La fallida de la crítica a la ideologia
(Ezequiel Mir Casas)

Ja s’ha dit: l’ús de la paraula ideologia està tan estès i amb accepcions tan nombroses i vagues, que ningú pot exigir que ens atinguem a un contingut estrictament definit. L’única justificació possible d’un ús determinat serà la seva fecunditat. Per tant, sense voler entrar en l’estudi històric i sistemàtic de l’ús de la paraula des que va ser creada per Destutt de Tracy, intentem proposar-ne un ús que potser permeti aclarir certes qüestions relatives al lloc de la psicoanàlisi a la nostra cultura.

Hom pot parlar d’ideologia a propòsit de qualsevol discurs sobre la validesa del qual hom deixa planar-hi alguna sospita. Les ciències socials ens han acostumat a prendre una certa distància de les creences i opinions d’altres, fins i tot de les nostres, a l’estudiar una fe religiosa, una opinió política o una teoria científica fent temporalment abstracció de la qüestió de saber si són vertaderes o falses[1]. Tanmateix això és massa general per fer-hi atenció.

D’altra banda, l’ús que hom podria anomenar marxista (tot i que probablement sigui infidel a Marx) pecaria més aviat de dogmatisme. La pretensió de designar com a «ideologies» certs discursos susceptibles de ser desmistificats per alguna «ciència» (marxisme, psicoanàlisi, per exemple)  ̶ tot el corrent de la crítica a la ideologia- està lluny de generar, avui dia, l’entusiasme que va desencadenar temps enrere. I per una bona raó! L’esforç per reduir els discursos religiosos, filosòfics o polítics a uns processos pulsionals o a uns mecanismes econòmics no ha donat els resultats esperats. Els nombrosos estudis realitzats sota l’ègida dels «mestres de la sospita» poques vegades han superat l’estadi de la sospita, o bé els «vertaders processos» presumptament posats a la llum han aparegut la majoria de les vegades tan qüestionables com les il·lusions que pretenien dissipar. Breument, la parella ideologia-ciència s’ha esvaït, tant si es basa en la psicoanàlisi com en una altra cosa.

A més, hom percep que quan els psicoanalistes han començat a estudiar la noció d’ideologia com a tal, han insistit menys en la crítica psicoanalítica de les produccions culturals que en el possible lloc de la «ideologia» a la psique de l’individu com a il·lusió per superar conflictes. Acaben així en una denúncia de la «ideologia» com a fantasia lligada a l’ideal del jo, o millor dit, potser, al jo ideal, que certament no té relació amb el significat que Freud li dóna a aquesta paraula en l’únic text on l’utilitza, però que restringeix arbitràriament i potser innecessàriament el seu ús. El procés que descriuen no té relació amb el que de vegades hom anomena ideologia, però evita els problemes que resulten del fracàs de les temptatives de desmistificació de les ideologies per part de la ciència.

De fet, el que és problemàtic és la idea que tot discurs, per tal de ser vàlid,  ha de ser ciència: la «ciència» continua sent la paraula màgica «fora de la qual no hi hauria salvació». Aquesta afirmació de «cientificitat» en tots els àmbits és tenaç. Ara bé, podria ser que, tan aviat com es tractés d’una qüestió de salvació (entesa en un sentit molt ampli), tota societat humana necessiti un discurs o diversos discursos, que no poden ser de cap manera de l’ordre de la ciència ni remetre-s’hi, de discursos que siguin de l’ordre del mite, o més aviat de la ideologia. Aquesta distinció, que Régis Debray demostra amb molta prudència que ocupa un gran lloc a Auguste Comte[2] (tot i que la vulgaritzada lectura del Curso de filosofía positiva ha acreditat la idea que Comte no admet res fora de la ciència!), potser podria posar fi als esforços tan nombrosos com vans, ja sigui per dur les produccions culturals a algun procés relacionat amb una «ciència» (marxisme, psicoanàlisi, etc.), o per fer entrar aquestes mateixes doctrines als marcs d’una cientificitat. I l’interès d’aquesta accepció de la noció d’ideologia rau tant en els problemes que planteja com en les llums que podria projectar sobre la pròpia psicoanàlisi.

Hom podria, doncs, considerar com a «ideologies» certs discursos que no serien ni científics ni desmistificables amb l’ajut d’alguna ciència (cosa que, per descomptat, no vol dir no discutibles) i que donarien un sentit a la vida individual i col·lectiva dels homes. Hi podríem comptar les religions en el seu aspecte doctrinal (s’hauria de reservar la qüestió dels ritus), però també moltes doctrines polítiques i perspectives antropològiques. Els nacionalismes, el nazisme, el comunisme soviètic en serien exemples. A més, l’afirmació segons la qual una determinada ideologia, per exemple el marxisme, constitueix una doctrina científica, encara seria una forma d’ideologia i, en aquest cas, de mistificació, en la mesura que tendeix a negar la distinció entre ideologia i ciència.

No oblidem veure en la insistència en aquesta categoria d’ideologia, entesa en aquest sentit, la resurrecció d’algun espiritualisme. La confiança dels segles XIX i XX en el «futur de la ciència» es nodria en gran part d’un rebuig tenaç (i àmpliament justificat) de les creences tradicionals. Si s’esperava que la fisiologia i la psicologia positives expliquessin integralment els fenòmens psíquics, és perquè es temia veure’ls explicats des de l’ànima immortal dels metafísics o per l’acció directa de Déu. Si els científics de principis del segle XX insistien tant en el determinisme psíquic, és perquè temien que hom invoqués l’acció de la gràcia o de la llibertat. L’afirmació de l’especificitat de les ideologies és molt més modesta: simplement equival a dir que ni els individus ni les societats (que, a més, no es poden separar) no poden viure sense adherir-se als discursos «mítics» que no són de l’ordre de la ciència. No es tracta de «deixar de banda el coneixement per deixar lloc a la fe[3]», però cal constatar la presència de dos grups de discursos de naturalesa diferent (malgrat innombrables interferències) i cap d’aquests es pot privilegiar. Pel que fa a les ciències humanes, aquesta perspectiva podria simplificar alguns problemes que es consideren erròniament epistemològics. Hi ha, per descomptat, en aquestes disciplines, uns tipus de discursos pròpiament científics als quals els epistemòlegs poden dedicar legítimament la seva atenció. Però també a vegades passa, que un problema sigui insoluble o que ens porti a solucions aberrants, només perquè hem considerat que pertanyen a una «episteme» de discursos d’ordre ideològic i que hom ha intentat crear categories epistemològiques que abastin tant allò que té una certa cientificitat com allò que és aliè a la ciència. Sovint és el cas de la psicoanàlisi.

 

[1] Seguint un principi de Durkheim expressat en la seva famosa «regla» («La primera regla i la més fonamental és considerar els fets socials com a coses») i que va aplicar explícitament a l’estudi de la religió.

[2] R. Debray, Crítica de la razón política, Madrid: Cátedra 1983.

[3] Manllevem la fórmula a Kant, però deixem-la fora del debat!

Més publicacions de