La ideologia de la psicoanàlisi: tres moments
(Francesc Vilà)

 1. En el retorn a Freud

Lacan fa la feina d’explicitar la ideologia de Freud. Aquesta ideologia argumenta el descobriment de l’inconscient. És una ideologia bicèfala, té una part de teoria o conjectura i una altra d’experiència o acció. Teoria i experiència dialectitzen la seva praxi. Jacques-Alain Miller, al seu curs Sutilezas analíticas, diu de manera encertada que la teoria és un comentari de la experiència. La ideologia de Freud no forma part de les ciències de la naturalesa, si bé Freud anhelava fer-se un lloc en el cientificisme termodinàmic tal com apuntaven moltes de les seves metàfores en el bressol de Helmholtz. Lacan formalitza aquest descobriment, entén el seu retorn a Freud com el comentari de «… la seqüència, tal vegada intrínsecament infinita, de les conseqüències de la tesi que l’inconscient està estructurat com un llenguatge».[1] Aquesta tesi és una conjectura que cal demostrar en cada cas. En l’experiència analítica es produeixen fenòmens com la transferència, la pulsió, la repetició… i també formacions de l’inconscient. La metapsicologia de tot plegat s’estructura amb la lògica del significant.

L’inconscient de Freud està estructurat com un llenguatge de Saussure. És un llenguatge que cal desxifrar. Aquesta conjectura ideològica té regles o algoritmes, o sigui procediments automàtics. I també altres procediments que no ho són. Per això és una ideologia conjectural i no una ciència física o matemàtica. És una ideologia o ciència conjectural que promou una praxi, una experiència de l’inconscient en cas que el subjecte consenti a complir amb la regla fonamental de l’associació lliure. La seva regla o algoritme primer és la regla de l’associació lliure. S’accepta qualsevol signe com dada inicial de l’experiència i es divideix en dos, significant / significat. El subjecte se suposa com a missatge reprimit que cal desxifrar. Aquest inici s’acompanya d’una alienació, d’un recorregut que va des de l’experiència de submissió a l’algoritme de la transferència, el fenomen que suposa que el saber té subjecte. I l’experiència conclou quan es construeix l’algoritme del Passi. No ni ha algoritme del curs de l’experiència. Ni tampoc algoritme del xifrat ni de la interpretació. La política de la cura depèn de l’acte analític que no té garantia o algoritme.

 

2. Desprès del retorn de Freud

Jacques Lacan, al Seminari XVII de l’any 1969-70, munta els artificis discursius de la civilització. Construeix un materialisme discursiu sobre la civilització contemporània a partir de la rotació de discursos: l’histèric, l’universitari, el psicoanalític i el de l’Amo que també es pot nombrar com discurs de l’Inconscient. Aquesta trama de llocs i lletres fa llaç, manté juntes les ideologies de la modernitat entre la que fa funcionar la societat, discurs de l’Amo, i la que constitueix el subjecte, discurs de l’Inconscient.

El discurs de la psicoanàlisi és la seva torsió, és el majordom del discurs del l’Amo. Diu de la trama i descobreix, en un pas de sentit, el Significant Amo.

En el Seminari XVII la ideologia de la psicoanàlisi es formalitza com un discurs entre d’altres, amb el seu objecte propi, l’inconscient. Però segueix fent figa, tendeix a la farsa. No deixa de ser un discurs més que produeix efecte a partir del semblant, de la imaginarització del simbòlic, tot i que al llarg de la hystoria ha fet per denunciar, subvertir amb èxit, l’ordre d’un Altre malvat o inhumà. De certa manera, és una estafa més al costat dels productes de la Ciència.

 

3. A l’era de Zadig

Amb el pas al segle XXI, el discurs de l’Amo s’ha transformat de nou. I la qüestió per a la psicoanàlisi és com tornar a trobar el seu lloc avui dia. Corre perill de cedir davant dels impassos actuals de la civilització. La Ciència, una ideologia que elideix el subjecte, ha realitzat un més enllà de la intrusió en la vida. Ara és la promotora del discurs nou de la civilització.

En la modernitat, la ideologia psicoanalítica va col·laborar a fer caure els semblants de l’Amo que feien creïble la relació sexual natural i ara, oh sorpresa, es troba amb els resultats. Produeix perplexitat que sigui el nou discurs amo de la civilització qui prengui el relleu de l’acció subversiva de la psicoanàlisi i promogui el més enllà de les cotilles d’abans. Les denunciades, fa somriure, en el seu dia per la psicoanàlisis. Ara aquelles cotilles o semblants en el sexe, en el gènere, en la reproducció, han esclatat. L’Altre que les conformava s´ha trencat fins esmicolar-se[2]. Hi ha un més enllà. Finalment, en la vida en general ha passat quelcom semblant.  I aquesta eclosió és global a Occident. Occident s’ha occidentat. El nou discurs trencat, atordit i en bucle de la civilització anima a gaudir denunciant els semblants i desisteix de fer com el discurs de l’Amo antic, deixa d’ocupar-se que la gent tingui brúixola i funcioni.

Jacques-Alain Miller, en la conferencia de Comandatuba del 2004, elucubra com el discurs de l’Amo contemporani encaixa en el discurs del psicoanalista. Fantasieja si tenen la mateixa estructura. El discurs de l’analista ja no és el revers com passava a la modernitat. El discurs de l’analista ja no dona pas al sentit. Està en posició isomòrfica.

Cóm concebre la praxi lacaniana avui en dia? La praxi lacaniana pot fer el servei  d’evidenciar els símptomes de la intrusió de la Ciència en la vida quotidiana. Davant de l’elisió del subjecte, revelar les falles i circumscriure els talls del discurs contemporani. La presencia de l’analista-semblant entre els gadgets i les deixalles del cos produeix evidencia simptomàtica.  Però, n’hi ha prou?

El discurs de l’Amo contemporani trena una paradoxa extraordinària, avala l’individualisme democràtic per un cantó i, per l’altre, prohibeix sortir del «per a tots»  sota la garantia de l’avaluació. Torna els ciutadans quantitats a manegar, controlar i segregar. A la contra, el discurs analític dona lloc a l’incommensurable, intercala en la paradoxa el factor a. La objecció de l’objecte a indueix una ràbia que es fa notar en les guies i els protocols socials i sanitaris[3]. Però, n’hi ha prou amb denunciar l’elisió de l’evidència del cas?  El discurs de la psicoanàlisi, avalem-ho, té la política de revelar l’aparició d’allò que no funciona en la societat disgregada i en el subjecte impel·lit a gaudir. La praxi lacaniana col·labora a simptomatitzar la vida contemporània. Però no n’hi ha prou?

El discurs contemporani de la civilització, sense impossibilitats, mostra com el simbòlic es torna real. El significant i el gaudi s’adhereixen a aquest non-stop d’un discurs on la ideologia fa somiar que res és impossible. Aquesta nova ideologia sense impossibilitats dona oportunitat a la praxi clínica amb el parlêtre, el nom de l’inconscient en l’era de Zadig. Zadig és l’oportunitat de la renovació de la ideologia de la psicoanàlisi per tal que trobi un lloc eminent entre les altres i apunti a quelcom més. El seminari Point de capiton n`és l’alfa de la temporada del sinthome. És una nova oportunitat perquè el discurs de la psicoanàlisi deixi de ser una ideologia més entre d’altres, deixi de produir efecte solament a partir del semblant i sigui una praxi sense valor, però no sense conseqüències. Una praxi que mostri els trencadissos moterials amb els que es fa la dèbil mentalitat humana. La moterialitat no entén d’idees, no fa lligam amb idees, està feta de significants orgànics, mots i materia corporal, que fan possible la vida i tenir un cos. Són la matèria feta de simbòlic i real de la que els AE (Analistes de l’Escola) testimonien i elucubren al final de les seves anàlisis.

Aquesta és la jugada de la psicoanàlisi en l’era de Zadig, arribar a un estadi superior, no ideològic, on el Passi, en extensió a la col·lectivitat, sigui una brúixola per la vida.

 

[1] Algoritmos del Psicoanálisis. Jacques-Alain Miller, Ornicar 16, 1976.

https://psicoanalisislacaniano.com/2017/02/14/jam-algoritmos-del-psicoanalisis-1978/

[2] Eric Laurent exposa amb claredat el concepte d’Altre trencat en el seu article Tratamiento psicoanalítico de las psicosis e igualdad de las consistencias a La conversación clínica UFORCA. Coordinat per Guy Briole i editat per Grama. Buenos Aires, 2020.

[3] Miller, J-A. Cuestión de Escuela: acerca de la Garantía. Revista El Psicoanálisis, numero 22.

Més publicacions de