La llei de la natura i el real sense llei (Miquel Bassols)

La llei de la natura i el real sense llei
(Miquel Bassols)

El real sense llei sembla impensable. És una idea límit que primer vol dir que el real és sense llei natural.

Jacques-Alain Miller

 

Tot allò que li prens a la natura, ella t’ho demana després amb escreix.

Isidor de Munciar (segle XI d.C.)

 

Des d’Itàlia ens arriben imatges estranyament familiars, tan imprevistes com reveladores, després de diversos dies de confinament de la població durant l’epidèmia de coronavirus. A Cagliari, els dofins arriben fins al port a la vora dels molls. A Venècia els canals deixen de ser el femer turístic habitual, les aigües transparents mostren el seu fons i deixen lloc als cignes, els peixos i aus diverses. La natura fa valer així la seva llei quan l’ésser parlant ha de retrocedir —una mica, només una mica— davant l’epidèmia de les seves pròpies formes de gaudir que anomenem civilització. La natura és epidèmica per naturalesa, si se’m permet el pleonasme, ja sigui amb cignes a Venècia o amb virus globals travessant països i fronteres. L’ésser humà és epidèmic pel fet de ser parlant i estar habitat per aquesta substància de gaudi que anomenem significant [1]. Sabem que veurem imatges semblants a les de Cagliari i Venècia en altres llocs i moments. En cada cas, la llei de la natura i la realitat del gaudi semblen ser l’anvers i el revers d’un mateix fet traumàtic per al subjecte del nostre temps. Però convé distingir-los.

Potser mai com en aquests dies la Humanitat —així, amb majúscula— pot ser i ha de reconèixer-se a si mateixa com un únic subjecte davant de la irrupció del real, com aquell col·lectiu que Jacques Lacan va definir de manera tan enigmàtica com “el subjecte de l’individual” [2]. És un subjecte que s’enfronta a un repte que només podrà guanyar, precisament, de manera col·lectiva, amb un càlcul en la seva acció que és necessàriament col·lectiu. I és que estem rebent aquests dies —un per un— els efectes més brutals d’un esdeveniment que és i seguirà sent paradigma del real del segle XXI. Però de quin real es tracta? És un bon moment sens dubte per llegir o rellegir la intervenció de Jacques-Alain Miller en la preparació de Congrés de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi de 2014, dedicat precisament a “Un real per al segle XXI” [3]. Trobem allí diverses perles per recollir i elaborar durant aquests dies.

 

La natura ja no és el real

Aquesta petita màquina mortífera que porta el nom de SARS-CoV2, que es transmet i multiplica d’un cos a un altre i genera els símptomes de la COVID-19, és un virus. La majoria de biòlegs ens diuen que un virus no és un ésser viu —com sí que ho és un bacteri—, però que necessita d’una cèl·lula, d’un ésser viu, per replicar-se. És per això que altres biòlegs diuen que és un ésser que no està ni viu ni mort, com una mena de Monsieur Valdemar. Tot depèn d’on situem la frontera de “el real de la vida” [4], cosa gens simple en realitat. El que sí sabem del cert és que és un virus que es transmet i replica amb lleis molt precises. En el cas del COVID-19 és una llei que anem desxifrant poc a poc, massa poc a poc. Hi ha, doncs, un real del temps en joc que és decisiu per al seu tractament. El real de l’ésser parlant, repetim amb freqüència seguint l’últim ensenyament de Lacan, és un real sense llei. Però el virus SARS-CoV2 no, ell segueix una llei implacable, ell segueix la llei de la natura que cal saber desxifrar per poder fer-li front. El problema és que no coneixem encara prou bé la seva llei, i sobretot no coneixem encara com desactivar la seva manera de contagi per tal de crear antivirals i una vacuna que siguin eficients. Cal una mena d’Alan Turing, que va desxifrar el codi de la màquina infernal anomenada “Enigma” utilitzada pel Tercer Reich per a la transmissió dels seus missatges secrets en la Segona Guerra Mundial. Diuen que la reeixida tasca de Turing va escurçar el final de la guerra entre dos i quatre anys i va salvar milers de vides. Pel que fa al coronavirus estem en un temps que s’intueix encara massa lent per a l’obtenció dels antivirals i de vacunes convenientment testades.

No, davant la SARS-CoV2 no estem davant del real sense llei sinó davant d’un fenomen de la natura que segueix les seves lleis, les lleis que la ciència desxifra des de Galileu tot seguint la seva màxima segons la qual “la natura està escrita en llenguatge matemàtic”. És cert que en l’Antiguitat la natura i el real estaven en contigüitat, se superposaven d’alguna manera, estaven fets de la mateixa pasta. Però un dels efectes de la ciència moderna ha estat precisament separar la natura del real. Tal com indicava Jacques-Alain Miller: “Temps abans el real es deia la natura. La natura era el nom del real quan no hi havia desordre en el real. Quan la natura era el nom del real, es podia dir, com ho va fer Lacan, que la realitat sempre torna al mateix lloc. Només en aquella època en la qual el real es disfressava de natura, el real semblava la manifestació més evident i més elevada del concepte mateix d’ordre. Es pot dir que, en aquesta època, el real en tant que natura tenia la funció de l’Altre de l’Altre, és a dir que era la garantia mateixa de l’ordre simbòlic.” [5]

Hi ha diferents maneres d’oferir-se avui a fer aquesta funció impossible d’Altre de l’Altre per garantir un sentit quan el real irromp de manera traumàtica: el cientificisme n’és una, la religió n’és una altra. Per la seva banda, el psicòleg del comportament ens aconsella: “No diguin caos! No diguin pànic! No hi pensin!” Però és el mateix que dir-nos: “No pensis en un elefant blanc”, que és la millor manera de seguir pensant-hi i d’angoixar-se davant un elefant blanc sense arribar a desxifrar el seu ésser de llenguatge com a elefant blanc.

 

El real no té sentit

Una altra perla: “El fet de no tenir sentit és un criteri del real, en tant que és quan un ha arribat a allò que és fora de sentit que pot pensar que ha sortit de les ficcions produïdes per un voler-dir. Que el real està desproveït de sentit és equivalent a el real no respon a cap voler-dir. El sentit se li escapa. Hi ha donació de sentit a través de l’elucubració fantasmàtica.” [6]

A diferència del real, la malaltia COVID-19 és avui una enorme bombolla de sentit, de sentit religiós com qualsevol altre i sempre a punt d’explotar. “Coronavirus” és l’amo del sentit de la nostra actualitat, és el significant amo per excel·lència, fins a tal punt que fins i tot l’Església ha donat ordre de buidar les piles d’aigua beneïda sota el seu mandat. I no li falta raó, és clar. Aquí, en efecte, floreixen tots els fantasmes, individuals i col·lectius, per fer-ne una força demoníaca, el déu maligne per excel·lència que vol l’extinció de la Humanitat, que aplica el càstig a una civilització que s’ha excedit en el seu gaudi. Donar una mica de sentit alleuja durant un temps, però l’efecte de rebot sol ser molt pitjor que la manca inicial de sentit. El sentit, sempre religiós, és víric, a l’inrevés que el real que no té res de víric, que més aviat no cessa de no escriure’s, sense cap sentit.

 

L’experiència del real

Davant la natura esgavellada, davant d’un real que ja no torna al mateix lloc, el subjecte s’angoixa. El cientifisme promet vèncer l’angoixa amb el saber, un saber que estaria inscrit en el real d’entrada. Debades. La religió promet vèncer-la amb el sentit. També debades.

De quin real es tracta doncs per a la psicoanàlisi? Del real de sempre? No, el real ja no és el que era, és una de les coses que vam aprendre en el nostre Congrés de l’AMP de 2014. Es tracta del real del segle XXI, d’un real separat de la natura, que és la resta d’una natura que estava ordenada per una llei, divina o no, científica o no, però que ja és ara una natura irremeiablement perduda. I aquest sí, és cert, aquest sí que és un real sense llei, sense llei que pugui predir, al menys, la seva irrupció. És aquí on l’experiència d’aquests dies pot donar-nos un testimoni inèdit, a nivell planetari, d’una experiència del real en el col·lectiu com a subjecte de l’individual en diferents registres del real:

—Del real del temps. És un temps imperceptible, no simbolitzable, no representable cronològicament, però que marca el temps de la malaltia generada pel coronavirus. És un dels trets que el fa més difícil de tractar: ​​i és que pot encomanar-se en silenci, en absència de qualsevol símptoma mèdic observable. Aquest sí que és el real en el seu sentit més lacanià, un real que introdueix necessàriament un temps lògic en el subjecte del col·lectiu: una cosa que no cessa de no escriure’s … fins que s’escriu. El problema no és ja si algun dia podrem encomanar-nos el coronavirus —sabem que ho estarà al menys un 70% de la població— sinó quan n’estarem, i quan deixarà de no donar-nos signes simptomàtics al cos.

—Del real de l’espai en l’experiència del confinament. L’espai mètric, ara necessàriament restringit, cedeix pas aquests dies a un altre espai més proper a l’espai no mètric. És increïble les coses que es poden arribar a fer en un metre quadrat que és, a més, un metre cúbic.

—Del real del temps col·lectiu per atenuar els efectes de la inevitable extensió del virus. De fet, el pànic col·lectiu no és avui generat pel propi coronavirus sinó per l’inevitable desbordament de sistema sanitari que introdueix la necessitat d’un temps lògic: —No es posin malalts tots alhora, si us plau! Aquest és també el real d’un temps, traumàtic per a cadascú.

—Del real de tenir un cos, sempre d’una manera una mica hipocondríaca.

—I, sobretot, del real de la solitud de l’ésser parlant, tant si està o no en companyia.

L’experiència del real en la qual ens trobem no és doncs tant l’experiència de la malaltia mateixa sinó l’experiència d’aquest temps subjectiu que és també un temps col·lectiu, estranyament familiar, que succeeix sense poder representar-se, sense poder nomenar-se, sense poder comptabilitzar-se. És aquest real el que interessa i tracta la psicoanàlisi. La dimensió de símptoma d’aquesta experiència passa sense estar necessàriament habitats pel coronavirus mateix, només pel discurs que intenta donar un sentit a la seva irrupció en la realitat com a efecte de la pura llei de la natura.

La llei de la natura pot ser previsible —aquesta és la tasca de la ciència. El real sense llei no és previsible —aquesta és la tasca de la psicoanàlisi. Davant d’aquesta diferència estarà bé recórrer avui a la màxima dels estoics per fer una experiència col·lectiva del real de la manera menys traumàtica possible: serenitat davant del previsible, coratge davant de l’imprevisible, i saviesa per distingir l’un de l’altre.

 

[1] “Je dirai que le signifiant se situe au niveau de la substance jouissante.” “Diré que el significante se sitúa al nivel de la substancia gozante.” Jacques Lacan, Le Séminaire XX, Encore, Ed. du Seuil, Paris, p. 26.

[2] “Lo colectivo no es nada sino el sujeto de lo individual”. Jacques Lacan, Escritos. Ed. Siglo XXI, México 1966, p. 203, n.7.

[3] Jacques -Alain Miller, “Presentación del tema del IX° Congreso de la AMP”, consultable en la Web de la AMP, Wapol.org

https://wapol.org/es/articulos/Template.asp?intTipoPagina=4&intPublicacion=38&intEdicion=13&intArticulo=2468&intIdiomaArticulo=1

[4] Mais où est donc Zadig?

[5] Jacques-Alain Miller, Ibidem.

[6] Jacques-Alain Miller. Ibídem.

 

Més publicacions de