La banalitat del bé
(Laura Llevadot)

Que l’art té poc o res a veure amb la bellesa ho sabem des que les avantguardes s’hi varen revoltar. En canvi, que no sigui el bé la seva fita darrera està encara per demostrar. Un platonisme maldestre, cristianitzat al parer de Nietzsche, o bé un cristianisme platonitzat, si seguim aquí a Kierkegaard, en realitat tant és, malda per sobreviure a les sales dels nostres museus, a les aules universitàries, als discursos polítics de l’esquerra ja per sempre moderada, a les xarxes envellides de tant de postureig intel.lectual i tant de like. Ens omplim la boca denunciant el mal i així ens posem del costat del bé. Ens aplaudeixen. La vella tríada platònica: bé, veritat i bellesa, resta encara per esfondrar. La darrera obra de Núria Güell en llança la primera pedra a risc assumit que li caigui sobre el cap.

De l’esteticisme al moralisme

Diguem, per començar, que l’art és una invenció recent que data de les acaballes del s. XVIII. Només cal llegir Shiner o Rancière. Allò que pel biaix d’una projecció retrospectiva anomenem art primitiu o art grec, posem per cas, era potser escultura, pintura, arquitectura, però en cap cas no era art. Per a que la noció d’art aparegui com a tal haurà estat necessària la confluència de tres factors: la consolidació de l’estètica com a discurs que defineix l’obra com a objecte de contemplació desinteressada (Kant), l’aparició d’institucions com el museu o les galeries que arrenquen l’obra del seu context (religiós, de poder, etc…)  legitimant-la com a obra d’art autònoma, i l’existència d’un mercat que li atorgui un valor de canvi susceptible de convertir-la en mercaderia. Sense aquest triangle discursiu, institucional i econòmic, aucun art. El concepte de bellesa, reformulat per Kant com a allò que provoca l’acord de les facultats, restarà per sempre més vinculat a aquest tipus de mercaderia de la que la burgesia en farà fetitxe, objecte de complaença i veneració, confirmació de l’ordre estable del seu món, de “l’ordre que es vol pur” com resa el títol de l’exposició de Núria Güell. És contra aquest ordre bell i mercantil que les avantguardes s’avaloten. L’obra mostrarà a partir d’ara el desacord estructural que el concepte de bellesa amagava, la falla en el sistema, que diria Zizek. El concepte kantià de sublim, aplicat aleshores a la naturalesa i les matemàtiques, regeix ara l’obra d’art. L’experiència d’un temps i un espai capaç d’ampliar els marges de la percepció comú, apte per fer-nos sentir més enllà de les formes transcendentals de la sensibilitat, serà ara el criteri per definir allò que és art. Aquest és probablement el temps del cinema i de la videocreació. El temps d’un Antonioni, d’una Duras, d’un Tarkowsky, d’un Mekas o un Bill Viola. El temps en què el temps mateix fou esquinçat. Un temps que malauradament, per a alguns de nosaltres, vells i àvids encara d’experiència, ja ha acabat. La fi, com diu Viveiros de Castro, ja ha tingut lloc, la del temps lineal i teleològic, que creia encara en el progrés, i la del seu revers, el de l’art que contraataca i sorprèn.

La desmaterialització i el discurs dels bons

Passa que aquest art del desacord no va saber del tot desempallegar-se de la seva condició de mercaderia. Per bé que hagués renunciat a la bellesa restava encara massa material, prou estètic com per a ser admirat, penjat sobre el sofà de la sala d’estar del burgès en plantofes que no sabria estar-se’n de posseir un Kiefer o un Barceló. Vesteix, encara, ser culte. La possessió fa l’home. La fi no acaba d’arribar mai.

És per això que l’art conceptual contesta amb la desmaterialització de l’obra. L’art contemporani resignifica el concepte d’art, li atorga un estatut ontològic desvinculat ja de tots aquells elements que el feien massa sensual, prou estètic o bell per promoure el fetitxisme de la mercaderia. El pintor, l’escultor, el cineasta, no són ja artistes pel fet de pintar, esculpir o filmar. Ningú que no hagi entès la deriva de l’art contemporani i l’extinció de les antigues disciplines podria ser-ho. Arriba el temps de l’artactivisme. Sigui per mitjà del llenguatge, de la performance, de l’acció o del projecte, l’objecte de culte comença a davallar, i amb ell la figura de l’artista. O no. El museu oscil.la entre la seva conversió en atracció turística i la promoció de projectes que diguin quelcom sobre les acaballes d’un món que des dels seus inicis havia començat malament. El museu continua necessitant artistes, els artistes, diners, i els consumidors, espectacle més o menys culte segons el cas.

És en aquest punt on arrenca la darrera exposició de Núria Güell i el seu Acte 1: “Al principi fou el verb” on s’exposen els statements dels museus d’art contemporani més actius i compromesos. Òbviament, el concepte de bellesa ha desaparegut dels seus discursos, però no ens n’alegréssim massa aviat car en el seu lloc veiem desfilar un reguitzell de termes morals escaients a la ideologia de torn, vagament edificants els uns, tèbiament polítics els altres: “mediador no jeràrquic i transversal”, “espai d’acollida i hospitalitat”, “empatia, diversitat i inclusió”, “igualtat de gènere i empoderament”, “participació i dinamisme”, la metàfora del teixit i “les pràctiques de cures i escolta” que no faltessin pas, la perspectiva de gènere ha de ser-hi present, “l’arxiu d’allò comú”, la “situació climàtica”. La Núria ha arribat massa aviat per poder incloure “el Macba dels afectes”. Haguéssim rigut molt.

Tant banal com la bellesa, ho és el bé. El moralisme ha substituït l’esteticisme que com a mínim era rigorós amb el seu objecte d’estudi. A partir d’ara sembla que l’art dedicarà els seus esforços a assenyalar el mal, la desigualtat, la jerarquia, la situació climàtica. Sobre el seu rigor estètic o la consistència del seu llenguatge, res a dir. Els comissaris reemplacen els artistes. Ara són ells els qui teixeixen el discurs, disposen les obres, creen narratives. Tan se val si l’obra és o no consistent, si perdura, com diria Deleuze. Cal només que s’adigui al sermó oficial, el discurs dels bons. Com a molt, que es formalitzi amb correcció. El capital es blanqueja en la producció cultural. Estem tots molt contents.

Tan banal com la bellesa, ho és el bé.

Quan Eichmann apel·là a Kant en el seu judici per justificar la seva participació en la “Sol.lució Final” va fer dues coses. La primera fou mostrar, com evidencià Hannah Arendt, que per a fer el mal no cal pas ser un psicòpata, ni un antisemita convençut, ni un monstre. Sovint només cal seguir la llei, ser obedient, posar-se del costat de la norma amb prou convenciment. La bona consciència fa la resta. La segona, però, assenyala allò que Lacan mostra al seu text “Kant avec Sade”, a saber: que entre aquests dos grans moralistes de la modernitat, el sàdic és Kant. I què vol dir això? Doncs que és el bé allò que cal témer. No hi ha res més perillós, més sàdic, més maligne, que algú convençut d’actuar correctament, conforme a la llei moral. Això explica per què l’home més moral de tots, el més racional, serà un acèrrim defensor de la pena de mort, mentre que Sade, el llibertí que fa del desig llei, hi estarà en contra. Implacable com un funcionari, el bé no dubta mai. Eichmann, tampoc.

I què li diuen els mossens a la Núria en els vídeos del l’Acte 3, “La banalitat del bé”? Doncs precisament això. Que malgrat els seus projectes artístics arriscats, sovint al límit de la il.legalitat o la immoralitat, malgrat totes aquelles obres que seran objecte de noves versions per part d’altres artistes amics, presentades a l’acte 2, ella està del costat del bé, i per tant els seus companys també. Els artistes són “profetes”, “l’avançada de la humanitat”, aquells qui obren “camins d’esperança”, diu un mossèn. I un altre, una mica més confós, menys informat pel que fa a la història de l’estètica, equipara el bé amb la bellesa i aquesta amb Déu, i ens remet a la “Carta del Sant Pare als artistes” (1999), una encíclica que faria les delícies de la indústria cultural i dels seus lluminosos espectacles, car santifica tots aquells conceptes periclitats de l’art i la bellesa que l’art contemporani s’havia entestat a derrocar. La fi no acaba d’arribar mai. Sor Maria, la monja youtuber, una dona que sincerament em cau simpàtica i que sembla creure en el que fa –però ja hem vist que Eichmann, com Sade i Kant, també hi creien força- va encara més lluny, i diu que la Núria fa “una acte de justícia”, mostra el pecat, que és un bé allò que aporta a la societat, i que ha estat cridada a construir, a la seva manera, el regne de Déu. Normal que la Núria acabi per fer-se monja. A més, de cara a hisenda, surt molt més barat. Quan es fa part de la comunitat dels bons tot són avantatges. Ens santifiquen, en aplaudeixen, ens donen likes. Estem molt contents. Eichman somriu satisfet. Sade, no tant. S’avorreix.

Si aquesta obra de la Núria Güell, de moment el seu acte darrer, hagués consistit en mostrar la manca de cultura estètica dels membres de l’església catòlica, si s’hagués limitat a riure’s del seu moralisme banal, en fraternal abraçada amb el Marquès de Sade, ens haguéssim ensopit molt. Res més banal que assenyalar allò que ja sabem, encara que hi hagi qui no ho sàpiga encara. Allò veritablement inquietant d’aquesta obra és però que el dispositiu apunta a l’art mateix i a la institució que l’avala. “Tot ordre es vol pur” posa en qüestió el rerafons evangèlic de l’art contemporani, que no és poc. I en fer-ho s’apunta a ella mateixa. La pedra a punt de caure-li sobre el cap.

Fa de mal dir

Fa de mal dir en què hauria de consistir l’art contemporani. Si en l’aniquilació d’una noció de fabricació recent i que ha estat vinculada a un mercat i una burgesia contra els que no ha deixat de pronunciar-se malgrat fer-hi par; si en una resignificació del terme capaç de convertir-lo en una arma eficaç que per una vegada faci mal de debò, com a voltes assenyala Minguet Batllori; o en un artefacte de resistència parasitària que sobreviu en la institució alhora que revel.la la seva hipocresia, com assenyala Joan Burdeus en una ressenya a l’exposició i que comparteixen els membres del col.lectiu Post Brothers. Allò que és segur és que l’art no consisteix en fer el bé, en ensenyar-nos a tenir cura els uns dels altres, a ser transversals i estimar el bé comú, a entendrir-nos davant la nostra fragilitat, ni a emplenar-nos de bons sentiments inofensius i funcionals al sistema que critica. Si l’art d’avui és això, tal i com resen els statements dels museus que l’acull, li manca el risc i la mala llet que sí varen tenir les avantguardes, en els seus manifestos i les seves obres, quan es varen entestar en demolir l’ideal de bellesa que el regia. Li manca la valentia que sí varen mostrar aquells que es sostragueren a la seva condició de mercaderia cultural. La del lladre d’obres d’art anarquista que Fabra i Coats ha contractat com a guarda de seguretat de l’exposició. Si l’art es limita a la denúncia del colonialisme, el masclisme, l’explotació sexual, el neoliberalisme, la precarització, la manca de memòria històrica, la desigualtat social i econòmica global, etc. sense qüestionar-se a si mateix, sense esfondrar la noció de bé que l’assegura, arrasada des de fa tants segles de la mà de Sade, Nietzsche, Artaud, Genet, i tants d’altres…, estarem tots molt contents però l’art serà tan banal com el discurs institucional que l’empara.

De fet, ni tan sols la religió no ha estat mai això. I sembla mentida que els mossens entrevistats no ho sàpiguen. Kierkegaard es revoltà contra el cristianisme oficial perquè l’església havia convertit Déu en un moralitzador, quan del que es tractava era de creure en virtut de l’absurd, de creure en allò impossible. Fou la moral la que matà a Déu, la que va substituir la fe pel seu pàl.lid succedani, el bé. Aquest fou el diagnòstic kierkegaardià en ple segle XIX que hores d’ara, si hi haguessin orelles per sentir-lo, encara escandalitzaria a més d’un, començant pels mossens i les monges youtubers. Potser també avui sigui la moral la que mati l’art. Tot hi apunta. La fi no acaba d’arribar mai. Eichmann somriu. Sade s’avorreix, i els “encara vius” s’avorreixen també.

 

Bibliografia:

Arendt, H., Eichmann en Jerusalem, Barcelona: Lumen, 2003.

Burdeus, J., “De què riu Núria Güell?”, Revista Núvol, 25/06/2021: https://www.nuvol.com/art/de-que-riu-nuria-guell-189100

Kierkegaard, S., Temor i tremolor, Barcelona: Ed. Marbot, 2013.

Lacan, J., “Kant avec Sade”. Paris; Ed. Du Seuil, 1966, pp. 765-790.

Minguet Batllori, J.M., Per acabar amb el consens de l’engany (Quan l’espectador ha de pendre mal), Barcelona: Institut del Teatre (Documenta Teatral, 9), 2020.

Shiner, L., La invención del arte. Barcelona: Paidós, 2004.

 

Sobre l’autor
Laura Llevadot és Professora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona. Coordina el Màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Especialista en Kierkegaard i en Pensament francès contemporani, actualment dirigeix la col.lecció de Pensament Polític Posfundacional a l’editorial Gedisa que versa sobre autors com Agamaben, Rancière, Foucault, Anzaldúa, .. . És autora del volum de la mateixa col.lecció: Jacques Derrida: Demcoràcia i sobirania (2018 català/2020 castellà). Recentment ha co-editat amb Xavier Bassas Vila, Pandémik. Perspectivas post-fundacionales sobre contagio, virus y confinamiento (NED, 2021).
Més publicacions de