La bo­ge­ria d’Agam­ben
(Amador Vega)

Gi­or­gio Agam­ben
La fo­llia di Höl­der­lin. Cro­na­ca di una vi­ta abi­tan­te (1806-1843)
Einaudi 2021. 248 pàgines.


L’úl­tim lli­bre*, en­ca­ra no tra­du­ït, del fi­lò­sof Gi­or­gio Agam­ben (La fo­llia di Höl­der­lin. Cro­na­ca di una vi­ta abi­tan­te) aca­ba amb aques­tes pa­rau­les: «Des de fa gai­re­bé un any visc ca­da dia amb Höl­der­lin, en els úl­tims me­sos en una si­tu­a­ció d’aï­lla­ment en la qual no hau­ria cre­gut mai que ar­ri­ba­ria a tro­bar-me. A l’aco­mi­a­dar-me ara d’ell, la se­va bo­ge­ria em sem­bla to­tal­ment in­no­cent res­pec­te d’aque­lla en la qual to­ta una so­ci­e­tat s’ha pre­ci­pi­tat sen­se ado­nar-se’n».

La bo­ge­ria col·lec­ti­va a què es re­fe­reix el fi­lò­sof ita­lià és la ge­ne­ra­da en­tre tots nos­al­tres a cau­sa de la pan­dè­mia en què ha­bi­tem. Des de molt al co­men­ça­ment, Agam­ben es va pro­nun­ci­ar crí­ti­ca­ment –amb ve­he­mèn­cia i per a dis­gust de molts– so­bre les me­su­res adop­ta­des per les di­fe­rents ad­mi­nis­tra­ci­ons per pro­var de con­te­nir l’ex­pan­sió del vi­rus a Ità­lia. Ho plas­ma en l’edi­ció am­pli­a­da de ¿En qué pun­to es­ta­mos? La epi­de­mia co­mo po­lí­ti­ca. De sob­te es van ac­ti­var me­su­res que no­més ha­vi­en es­tat adop­ta­des du­rant les du­es guer­res eu­ro­pe­es –ni tan sols lla­vors amb tan­ta du­re­sa– i que Agam­ben no va dub­tar a qua­li­fi­car d’«Es­tat d’excep­ció»: pri­mer con­fi­na­ment, des­prés dis­tàn­cia so­ci­al i, en de­fi­ni­ti­va, un aï­lla­ment que ame­na­ça de con­ver­tir-se en hà­bit. A ai­xò cal afe­gir-hi en­ca­ra la dis­se­mi­na­ció de la por, ges­ti­o­na­da pels po­lí­tics i trom­pe­te­ja­da apo­ca­líp­ti­ca­ment pels mit­jans de co­mu­ni­ca­ció, ai­xí com la crei­xent im­po­si­ció, per part de la ci­èn­cia, d’un mo­del de sa­lut sos­tin­gut so­bre el con­cep­te de vi­da bi­o­lò­gi­ca, que s’ha car­re­gat el que que­da­va d’una idea de vi­da afec­ti­va i es­pi­ri­tu­al. La gro­lle­ra subs­ti­tu­ció d’un con­cep­te de sal­va­ció, ob­jec­te de la fe re­li­gi­o­sa, que as­su­mia la na­tu­ra­le­sa mor­tal de l’ésser hu­mà, pel de sa­lut que la me­di­ci­na pre­go­na, ob­ses­si­o­na­da en la du­ra­da il·lu­sò­ria de les fun­ci­ons cor­po­rals, és el que ca­rac­te­rit­za la no­va fe en la ci­èn­cia. L’alar­mant fal­ta de lli­ber­tat en la qual ens tro­bem, diu Gi­or­gio Agam­ben, ha es­tat as­su­mi­da dò­cil­ment per la ma­jo­ria de nos­al­tres a cau­sa que el món que ara ens aban­do­na, en re­a­li­tat, ja es­ta­va aca­bat i les nos­tres vi­des abans de la pan­dè­mia eren, ja lla­vors, in­to­le­ra­bles.

Per com­pren­dre els pro­nun­ci­a­ments d’Agam­ben en el just con­text i sig­ni­fi­cat que els cor­res­pon és ne­ces­sa­ri acu­dir a l’ex­ten­sa obra d’aquest agut lec­tor i in­tèr­pret de la nos­tra cul­tu­ra, el fruit més ma­dur de la qual són els nou vo­lums de Ho­mo sa­cer, un pro­jec­te que in­clou vint anys, en­tre el 1995 i el 2015 (edi­ció in­te­gral en ita­lià: Qu­od­li­bet, 2018; hi ha traducció en cas­te­llà de Pre­tex­tos, ex­cep­te el vol. 2, en Adri­a­na Hi­dal­go). En la sin­gu­lar ar­que­o­lo­gia fi­lo­sò­fi­ca que prac­ti­ca, Agam­ben po­sa en qües­tió to­ta la tra­di­ció po­lí­ti­ca d’Oc­ci­dent. A par­tir d’un co­nei­xe­ment ex­haus­tiu de les dis­ci­pli­nes que han de­fi­nit l’hu­ma­nis­me oc­ci­den­tal (fi­lo­so­fia, te­o­lo­gia, dret, an­tro­po­lo­gia, po­lí­ti­ca o lin­güís­ti­ca), Agam­ben va po­sant set­ge al con­cep­te clau de nu­da vi­da o vi­ta sa­cra: una vi­da des­pos­se­ï­da de la vir­tut de l’hu­mà, sim­ples cos­sos que po­den ser ma­ni­pu­lats ju­rí­di­ca­ment o mè­di­ca­ment per l’es­tat de ter­ror (Auschwitz) per sot­me­tre’ls i do­mi­nar-los a vo­lun­tat. El co­nei­xe­ment pro­fund de la te­o­lo­gia oc­ci­den­tal, des de sant Agustí fins a Ja­cob Tau­bes, és a la ba­se d’aques­ta ar­que­o­lo­gia que des­em­pol­se­ga les ar­rels re­li­gi­o­ses d’un món apa­rent­ment se­cu­la­rit­zat i que li per­met de­nun­ci­ar el naixement de les no­ves re­li­gi­ons del nos­tre temps, la ci­èn­cia i els di­ners, amb els seus fos­cos pro­nòs­tics i men­ta­li­tat mer­can­ti­lis­ta.

En al­guns dels seus lli­bres més re­cents (Au­to­ri­tra­to ne­llo stu­dio, 2017, i Stu­di­o­lo, 2019), Agam­ben gi­ra la mi­ra­da cap a si ma­teix, pa­rant l’ore­lla per re­gis­trar el ba­tec de la vi­da que avan­ça in­e­xo­ra­ble en la se­va con­ti­nu­ï­tat. A la re­cer­ca de l’au­tèn­tic tes­ti­mo­ni que li pro­por­ci­o­ni una pis­ta so­bre en què con­sis­teix aquell «po­è­ti­ca­ment ha­bi­ta l’ho­me a la ter­ra» de Höl­der­lin, el fi­lò­sof com­pon de ma­ne­ra ad­mi­ra­ble la crò­ni­ca dels 36 anys de bo­ge­ria del po­e­ta, la mei­tat de la se­va vi­da. La se­va bo­ge­ria va ser ha­bi­tar el lí­mit ex­trem del pa­ti­ment com un dic­tat, on no hi ha un jo que de­ci­deix per si ma­teix si­nó l’as­sump­ció de la vi­da com un hà­bit im­per­so­nal, en el qual no es dis­tin­geix en­tre el pri­vat i el pú­blic. Aques­ta és l’he­rèn­cia po­lí­ti­ca del po­e­ta. I la lli­çó més di­fí­cil per al nos­tre temps és que no hem es­tat cre­ats per a l’èxit, que la nos­tra sort és el fra­càs, es­pe­ci­al­ment en l’art de viu­re; i aquí cal es­men­tar aquell vers de Höl­der­lin: «On és el pe­rill, creix tam­bé el que sal­va». Qui es­ti­ma la bo­ge­ria po­è­ti­ca com la més al­ta vi­da es­tà en con­di­ci­ons de des­le­gi­ti­mar qual­se­vol ti­pus d’èxit. Aquí to­ca ci­tar de nou el filòsof italià: «Si in­ten­to lle­tre­jar la lli­çó po­lí­ti­ca que m’ha sem­blat po­der treu­re de la vi­da ha­bi­tant del po­e­ta a la tor­re so­bre el Neckar –con­ti­nua Agam­ben en la ci­ta­ció amb què hem co­men­çat–, pot­ser tan sols em que­da bal­bo­te­jar i bal­bo­te­jar. No hi ha lec­tors. No­més hi ha pa­rau­les sen­se des­ti­na­ta­ri». Però la pa­rau­la, de­ia un vell mes­tre ale­many, té gran for­ça i, per ai­xò, la bo­ge­ria d’Agam­ben en la se­va tan­ca­da amb Höl­der­lin con­sis­teix a do­nar tes­ti­mo­ni d’aque­lla bo­ge­ria: una pa­rau­la que no cu­ra, però sal­va.

(Article publicat amb el permís de La Vanguardia, on va publicar-se el 9/05/2021)

 

Sobre l’autor

Amador Vega és va doctorar en Filosofia a l’ Albert-Ludwigs Universität, Freiburg im Breisgau (Alemanya) i és catedràtic d’ Estètica i teoria de les arts a l’ Universitat Pompeu Fabra, on també coordina el Centre d’Estudis en Estètica, Religió i Cultura contemporània. Ha estat Joan Coromines Visiting Professor a la University of Chicago (2007), Visiting Professor a la Université Saint-Josep, Beirut (2010), a la Hochschule für Gestaltung (Germany)/Karlsruhe University of Arts and Design (2016-17) i des de 2014 forma part del cos docent del Carl G. Jung Institute de Zuric. El seu darrer llibre (juntament amb P. Weibel i S. Zielinski): Ramon Llull’s Method of Thought and Artistic Practice (Minnesota University Press, 2019).

Més publicacions de