La força centrífuga
(Miquel Bassols)

Felipe II no va conèixer mai altres lligams que els de l’Imperi de l’obediència. El propòsit de portar la Inquisició als Països Baixos, d’establir-hi el govern espanyol, fa palès  que no coneixia ni els flamencs, ni els pobles lliures, ni fins i tot els éssers humans. Aquelles províncies tan allunyades, tan estrangeres a Espanya i que podien trobar molts altres representants del poder [maîtres], només podien mantenir-se per la força de les lleis.

Montesquieu[1]

  

Res del que passa a Espanya en la política pot entendre’s sense aquest tret diferencial que consisteix, precisament, a rebutjar qualsevol fenomen diferencial en el seu si. El saber popular en va fer emblema amb una interpretació que venia del discurs de l’Altre: Spain is different. Però era per acabar dient que el diferent era l’altre que s’expulsava del seu si. Evocar el destí segregat de la cultura i del poble àrab, de la cultura i del poble jueu —n’hi ha d’altres—, segregació que va marcar el floriment del gran «segle d’or» espanyol sincrònic amb el declivi de l’Imperio —oh Góngora! oh Gracián!—, és un tòpic que es pot verificar per la historiografia, per l’explicació dels fets, però més encara pel lloc des d’on es fa aquesta explicació, el lloc des d’on s’enuncia la historia mateixa: un centre centrífug. És una força i una inèrcia sense la qual tampoc pot entendre’s la geografia actual i la manca de veïnatge amb què l’imperi espanyol va anar perdent terres i pobles, bous i esquelles a cada fuetada de la seva força centrífuga. I segueix sent així, mal que ens pesi. Una lectura de l’excel·lent llibre de Blandine Kriegel sobre l’origen de les Repúbliques a Europa, —no, no va ser a França, va ser als Països Baixos— com una reacció a l’imperi sanguinari de Felipe II, n’és un episodi original i paradigmàtic per tal d’entendre fets decisius de la política actual. Brussel·les i Ambres en serven la memòria. De Felipe II a Felipe VI, cinc segles i només un pas.

És «la força centrífuga» pròpia dels nacionalismes enyorosos d’èpoques imperials, una força que, malauradament, ha travessat segles, moviments socials, polítiques a dreta i esquerra, vincles amb la llengua, la literatura, el pensament, amb totes les pràctiques i experiències que hi van associades. La seva justificació acostuma a ser sempre la mateixa: són ells, els altres, qui s’allunyen del centre, qui se’n volen independitzar per trencar la santa unitat nacional. Aquesta profunda creença del poble espanyol ha fet impossible la creació d’una nació en el sentit modern de la paraula, equiparable a nacions com França, Itàlia, Alemanya o Gran Bretanya. De fet, reprenent la coneguda definició que s’aplicava sovint a Catalunya —una nació sense estat—, podem dir ben bé que Espanya ha estat sempre un estat sense nació. I això és ara un fet més colpidor encara, quan els estats-nació d’Europa mostren les seves escletxes, el seu declivi imparable.

La dificultat actual per definir Espanya com una nació de nacions —Oh Bertrand Russell!—, com un estat plurinacional, mostra aquesta paradoxa lògica i política que, en les seves darreres conseqüències, no pot fer altra  cosa que expulsar del seu si la diferència mateixa que la podria constituir com a tal. No és només un centralisme —com el que trobem a l’Estat francès—, és un centralisme centrífug.

Un exemple: aquest text mateix no pot ser llegit avui al conjunt de l’Estat espanyol, fins i tot per alguns a Catalunya, sense els oficis del traductor. I si ho és —Google us servirà—, ho serà com un al·legat a la independència i no com un intent més de conversa.

Alerta, però! Aquesta força centrífuga s’alimenta avui al seu revers d’una força centrípeta, una inèrcia que havia quedat ocultada per molts que havien confiat en l’anomenada «transició» després de la mort del dictador. És el centre de gravetat d’un univers sense Altre on un forat negre s’empassa tot allò que s’hi pugui apropar, però també tot allò que vulgui sortir de bo per mantenir-s’hi a una prudent distància. Ho anomenen a vegades «franquisme sociològic» però no és només això. De fet, l’esquerra política espanyola, i també una part de la catalana, en participa més enllà de les seves declaracions d’intencions i, sobretot, després de la negació de les seves intencions declarades: l’anomenat Pacte d’Abril de 1977 del Partit Socialista de Catalunya, avui renegat (Verleugnung) de manera tan negligent, n’és un exemple inesborrable. Aneu-hi.

Avui, tanmateix, aquest forat negre apareix al bell mig d’Europa com una força centrífuga cada cop més comparable a la que travessa Polònia o Turquia, però també la Gran Bretanya mateixa. Així, el que havíem detectat i anomenat fa uns anys com a «símptoma Catalunya» a l’Estat espanyol és ja avui un símptoma al cor de la vella Europa. I si Europa no sap tractar-lo com cal —és a dir, com es mereix—, deixarà de ser l’Europa que volien els seus impulsors i que molts volem encara. Heus ací la lògica de la conjuntura en la qual ens trobem, encara.

 

[1] Citat per Kriegel, Blandine. La République et le Prince moderne. Presses Universitaires de France. Edició de Kindle. Lectura aconsellada fa temps per Jacques-Alain Miller i que, no ens cansem de dir-ho, és cabdal per entendre l’Europa d’avui.

(Imatge de capçalera: Montesquieu)

Més publicacions de