La contingència franquista
(Jordi Alcàsser)

Les guerres extreuen de la subjectivitat la part més destructiva, mortífera, anihiladora. En aquest pla de l’existència és on es defineixen categories extremes d’identitat. Es configura clarament quins són els meus i qui són els altres.  Hi ha un forçament a delimitar els trets del que forma part de mi i m’identifica i quins són els que no, que expulso. Això passa perquè el discurs hi obliga, el discurs de la guerra ha de ser extrem per tenir sentit. És la guerra també pel poder dels significants amo que són performatius de la realitat.

La Guerra Civil Espanyola és un nom propi que té tots els elements que deia: dos bàndols ben definits, dues ideologies, els republicans i els feixistes i sobretot dues maneres de dir. Les paraules volen dir coses, República es pot traduir com la cosa pública, res publica, i Feixisme té dos significats possibles: del llatí fascium que vol dir grup i fascis que ve a dir manat, per exemple de joncs. Aquests dos significants amo no volen dir el mateix i gairebé tenen significacions oposades.

Quan parlem de cosa pública és un concepte eteri, poc consistent, inclusiu, obert. Quan parlem de grup o manat la significança és oposada: tancament, puny, replegament, poc espai. Franco va guanyar la guerra per l’ajuda de l’aviació nazi i italiana i Espanya va quedar tancada, apinyada, replegada i ofegada durant quaranta anys. Quaranta anys on es van anar definint com es diuen les coses inscrites als cossos dels ciutadans amb el foc de la por i l’obediència.

Les contingències van permetre al dictador mantenir-se al poder i passar de resquitllada possibles canvis. Com deia, la guerra la va guanyar per l’ajuda dels nazis i dels feixistes italians, llavors va començar la Segona Guerra Mundial quan Espanya entrava en una etapa descolorida d’aïllament i gana amb una població esgotada i traumatitzada per tres anys de guerra fratricida. La Guerra Mundial va acabar a favor dels aliats que varen centrar els esforços en la reconstrucció i poc els importava el que passava a l’Espanya franquista que havia col·laborat ben poc al cantó de l’eix. Llavors va començar la guerra freda i els americans es varen dedicar a situar a Espanya bases militars per lluitar contra el comunisme, la qual cosa la feia ser útil. I després va haver-hi una obertura al turisme amb el reconegut eslògan Spain is diferent que té una doble significança, una que la faria atractiva i una altra té a veure amb un sinistre diferent, gairebé diria inconscient que, és clar, està estructurat com un llenguatge.

Aquests fets ocorreguts de retruc semblarien cortines de fum d’un franquisme que sempre va trobar la manera de perpetuar-se, de fer torsions necessàries per encaixar dins Europa i el món sense massa estridències a l’exterior però empobrint en molts sentits la població. El nacionalcatolicisme acabava per ser una grisa repetició de sentències que, sobretot, feien silenci a la diversitat a través de la por. L’anomenada transició no va ser una transició, va ser un intent de passar de llarg d’aquest deliri i encara ho estem pagant quan els poders identificats amb els residus que tenen institucions i agrupacions de fàcil identificació d’aquests significants: de nacional per un cantó i catòlic per l’altre, segueixen eludint qualsevol mirada crítica cap el passat.

Perquè es varen haver de manar moltes atrocitats per fer callar el que ara retorna com un real que té forma de record. Record d’una España que va ser i ja no és, el imperio donde nunca se pone el sol i el record de les atrocitats de la guerra i el franquisme. Són dos significants que formen part d’un tot que mai es pot llegir sencer perquè implosionaria i faria desaparèixer la ja minvada idea d’Espanya.

Més publicacions de