Krásnaia Moskvá (Moscou Roig)
(Vicenç Palomera)

A finals de l’any passat em vaig trobar amb un llibre immens: “El segle soviètic. Arqueologia d’un món perdut”[1], obra de l’historiador alemany Karl Schlögel, autor conegut per la publicació de “Terror i utopia. Moscou el 1937”.[2]

Aquesta obra va sorgir com a reacció als successos d’Ucraïna-Crimea el 2013-2014; la independència i adhesió de la península a la Federació Russa i la guerra no declarada a l’est ucraïnès, totes dues promogudes pel president rus, Vladímir Putin. Va ser la sorpresa que la fi formal de la Unió Soviètica el 1991 no signifiqués la fi d’una civilització imperial, i que no estiguéssim preparats per a aquest procés insuportable i dolorós que va portar Schlögel a repensar una història que pensava que ja coneixia.

El resultat és un impressionant estudi de la vida quotidiana de la Unió Soviètica a través dels objectes, les sensacions, els espais i la quotidianitat traslladant-nos a un món que ja no existeix, però que tampoc no ha desaparegut. Entre els espais comuns d’interès per a la història són les biblioteques, les “cuines moscovites” –llocs privats on se celebraven des dels anys 60 reunions, festes i la informació circulava més lliurement, fins i tot era freqüent el transvasament de manuscrits de llibres prohibits– , els balnearis i centres de vacances, les datxas, els espais oberts urbans –com els parcs– o els immensos espais ignots de la Rússia siberiana. Així mateix, l’autor s’acosta i introdueix a la seva història els objectes quotidians, multitud d’objectes significatius, com el paper d’estrassa, la ceràmica, les enciclopèdies i llibres, disponibles, censurats o prohibits, els pianos i el seu ús en vetllades musicals privades, refugiades a l’espai semiocult de les llars.

Igualment, l’historiador-arqueòleg aborda nombroses activitats de la vida quotidiana com els ritus i festes anuals, les desfilades civils i militars o certes activitats preses amb suspicàcia al principi i finalment potenciades, com la dansa, la moda fins a l’estudi de la indústria cosmètica , el que va arribar a ser el perfum soviètic per antonomàsia, “Moscou Roig” (Krásnaia Moskvá) l’anomenat “Chanel soviètic”. Per explicar la història d’una civilització, d’una forma de vida, cal analitzar els espais i els objectes com aquest perfum que es feia servir en tota mena d’esdeveniments importants. Si cada objecte té una història, l’aroma d’aquest perfum, Krásnaia Moskvá, és elevada a la categoria de paradigma, objecte important per obrir altres sentits, com la magdalena de Proust, que és el detonant per començar a recordar tota la novel·la.

Recolzant-se en el Llibre dels Passatges, Schlögel ens convida a actuar de la mateixa manera que Walter Benjamin, anotant les seves reflexions, els “passatges” de les obres que descriuen el món del segle XX, a recórrer els passatges, sortint a la llum i novament internant-s’hi. Schlögel ens mostra una manera admirable la possibilitat d’utilitzar tots els sentits per reconstruir la Història i que les coses que podrien semblar anecdòtiques són un exemple que el desig de la bellesa sobreviu fins i tot en moments terribles. Són especialment interessants els passatges dedicats als objectes diaris. Per exemple, el paper d’estrassa, el de diari -que servia per embolicar el cigarret de tabac barat anomenat “papirosa”- o el paper de qualitat per a les publicacions més valuoses.

Fins a la publicació d’aquest llibre, el lloc central de la vida soviètica no apareixia mai en els estudis soviètics. Cap havia parlat de la vida dels russos, almenys no ho va fer fins a la caiguda del Mur, cap havia aprofundit, per exemple, en la vida de les persones assentades en apartaments amb vuit habitacions i un únic bany que compartien vuit famílies diferents, que no tenien res a veure les unes amb les altres.

La Història no és només un procés d’ordre cronològic, sinó que es produeix als espais, els paisatges, els camps de batalla… Aquest és el gir que Schlögel fa com a historiador, en incloure l’espai a la historiografia, anant als llocs on es produeixen els fenòmens per veure exactament on han tingut lloc, on es reuneixen milions de veus que ens expliquen el que va passar, des del pagès al líder polític, als desastres, a les biografies. En aquest museu també té un lloc on es puguin observar els objectes i espais com a biblioteques i cineteques amb pel·lícules i noticiaris.

L’erudició de Karl Schlögel respecte a l’extinta Unió Soviètica no procedeix doncs només de les lectures acadèmiques de tota una vida a la universitat, sinó de més de trenta anys vivint a la Unió Soviètica. Per això ara ens ofereix aquesta monumental història, construïda a base de retalls d’un món que ja no existeix. És una història sobretot de la vida quotidiana: de somnis grandiloqüents que van resultar quimeres insalubres —com Magnitogorsk, el centre metal·lúrgic més gran del món que l’autor considera jocosament “les piràmides del segle XXI”, però també d’aspectes suposadament nimis que solen quedar fora dels tractats d’història, però que expliquen molt: què es menjava, com era l’oci, quins perfums produïa la pàtria del proletariat , com s’organitzaven els pisos comunitaris. No hi ha política explícita, en veritat, la política estava en tot.

L’obra s’endinsa en els anomenats per Schlögel “llocs comuns” de la vida soviètica, poc atesos pels historiadors: els habitatges compartits (Kommunalka), habitatges burgesos de ciutats com Leningrad o Moscou reconvertits en espais comuns per a diferents famílies –sis o set – cadascuna amb la seva habitació i amb dret a compartir llocs com la cuina o les cambres de bany, cosa que el poeta Joseph Brodsky definiria com viure “en una habitació i mitja”. O les cues interminables per obtenir aliments o demanar informació, per exemple d’un desaparegut, on se sabia per endavant que seria difícil obtenir el que s’esperava. Els seus efectes, però, encara són visibles perquè “passar gran part de la vida esperant va crear un tipus especial d’estrès quotidià que probablement només desapareixerà quan s’extingeixi la generació socialitzada a l’era soviètica”, assenyala Schlögel.

El segle soviètic és també un recorregut pels espais urbans i industrials, vells o de nova creació (com l’esmentat complex metal.lurgic, Magnitogorsk, sorgit el 1929 a l’Est dels Urals, que va arribar als 150.000 habitants deu anys després), per camps i costes, per les zones de cultiu col·lectivitzades i pels territoris de la repressió i el terror –amb noms mítics del gran arxipèlag, com Kolimà a l’Extrem Orient dels hiverns gèlids a menys 50 graus, o Solovki, un monestir- fortalesa convertit en camp de presoners al bell mig del Mar Blanc; el nom d’un terrible miracle, un lloc avançat de la civilització europea, la seva esplendor i la degradació més profunda.  Són exemples d’un poder que no coneixia ni frens ni límits.

L’obra acaba amb la proposta d’un museu imaginari de l’URSS, a la manera del Musée imaginaire de Malraux per a la Història de l’Art mundial. Schlögel proposa situar aquest museu a la Lubianka, la gran i sinistra presó moscovita, per la qual van passar, des dels temps originaris de la revolució, milers de detinguts, molts torturats, executats i condemnats a l’oblit. El museu de la civilització soviètica seria l’espai idoni per “passar revista a un segle atroç” en record dels seus herois, els creadors artístics, els constructors i els molts ciutadans sacrificats a major glòria de la gran utopia fallida.

 

[1] Schlögel, K., El siglo soviético. Arqueología de un mundo perdido, Galaxia Gutemberg, 2021, Traducción de Paula Aguiriano Aizpurua.

[2] Editat per l’editorial Acantilado, Barcelona, 2014.

Més publicacions de