01 juny La bogeria d’Agamben(Amador Vega)
Giorgio Agamben
La follia di Hölderlin. Cronaca di una vita abitante (1806-1843)
Einaudi 2021. 248 pàgines.
L’últim llibre*, encara no traduït, del filòsof Giorgio Agamben (La follia di Hölderlin. Cronaca di una vita abitante) acaba amb aquestes paraules: «Des de fa gairebé un any visc cada dia amb Hölderlin, en els últims mesos en una situació d’aïllament en la qual no hauria cregut mai que arribaria a trobar-me. A l’acomiadar-me ara d’ell, la seva bogeria em sembla totalment innocent respecte d’aquella en la qual tota una societat s’ha precipitat sense adonar-se’n».
La bogeria col·lectiva a què es refereix el filòsof italià és la generada entre tots nosaltres a causa de la pandèmia en què habitem. Des de molt al començament, Agamben es va pronunciar críticament –amb vehemència i per a disgust de molts– sobre les mesures adoptades per les diferents administracions per provar de contenir l’expansió del virus a Itàlia. Ho plasma en l’edició ampliada de ¿En qué punto estamos? La epidemia como política. De sobte es van activar mesures que només havien estat adoptades durant les dues guerres europees –ni tan sols llavors amb tanta duresa– i que Agamben no va dubtar a qualificar d’«Estat d’excepció»: primer confinament, després distància social i, en definitiva, un aïllament que amenaça de convertir-se en hàbit. A això cal afegir-hi encara la disseminació de la por, gestionada pels polítics i trompetejada apocalípticament pels mitjans de comunicació, així com la creixent imposició, per part de la ciència, d’un model de salut sostingut sobre el concepte de vida biològica, que s’ha carregat el que quedava d’una idea de vida afectiva i espiritual. La grollera substitució d’un concepte de salvació, objecte de la fe religiosa, que assumia la naturalesa mortal de l’ésser humà, pel de salut que la medicina pregona, obsessionada en la durada il·lusòria de les funcions corporals, és el que caracteritza la nova fe en la ciència. L’alarmant falta de llibertat en la qual ens trobem, diu Giorgio Agamben, ha estat assumida dòcilment per la majoria de nosaltres a causa que el món que ara ens abandona, en realitat, ja estava acabat i les nostres vides abans de la pandèmia eren, ja llavors, intolerables.
Per comprendre els pronunciaments d’Agamben en el just context i significat que els correspon és necessari acudir a l’extensa obra d’aquest agut lector i intèrpret de la nostra cultura, el fruit més madur de la qual són els nou volums de Homo sacer, un projecte que inclou vint anys, entre el 1995 i el 2015 (edició integral en italià: Quodlibet, 2018; hi ha traducció en castellà de Pretextos, excepte el vol. 2, en Adriana Hidalgo). En la singular arqueologia filosòfica que practica, Agamben posa en qüestió tota la tradició política d’Occident. A partir d’un coneixement exhaustiu de les disciplines que han definit l’humanisme occidental (filosofia, teologia, dret, antropologia, política o lingüística), Agamben va posant setge al concepte clau de nuda vida o vita sacra: una vida desposseïda de la virtut de l’humà, simples cossos que poden ser manipulats jurídicament o mèdicament per l’estat de terror (Auschwitz) per sotmetre’ls i dominar-los a voluntat. El coneixement profund de la teologia occidental, des de sant Agustí fins a Jacob Taubes, és a la base d’aquesta arqueologia que desempolsega les arrels religioses d’un món aparentment secularitzat i que li permet denunciar el naixement de les noves religions del nostre temps, la ciència i els diners, amb els seus foscos pronòstics i mentalitat mercantilista.
En alguns dels seus llibres més recents (Autoritrato nello studio, 2017, i Studiolo, 2019), Agamben gira la mirada cap a si mateix, parant l’orella per registrar el batec de la vida que avança inexorable en la seva continuïtat. A la recerca de l’autèntic testimoni que li proporcioni una pista sobre en què consisteix aquell «poèticament habita l’home a la terra» de Hölderlin, el filòsof compon de manera admirable la crònica dels 36 anys de bogeria del poeta, la meitat de la seva vida. La seva bogeria va ser habitar el límit extrem del patiment com un dictat, on no hi ha un jo que decideix per si mateix sinó l’assumpció de la vida com un hàbit impersonal, en el qual no es distingeix entre el privat i el públic. Aquesta és l’herència política del poeta. I la lliçó més difícil per al nostre temps és que no hem estat creats per a l’èxit, que la nostra sort és el fracàs, especialment en l’art de viure; i aquí cal esmentar aquell vers de Hölderlin: «On és el perill, creix també el que salva». Qui estima la bogeria poètica com la més alta vida està en condicions de deslegitimar qualsevol tipus d’èxit. Aquí toca citar de nou el filòsof italià: «Si intento lletrejar la lliçó política que m’ha semblat poder treure de la vida habitant del poeta a la torre sobre el Neckar –continua Agamben en la citació amb què hem començat–, potser tan sols em queda balbotejar i balbotejar. No hi ha lectors. Només hi ha paraules sense destinatari». Però la paraula, deia un vell mestre alemany, té gran força i, per això, la bogeria d’Agamben en la seva tancada amb Hölderlin consisteix a donar testimoni d’aquella bogeria: una paraula que no cura, però salva.
(Article publicat amb el permís de La Vanguardia, on va publicar-se el 9/05/2021)
Sobre l’autor
Amador Vega és va doctorar en Filosofia a l’ Albert-Ludwigs Universität, Freiburg im Breisgau (Alemanya) i és catedràtic d’ Estètica i teoria de les arts a l’ Universitat Pompeu Fabra, on també coordina el Centre d’Estudis en Estètica, Religió i Cultura contemporània. Ha estat Joan Coromines Visiting Professor a la University of Chicago (2007), Visiting Professor a la Université Saint-Josep, Beirut (2010), a la Hochschule für Gestaltung (Germany)/Karlsruhe University of Arts and Design (2016-17) i des de 2014 forma part del cos docent del Carl G. Jung Institute de Zuric. El seu darrer llibre (juntament amb P. Weibel i S. Zielinski): Ramon Llull’s Method of Thought and Artistic Practice (Minnesota University Press, 2019).