La crisi del discurs capitalista està oberta
(Fabian Fajnwaks)

Sortir del discurs capitalista i no del capitalisme: quan Jacques Lacan assenyala que hi ha una sortida, no empeny les multituds a Occupy Wall Street, no proposa la creació d’un partit polític de psicoanalistes i manté una distància amb la possibilitat d’aquesta sortida de la qual diu, amb un toc d’ironia, que “no constituirà un progrés, si només és per a alguns” (1). I el lector de Lacan coneix la reserva que manté amb qualsevol idea de progrés.

“El discurs del capitalista no vol saber res sobre la castració, exclou les coses de l’amor”, ens diu Lacan a Parlo a les parets. La seva aversió a la pèrdua l’incita a fer circular entre els quatre termes de la seva arquitectura allò que ve al seu lloc: el gaudi, i degradar l’amor al rang de mercaderies franquiciades. Per a la psicoanàlisi, l’amor ocupa un lloc completament diferent, el d’una palanca, via la transferència, que permet a cadascú saber alguna cosa d’aquesta maleïda part que l’habita i l’empeny a connectar-se a aquest circuit: i això no és qualsevol cosa [ce n’est pas rien]… com deia Lacan. És inocular la “pst” (2) cap a la qual Lacan ens guia perquè cadascú escolti com gaudeix del sentit.

¿Com podem sortir d’aquest discurs “estranyament astuciós” que constitueix una variant del discurs de l’amo, en el qual desapareix la impossibilitat que posa una barrera al gaudi, a favor d’un circuit que produeix un plus-de-gaudir?

Aquest circuit no constitueix, estrictament parlant, un discurs, en el sentit que Lacan dóna a aquest terme. Com a resultat, però, d’aquest circuit, cadascun dels altres quatre discursos queda avui relegat a l’estatus de semblant, i deixa al descobert el pendent cap al retorn del discurs de l’amo en política i a l’aliança cada vegada més íntima del discurs universitari amb el ideologia neoliberal.

És pel costat de la relació amb el plus-de-gaudir que es dibuixa una sortida, perquè el camí que Lacan indica és el del sant que, al contrari del capitalista que l’acumula, descarida [décharite] el gaudi —un neologisme que ressona amb la caritat i la deixalla de la qual se’n fa semblant. Aquest plus-de-gaudi designa la despesa improductiva al cor del símptoma i la seva dimensió antiutilitarista, de la qual una cura obté l’extracció mitjançant l’assecament del gaudi fins al nucli irreductible del sinthoma. La sortida es fa doncs per consumació d’allò que es busca consumir en la paradoxal satisfacció del símptoma. Aquesta satisfacció és la que aprofita el circuit del capitalisme, perquè el vincle que lliga el subjecte a l’objecte amb el plus-de-gaudir, i que es basa en el fantasma fonamental de cadascun, no hi troba cap barrera.

Lacan va desenvolupar el plus-de-gaudir a partir de l’anàlisi de Marx de la plusvàlua: el passatge d’un capitalisme industrial al capitalisme financer reafirma aquest model: els capitals circulants de les finances que se sostenen en la producció de productes bàsics que donen un valor a les accions, als fons de pensions i a d’altres capitals flotants. Avui arribem al que Yann Moulier-Boutang va anomenar capitalisme cognitiu. ¿Preveia Lacan, ja l’any 1969, l’abast que prendria el que anomenava el mercat del saber que ja treia el cap amb la crisi del discurs universitari?

Una paraula ha prevalgut en economia des dels anys noranta: regulació dels fluxos financers a les empreses off-shore, del comerç internacional. Si l’efecte acumulatiu del capital demana mecanismes reguladors per fer front a l’excés que és a l’origen de les desigualtats creixents, la psicoanàlisi, per la seva banda, no propugna la regulació del gaudi que només conduiria a preservar-lo, sinó el seu buidament.

Amb el retorn a l’escena dels estats obligats a gestionar l’actual crisi sanitària, alguns autors han anunciat la fi del capitalisme. És cert que el 2008, durant la crisi de les subprime, vam veure com els estats rescataven els bancs. L’economista Paul Krugman va comentar amb ironia a les columnes del New York Times: “L’estat és un problema, però de vegades pot ser una solució” (3), cosa que va contra els principis ultra-neoliberals de l’Escola de Chicago que defensen la reducció de l’estat. Krugman va recordar el principi keynesià segons el qual l’Estat intervé per permetre que els mercats continuïn funcionant fins que es reprenguin els temps “normals”. Recentment, un periodista va recordar aquesta regla d’or del neoliberalisme: “en temps de crisi, no hi ha neoliberals” i va subratllar com, amb la pandèmia, “s’ha redescobert el diner màgic, i que l’estat del benestar és un actiu que cal preservar, que el seu finançament ja no són costos i despeses” (4). Per tant, els moments de crisi revelen els límits del sistema i el paper real de l’Estat, que s’ha convertit en l’assegurança de vida dels mercats. Potser això suggereix una nova articulació post-pandèmica en continuïtat amb aquella altra, fonamental, albirada per Keynes, on el paper dels estats no és aquell al qual el neoliberalisme com a discurs intenta confinar-los. És a dir que, potser com en el cas del capitalisme, cal diferenciar el funcionament real i efectiu dels mercats i el discurs neoliberal que s’empelta en aquest funcionament i que no necessàriament es correspon amb l’articulació real i actual dels mercats i dels estats.

“La crisi del discurs capitalista”, que Lacan va anunciar el 1972 (5) podria molt bé nodrir-se d’aquestes alternances de crisis i revifalles, tal com observen molts economistes.

Més a prop de l’actual clínica psicoanalítica, ens podem preguntar sobre aquesta proposició fonamental de Lacan que “el capitalisme forclou les coses de l’amor” i sobre com tracta de confiscar-les. Eva Illouz introdueix en els seus treballs (6) un matís a aquestes observacions que han esdevingut famoses de J. Lacan, que ens permet percebre, bàsicament, com el capitalisme des dels seus orígens també ha volgut recuperar i instrumentalitzar el discurs amorós. Aquesta perspectiva no exclou la “forclusió” (Verwerfung) denunciada per Lacan el 1972, sinó que ens permet considerar-ne els efectes en els modes de retorn al real en aquesta instrumentalització descrita per Illouz a les seves obres. D’aquí el seu interès. Tenim cada dia testimonis a la clínica d’aquesta forclusió i la psicoanàlisi podria ser un discurs, el discurs mateix, que ofereix un lloc d’adreça i una alternativa per fer front a aquesta absència fonamental que caracteritza la nostra civilització actual. I això, retornant a l’amor la seva dignitat, més enllà de les formes d’amor degradades que Eva Illouz descriu i que estan totalment en línia amb la forclusió denunciada per J. Lacan.

 

  1. Lacan J., « Télévision », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p.520.
  2. La “pst”, és a dir la pesta que Lacan refereix a la famosa anècdota, incerta i reportada per Jones, de Freud que en arribar a Amèrica hauria dit: “els portem la pesta”.
  3. Krugman P, “Crisis Endgame”, The New York Times, 18 de setembre de 2008, disponible a Internet.
  4. Godin R., “Emmanuel Macron, sant Pau de l’estat del benestar? », Mediapart, 13 de març de 2020, disponible a Internet.
  5. Lacan J., “Du discours psychanalytique”. Discurs a la Universitat de Milà, 12 de maig de 1972 “, publicat a l’obra bilingüe: Lacan in Italia 1953-1978. A Itàlia, Lacan, Milà, La Salamandra, 1978, disponible a Internet.
  6. Illouz E., The End of Love: A sociology of Negative Relations, trad. Investigation into contemporane desarray, París, Seuil, 2020. Illouz E., Why Love Hurts: A Sociological Explanation trad. Pour quoi l’amour fait mal. L’experience amoureuse dans la modernité, París, Seuil, 2012. Illouz E., Cold Intimacies: The Making of Emotional Capitalism trad. Les sentiments del capitalisme, París, Seuil, 2006.

(Traducció: Miquel Bassols)

 

Sobre l’autor

Fabián Fanjwaks és psicoanalista a París. Director de la Revue La Cause du Desir, Membre de la Ecole de la Cause freudienne, (Associació Mundial de Psicoanàlisi). Analista de l’Escola (AE) 2015 -2018.

Més publicacions de