«La màgia lenta»
de Denis Lachaud

La màgia lenta: El veritable horror d’un nen violat
S’estrena a la sala Dau al Sec l’èxit a la cartellera de París de Denis Lachaud.
Sala Dau al Sec (Carrer Salvà, 86, Poble-sec) Fins al 25 d’abril

“Les víctimes d’abusos no ho expliquem quan volem sinó quan podem”, deia Vicki Bernadet a l’ARA arran de l’aprovació de la nova llei per la protecció de la infància. Ho expliquen quan ho poden recordar, quan superen l’oblit autoimposat d’uns fets horrorosos. Això es el que li va passar al Bruno Llobet, un home de quaranta anys, casat i amb dos fills, i sota tractament psiquiàtric per esquizofrènia que, enfonsat en la depressió i les al·lucinacions, busca ajuda en un altre terapeuta. L’obra del francès Denis Lachaud ens arriba en una excel·lent traducció de Joan Casas, una colpidora interpretació de Marc Garcia Cotet i una meticulosa direcció de Pierre Notte, director així mateix de la versió francesa que es va veure fa dos anys al Festival Oui de Barcelona.
Lachaud posa l’accent i verbalitza una qüestió transcendental en aquest tema quan el psiquiatra que escolta al Bruno reflexiona sobra la submissió de l’infant a la llei imposada pels adults, que són els que manen, els que tenen la raó i als quals les normes socials i les lleis atorguen credibilitat enfront de qualsevol acusació. I en un altre moment, quan ressalta el valor de la paraula en els tractaments psiquiàtrics que acompanyen aquesta casuística.
La màgia lenta, en referencia al procés psicoanalític, narra el viatge de Bruno Llobet de la mà del seu nou psiquiatra, que refutarà el diagnòstic d’esquizofrènia i conduirà la víctima vers l’alliberament, en la mesura que pugui. Un viatge dolorós que il·luminarà els problemes d’identitat sexual del pacient i en el qual no s’escatimen les paraules més dures, els records més cruels, els detalls més fastigosos en una crònica d’oracions trencades, de diccions entretallades, de paraules que lluiten per surar, de silencis angoixants. Tot plegat té la credibilitat d’algú que ho ha viscut en primera persona. Una credibilitat que glaça la sang dels espectadors i a la qual serveix admirablement Marc Garcia Cotet, tant en la dicció com en la gesticulació, tot evitant els excessos dramàtics i, en conseqüència, en un tràgic dibuix de solitud i desesperació del nen que va ser violat, de l’home escapçat.

(Text publicat al diari ARA)