calia estudiar-lo. Jo creia que es tractava de canviar unes lletres per unes altres: una mena de codi com els que apareixen en els contes. Però va resultar que no; que era més complicat que tot això. I llavors comences a adonar-te que la relació entre les teves primeres llengües és més complicada del que et pensaves.

Però a poc a poc la societat i les institucions et van guanyant. Et guanyen. En absència dels teus pares, dels teus germans, dels teus primers amics, a l’internat vas perdent fluïdesa en la teva pròpia llengua. Tot això animat per un psicòleg format en una universitat europea de prestigi que et proposa de deixar de banda l’èuscar per no condemnar els futurs nens a viure en una llengua condemnada a desaparèixer i que no els permetria de desenvolupar-se adequadament. I, davant del conflicte que això suposa dins la teva pròpia família, vas prenent consciència política de la teva situació, consciència que enllaça amb la que s’està desenvolupant en la teva pròpia generació, bona part de la qual participa de les teves mateixes vivències, consciència que probablement no hauries desenvolupat sense aquest ressò que trobes en el teu entorn, per la relació dialèctica que hi estableixes. Des d’aquesta consciència col·lectiva neix una pràctica que intenta corregir la situació de diglòssia personal i col·lectiva a la qual has estat postergat.

El gust per l’estudi de les llengües abasta un ventall d’aspectes i la teva condició de filòleg i lingüista – a més de la teva formació filosòfica- podrien haver derivat en l’estudi teòric o abstracte de el llenguatge. No obstant això, has triat la praxi, un “saber fer” amb la llengua, ¿es pot considerar la traducció com una reescriptura?

En realitat no tinc estudis acadèmics de filologia o de lingüística. El que he estudiat de filologia o de lingüística ho he fet empès per la necessitat de reflexionar i de reconsiderar contínuament les bases de la pràctica a cada moment. Primer va ser l’ensenyament, més tard l’edició i, posteriorment, de nou l’ensenyament i la pràctica de la traducció. Tanmateix, no negaré que sempre he tingut una certa tendència a teoritzar qualsevol cosa.

Dit això, els aspectes que més m’han interessat d’aquests estudis han estat, d’una banda, els de sociolingüística i etnolingüística centrats principalment en les llengües de petita difusió, minoritàries o minoritzades, que podien oferir-me una perspectiva del sentit polític i social de la meva actuació en el camp de la llengua basca. Per una altra banda, m’ha interessat l’estudi continu -més que no pas l’aprenentatge- de diverses llengües, cosa que permet problematitzar o “desautomatitzar” el sistema de correspondències entre elements lingüístics de les combinacions de llengües en què treballa el traductor que, degut a la pròpia pràctica de la traducció i a l’economia d’esforços, es tendeix a establir en la ment del traductor. Per posar un exemple ben senzill però rellevant al seu torn, el sistema de díctics en francès o en anglès diferencia dos graus (this, that; celui-ci, celui-là); en èuscar o en castellà en són tres: hau-hori-hura, este-ese-aquel. Són sistemàticament equivalents? Si el sistema de díctics en japonès és moltíssim més complex, el mínim que es pot fer és qüestionar l’equivalència sistemàtica dels díctics en èuscar i en castellà, encara més pel que fa a la utilització anafòrica o catafòrica dels díctics …

Darrerament m’he centrat més en la història de la traducció, sobretot en els seus aspectes de difusió cultural, de la seva influència en l’inici dels moviments de renovació del pensament o de la normalització lingüística dels diferents pobles a través de la història: la Xina, Japó, Índia, Món àrab i Islam, Edat Mitjana, Renaixement, Rússia, Països d’Europa. Diu Pavese que en l’inici de tot moviment de renovació cultural es constata un gran esforç de traducció. Per raons òbvies, m’interessa reflexionar sobre els mecanismes que relacionen aquests dos fets.

La traducció juga també entre nosaltres un paper en més d’un sentit. En primer lloc, tenim la traducció com a factor de superació de la situació de diglòssia en què estava sumida la llengua basca, situació que, encara que en menor grau, es manté. El castellà ocupava tots els camps de la comunicació en la societat basca, l’èuscar només alguns d’ells. La societat basca s’ha auto-traduït a l’èuscar en molts àmbits de la comunicació dels que estava absent, com l’administració, l’ensenyament, els mitjans de comunicació, etc. Fins es va arribar a dir que calia treure a l’èuscar del fosc món de la cuina del caseriu i portar-lo al món lluminós del carrer,  com si el món del carrer no fos igual de salvatge que el del caseriu. És perillós buscar solucions creant mites: en aquell precís moment només un 10% dels basco-parlants vivia als masos. Encara avui, bona part de la presència pública de l’èuscar passa per la traducció. N’hi ha prou a passejar pel carrer o anar a un supermercat per veure-ho. Dit d’una altra manera, la traducció és també necessària per anar creant unes condicions en què puguem ser nosaltres mateixos en la nostra pròpia llengua, superar l’alienació lingüística a la qual estàvem obligats com a societat.

La traducció ens permet, a més, estar en el món en la nostra pròpia llengua amb els límits que ens imposa la mida de la nostra societat. Ja fa present els “altres” en la nostra pròpia llengua. En aquest sentit, el traductor -si més no el traductor que treballa en llengües d’extensió molt limitada com és el nostre cas- és el “nacionalista humil” que, conscient dels seus límits, no surt a cantar les excel·lències del seu poble, sinó a buscar nova vida en l’altre.

Al mateix temps, la traducció contribueix a formar un “nosaltres” multicultural que engloba els diferents “nosaltres” presents en la nostra societat, en la qual la presència de l’altre, sense negar un cert conflicte o tensió, pugui ser percebuda com a riquesa i com a factor necessari per a la constitució del que és ja i serà d’ara endavant el nosaltres real: l’èuscar com a llengua de comunicació d’aquesta societat multicultural.

Pel que fa a la relació entre la traducció i l’escriptura, la traducció és, en efecte, una reescriptura. Però caldria precisar més: la traducció és l’escriptura en una llengua diferent d’una lectura de l’original per part del traductor. El text literari—darrerament m’he centrat en la traducció literària—però també el text en general són una potencialitat amb dos moments diferents. D’una banda el moment de l’escriptura, l’acte d’escriure, i de l’altre el moment de la lectura, la comprensió del text. Cap d’ells no és gens simple.

L’escriptura, l’acte d’escriure, no és únicament la formulació d’un pensament previ, és, sobretot, el procés de creació o de formulació d’un pensament complex, d’un discurs. És un acte molt més lent i complex que el parlar. L’acte d’escriptura més senzill implica reformulacions contínues a molts nivells, actes d’inspiració continus que es van reflectint en l’escriptura i la van corregint i canviant. La mateixa lentitud de l’escriptura afavoreix la seva complexitat. Aquests impulsos que porten a corregir i a reformular l’escriptura poden ser deguts a infinitat de circumstàncies, referències, records, ressons interiors, intencions comunicatives que van sorgint en l’escriure.

Tot això resulta encara més complex en el que anomenem escriptura literària en la qual es propicia precisament aquesta reflexió i reformulació del discurs durant el procés d’escriptura fins arribar a la formulació d’un discurs que no és ja l’inicial. La formació del discurs procedeix per reformulacions, addicions, sostraccions i correccions del text previ. L’escriptura és, a més, la creació d’un text que en realitat és un hipertext que se situa en una xarxa prèvia de textos. Per al lector, potser inconscientment, i per al traductor sens dubte conscientment, la llengua i l’estil són inherents i essencials al text literari.

La lectura literària és l’acte pel qual el lector s’apropia del text literari, reconstruint -o no- el seu procés d’escriptura. El lector llegeix des de la seva pròpia experiència, les seves referències, els seus records … No està condicionat en les seves associacions, crea ell mateix el seu hipertext. Per això, no hi ha dues lectures iguals, perquè no hi ha dos lectors iguals. Ni tan sols la mateixa persona és dues vegades el mateix lector: el seu moment canvia.

El traductor literari s’esforça a desxifrar el procés d’escriptura del text original i ajustar-se a ell. El traductor és un arqueòleg del text, és un lector de lectura complexa. Això ho han assenyalat nombrosos escriptors. Només cal citar el cas de Milan Kundera, per exemple, que es mostrava agraït fins als seus pitjors traductors, perquè els considerava els seus millors lectors.

D’aquí, també, el gran avantatge dels traductors que tradueixen textos literaris d’autors contemporanis i poden interactuar amb ells en el seu treball. Pot donar-se fins i tot el cas que en aquesta interacció l’autor del text original descobreixi en la seva obra aspectes dels quals no n’era conscient. La lectura de l’obra per part del traductor ha de ser, per això mateix, la comprensió i delimitació d’un hipertext  i el seu quefer la creació d’un hipertext paral·lel que doni lloc a unes lectures similars. Tasca impossible gairebé en el mateix sentit en què són impossibles dues lectures idèntiques.

Per això, potser no diria tant que la traducció és una reescriptura de l’original, sinó la creació d’un text que “supleixi” el més ajustadament possible el text original en la llengua d’arribada en les circumstàncies geogràfiques, socials, temporals, etc., d’aquesta. És per això que una traducció mai no està acabada. L’obra original es manté amb totes les seves lectures possibles. També perdura la traducció com a obra. Tanmateix, la traducció en relació amb la societat a la qual és oferta canvia. La traducció sempre aporta i segueix aportant a un sistema literari noves formes d’expressió i nous models estètics que l’enriqueixen i obren noves vies de creació.

La teva participació en l’operació cultural i política de rescat de l’èuscar ha estat decisiva no només com a traductor, t’has ocupat també d’altres tasques de gran magnitud com la direcció de l’Enciclopèdia Basca i d’una versió dels clàssics. ¿Quin ha estat el criteri de selecció dels grans de la literatura universal? I dels considerats cims del pensament? Tinc entès que fins al moment només es s’han traduït tres llibres de Freud ….

És veritat que la meva participació en l’operació cultural i política de rescat de l’èuscar no s’ha limitat a la traducció. Però aquesta és una característica comuna a la gent de la meva generació. Tots ens hem vist obligats a participar a gairebé tots els fronts: política, cultura, ensenyament. Gairebé tots hem escrit, traduït, editat, ensenyat, organitzat … Bé, no tots hem cantat, ni actuat, seria mala cosa…

Ens ha tocat aprendre de tot i crec que hem après alguna cosa de gairebé tot.

És un fet que la lluita ha donat els seus fruits i que el basc és una llengua viva. Ara bé, hi ha alguna possibilitat de valorar la influència, en la cultura actual, d’aquesta tasca immensa en què has participat? En el teatre, en la literatura, en els bertsolaris, en la música? ¿Com acadèmic de la llengua, què et semblaria necessari corregir o replantejar en vistes a tenir cura i impulsar la riquesa de l’èuscar? 

És veritat que la lluita per la normalització de l’ús de l’èuscar en la nostra societat ha donat els seus fruits i que es pot veure la situació actual de la llengua amb un cert optimisme que era impensable fa unes dècades. El manifesten clarament persones que ens van visitar llavors i que ens tornen a visitar ara. També és motiu d’optimisme el fet que el País Basc s’hagi convertit en una de les referències mundials en el tema de la recuperació d’una llengua minoritzada. Hem rebut visites de molts activistes que vénen a observar i aprendre de la nostra experiència. Però això no ens eximeix d’analitzar el procés, calibrar les inversions realitzades  i els èxits obtinguts i, a la vista dels resultats, proposar metes i mètodes per a mantenir la dinàmica i dinamitzar el procés.

Primer de tot, caldria distingir dues etapes ben diferents. En una primera etapa que aniria des de mitjans dels anys 60 (el Congrés de l’Acadèmia basca en què es va decidir d’emprendre la unificació de la llengua basca i es van establir les seves bases es va celebrar a Aránzazu l’any 1968) fins a la posada en marxa de la Comunitat Autònoma Basca i de la Comunitat Foral de Navarra. La segona, que va des que es disposa d’un govern autònom a Euskadi i un altre a Navarra, als quals es confia la presa d’iniciatives pertinents per a promoure la utilització de l’èuscar no només en les institucions que en depenen sinó també en la vida social en general. A la primera etapa, totes les iniciatives que han de conduir a la unificació de l’èuscar i a la normalització pròpiament dita parteixen de la societat civil, o de part d’ella, enfrontant-se a les polítiques limitadores i fins i tot repressives de el règim.

Molt breument, així van néixer les primeres ikastoles, en un inici clandestines. Així van sorgir també els moviments d’euskaldunització i alfabetització d’adults, que no es limitaven només a l’ensenyament de l’èuscar sinó que intentaven de promoure també una conscienciació social i política de la població. Es va crear tot un seguit d’infraestructures necessàries per a dinamitzar les accions empreses. El mateix va passar amb els mitjans de comunicació. Es van crear revistes i ràdios (Argia, Anaitasuna, Ràdio Popular, entre d’altres). I també es van crear organitzacions i institucions de suport necessàries per al funcionament dels moviments esmentats, com la Federació d’ikastoles. També va aparèixer una nova cançó popular, fins a cert punt paral·lela a la Nova Cançó de Catalunya, que amb els seus actes de masses contribuïa a l’entusiasme que s’anava desenvolupant en els nivells més joves de la població. Tot això va coincidir, no per casualitat, amb la radicalització política d’una part de la joventut. La subsegüent repressió indiscriminada el règim va provocar més acció, en una espiral d’acció-repressió-acció que no es limitava a l’àmbit de la lluita armada , sorgida també en aquesta mateixa dècada.

La mort de Franco i la fi del seu règim van despertar les esperances d’amplis sectors de la població, també en l’àmbit lingüístic. Després de la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques a Espanya, amb la formació de l’Assemblea de Parlamentaris Bascos, la creació de el Consell General Basc l’any 1978, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia a finals de 1979 i la formació del govern del País Basc,  una de les principals tasques que s’assignen a les institucions que sorgeixen és impulsar la normalització de l’ús de l’èuscar en la vida social d’aquest país.

En aquest moment una de les primeres accions ha de ser l’assumpció de les institucions i moviments socials d’iniciativa popular que operen en l’àmbit de la normalització de la llengua. Tanmateix, probablement per mantenir posicions oposades en molts punts i indiscutiblement també per interessos partidistes no és així en molts casos i això va donar lloc a un període d’institucions paral·leles, enfrontades. De manera que, per exemple, el procés de regularització i integració en la xarxa pública de l’ensenyament de les ikastolas no va tenir lloc fins a mitjans dels 90, sota l’impuls del conseller d’educació Fernando Buesa. El registre d’euskaltegis i centres d’autoaprenentatge de l’euskara no es va regular fins l’any 2003.

Altres àmbits d’utilització de l’èuscar dels que aquest estava absent i en els quals l’acció de l’administració pública era determinant són els òrgans de la mateixa administració i els serveis públics. Així mateix, han sorgit nous àmbits d’utilització de la llengua que no existien en aquells inicis de l’autonomia, com internet, fonamentalment.

En tots ells, d’una manera o altra, amb un nivell d’eficàcia o un altre, el nivell d’utilització de l’èuscar ha augmentat.

Si faig un breu repàs als àmbits d’utilització de l’èuscar que més influx poden tenir, al meu entendre, destacaré en primer lloc l’ensenyament. Al voltant de 35.000 alumnes es matriculen anualment en les institucions d’ensenyament de l’èuscar a adults  en els diversos nivells d’aprenentatge. Considerat el País Basc en el seu conjunt, aquest nombre significa alguna cosa més de l’1%. Pel que fa al sistema públic i concertat d’ensenyament, als anys vuitanta quan es van elaborar les primeres lleis que regulaven el sistema educatiu i la incorporació de l’èuscar, a través de quatre models lingüístics que tenien com a objectiu oferir diferents vies i ritmes d’aprenentatge per als nens i nenes de diferent origen lingüístic. Aquests models s’anomenaven de la següent manera A (majorment en castellà), D (majorment en èuscar), B (mixt) i X (totalment en castellà). Les preferències dels pares han anat decantant els diferents models cap al predomini del model D en l’ensenyament primari i secundari. L’opció de l’ensenyament en èuscar ha pujat de ser un 13% el 1983 a ser gairebé un 65% en 2019. Pel que fa a l’ensenyament superior, segons publicacions de la pròpia universitat les matriculacions en graus que s’imparteixen en èuscar superen ja el 50%.

El camp de les administracions públiques i serveis públics és molt ampli: des d’administracions que depenen del poder central fins a administracions locals. La utilització de l’èuscar comença a impulsar-se amb la constitució de les primeres administracions públiques de l’època autonòmica. La voluntat d’utilitzar l’èuscar en les seves relacions amb la ciutadania és, evidentment, més notable en les administracions i serveis públics autonòmics, provincials i locals que en les administracions que no depenen d’aquests poders. Fins i tot es percep certa resistència a la seva utilització en administracions i serveis que depenen del poder central. Aquesta resistència es manifesta, així mateix, en proclames polítiques de grups que defensen el centralisme polític a ultrança, titllant l’obligació del coneixement de l’èuscar com a discriminatòria.

Pràcticament tota la utilització de l’èuscar en aquests àmbits (excepte en el tracte directe amb els ciutadans) es realitza a través de la traducció del castellà a l’èuscar.

Aquest és precisament un dels problemes més importants de la normalització de l’èuscar en les administracions. S’han invertit moltíssims diners, temps i personal a crear i difondre un llenguatge propi de l’administració a través de la traducció, però crec que pot dir-se que el nivell de comunicació assolit és pràcticament igual a zero. A què es deu? A molts factors, sens dubte. Principalment a una falta d’organització i de treball conjunt entre administracions, cosa que hauria inclòs la redacció conjunta de textos administratius. Caldria imaginar un altre sistema de funcionament d’una administració bilingüe. Sempre s’és temps de fer-ho.

Quant als mitjans de comunicació públics, el 27 de març de 1976 es va celebrar, a l’empara del decret 2929/1975 del 31 d’octubre, pel qual es regulava l’ús de les llengües regionals espanyoles, la gala “24 ordu euskaraz “,” 24 hores en basc “, organitzat per les ràdios populars que havien crescut sota el mantell de l’Església. Era la primera vegada que, en un esforç sense precedents, uns mitjans de comunicació eren capaços de cobrir les 24 hores d’un dia, amb informatius, espectacles i reportatges, íntegrament en èuscar. El diari Egunkaria, primer diari publicat íntegrament en èuscar, va començar a publicar-se el 1990. Avui dia hi ha diaris, premsa local i general, ràdios locals i generals, televisions locals i generals i emissions en línia, íntegrament en èuscar. Vist així, sembla un panorama lluminós, i ho és. Però aquest panorama té les seves llums i les seves ombres, algunes d’elles desgraciadament molt denses. La principal és la referent a la televisió basca, de l’ens públic EITB.

EITB és un ens públic de dret privat, dependent del Departament de Cultura del Govern Basc. Va ser fundat l’any 1982. Un dels seus fins fundacionals de pes és servir a la normalització de la llengua basca. No ho dic jo, ho diu la Wikipedia. Definit així des de la seva fundació, s’esperava que fos un dels factors més determinants en l’impuls de la normalització. I ho va ser en el seu moment. No hi ha dubte que els models proposats pels mitjans audiovisuals influeixen poderosament en la societat, sobretot entre les generacions més joves, que són, que eren, precisament aquelles de les que s’esperava que canviessin més fàcilment el seu comportament lingüístic.

Les expectatives es van complir en un començament. Les emissions de ETB1 van començar a ser seguides sobretot entre la població infantil i juvenil i no hi ha dubte que va influir en el seu comportament, especialment com a reforç lingüístic per als nens i joves en les famílies on no es parlava èuscar. “Generació Dragoi Bola”, “Generació Doraemon” se’ls anomena encara.

Ja l’any 1986, el Govern Basc, certament impulsat pel desig dels partits que el sustentaven, buscava disposar d’un mitjà de comunicació audiovisual, una televisió que funcionés com a corretja de transmissió de la seva propaganda i que competís d’alguna manera amb les cadenes de televisió estatal que també semblaven funcionar com a corretja de transmissió dels partits que estaven al poder. Va crear una segona cadena de televisió, ETB2, exclusivament en castellà.

Posteriorment s’han creat dues cadenes de televisió: ETB3 i ETB4, dirigides a l’entreteniment de determinats sectors de la població: infantil i juvenil. La competència entre les dues cadenes generalistes d’EITB mai no ha estat equilibrada, a causa sens dubte de la diferència de les quotes d’audiència d’una i l’altra i a les diferents expectatives de benefici polític que se’n deriva. Com a conseqüència de tot això, i d’altres decisions en l’àmbit de la cultura, les inversions a ETB1 han anat disminuint, de manera que la qualitat i la varietat han minvat fins a convertir-se en una televisió residual amb programació de baix cost. Situació que ha portat, entre d’altres, a la pràctica desaparició del sector de traducció i doblatge per a la televisió en èuscar.

No plantejaré una matriu DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) de l’èuscar en la situació actual, però tampoc voldria acabar sense apuntar, molt succintament, alguns desafiaments a què ens enfrontem en un futur pròxim. Abans de seguir endavant voldria aclarir que, al meu entendre, no hi ha una “normalitat” sociolingüística estable ja que també en les llengües es juga el poder. Ho sabia Nebrija. Es tracta sempre d’equilibris inestables que poden esfondrar-se. No obstant això, podem proposar-nos d’arribar a una situació en què la llengua basca no es trobi en la llista de les llengües en perill de desaparèixer.

Crec que un dels reptes més importants als quals hem de fer front en aquest moment és integrar l’èuscar i normalitzar-ne l’ús en el món laboral.  Molts informes detecten una absència de l’èuscar de l’àmbit de relacions formals en el món de la feina, de les empreses grans i petites, com si aquest àmbit fora impermeable als canvis que s’estan operant en la societat. Són encara molt poques les empreses en què la llengua vehicular de comunicació regular sigui l’èuscar. I no pot ser perquè el basc estigui en un estadi que l’invalidi per ser el vehicle de comunicació en aquest àmbit, ni tampoc per la falta de competència lingüística dels seus protagonistes ja que molts d’ells han estudiat, al menys en part, en basc . La causa més probable, al meu entendre, és la dificultar de trencar la inèrcia que porta a no canviar la llengua de comunicació una cop que aquesta s’ha establert. Caldrà estudiar -s’està fent- estratègies que en facilitin el canvi.

Un altre dels temes preocupants és, al meu parer, el concepte de cultura que s’utilitza quan des de les instàncies de Govern es parla de “cultura basca”. Acaba sent alguna cosa així com “trets distintius de la cultura basca”. Dins del que es defineix com a cultura basca entren, en lloc preeminent les manifestacions folklòriques i, avui dia sobretot, la gastronomia, que ni tan sols sé fins a quin punt és històricament una característica d’aquest poble.

No sé fins a quin punt aquests elements comparteixen les característiques del que se sol anomenar cultura en el vocabulari habitual. Quan es parla de cultura, en general, es recorda, per exemple, que una de les seves característiques és el “sentit de crítica social”. Entenc que es parli del “sentit de crítica social” de cinema, de teatre, de la literatura, de la pintura, fins de determinada música, però algú m’hauria d’explicar en què consisteix el sentit de crítica social de la gastronomia, dels toros o de les apostes d’aizkolaris.

I el tercer tema que, tot i que se’m titllés d’oportunista, no voldria que se’m quedés al tinter és el de la bretxa, no sé si salarial però sí de reconeixement entre creadors i creadores de la cultura basca. La majoria de les persones que integrem el sector cultural en què em moc -el sector de la traducció principalment- són dones. Tot i que en els primers anys de l’època moderna de la traducció basca -diguem-ne els darrers 50 anys- la immensa majoria dels traductors érem homes, actualment la proporció és inversa, però no passa el mateix en la imatge pública de la traducció o en les llistes de traductors reconeguts i premiats. No sé si passa el mateix entre els escriptors, músics o artistes d’altres disciplines culturals. Però em temo que sí. És un tema que s’hauria d’analitzar i buscar els mitjans de superar aquesta bretxa.

Bé, crec que ens podem aturar aquí. El meu propòsit ha estat no centrar el tema en la meva anècdota personal sinó dirigir la mirada a les circumstàncies que han condicionat la meva feina i la meva obra, que són el veritablement significatiu.

Més publicacions de
,