La narració clara
(Guy Briole)


DAU al sec, Arts escèniques, ha programat a Barcelona, del 14 al 25 d’abril de 2021, la representació de l’obra de Denis Lachaud,  La Màgia Lenta, dirigida per Pierre Notte, amb Marc Garcia Coté. Anna Aromí i Elizabeth Escayola, psicoanalistes de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, han intervingut després d’una de les representacions per parlar sobre l’error de diagnòstic, un dels temes més presents a l’espectable. Guy Briole ens envia aquest text que havia escrit sobre aquesta obra.

 

El títol prové d’una frase que trobem a les primeres línies d’una obra de teatre, La magie lente [1], la màgia lenta, escrita per Denis Lachaud. Es presenta com un cara a cara que permet la transferència i que vol dir que hauríem de parlar d’una narració il·lustrada. El títol de l’obra és manllevat de Freud, qui, per qualificar la psicoanàlisi, podia dir que funcionava com una «màgia lenta» [2].

Les afirmacions destinades a l’analista, el més a prop possible del real sexual, donen la impressió d’una cruesa similar a la d’una descripció de la medicina forense. En carn viva, sense vel, de vegades dóna a la història un caràcter fred i esgarrifós.

El personatge principal de l’obra és un subjecte de quaranta anys que es troba amb un analista després d’escapar de les urpes d’un psiquiatre que l’ha estat tractant durant deu anys per una esquizofrènia amb al·lucinacions. Apareixen principalment al metro «a les hores punta»: sent veus i endevina les intencions dels homes: «tothom el vol sodomitzar».

Amb l’analista, el que havia estat censurat de la seva memòria s’anirà revelant gradualment. Així li retorna l’horror de la violència sexual que va patir quan era un nen per part del seu oncle —el marit de la germana de la seva mare— durant les vacances d’estiu a Honfleur on la seva mare, malgrat les seves fortes protestes, l’enviava cada any. Ara l’ataquen aquelles mateixes preguntes que van envair els seus pensaments infantils: una tortura de la no-resposta al que havia de ser el lloc d’un nen, el seu comportament mentre l’oncle li exercia tres vegades al dia aquelles sodomies que ell havia de suportar i callar. Ell, un nen de vuit anys que ho patia al cos i que es va trobar amb l’angoixa de ser sotmès a aquestes reiterades violacions que no sabia on allotjar. No podia sostenir-se en cap configuració d’una llei dels adults. Llei a la qual el nen no té cap altra alternativa que resignar-se. El seu desarrelament és fa abismal al no tenir ningú com a interlocutor. Ha de construir les seves representacions de ser nen a partir d’aquestes experiències en què la llei del violador se li imposa pel fet de ser una llei, la dels adults. Com poder pensar-ho d’una altra manera? Tanmateix, és un fet comú per a tots els nens? I tot plegat, com s’ho fa l’oncle fora d’aquest temps de vacances d’estiu? Els seus dos cosins, bessons, són ells mateixos víctimes de les mateixes violacions? Però també, com entendre que, sense que res ho hagués de fer pensar, un estiu, l’oncle atura aquesta violència i ja no el mira més. Té tretze anys. Sens dubte, va ser un alleujament, però al mateix temps va sorgir una amenaça inquietant, impossible de localitzar. La llei havia canviat, sense cap garantia que l’anterior fos abolida i, de fet, per a aquest nen, va ser el que el va portar a un clímax de devastació, de desorganització dels seus pensaments. De manera «retroactiva», creu que el que va passar els anys anteriors s’està cancel·lant, com si no hagués passat.

Ho diu així, de manera forta i precisa: «No n’hi ha rastres en mi. No s’esborrarà res». Ara pot dir que, en el moment de la violència, va ser l’odi de l’oncle el que el va ajudar a estructurar-se. El final de la violació no és el final del malson, sinó un deixar-lo caure que nega la seva existència: «la bogeria és l’única resposta possible.»

La trobada amb el psiquiatre dóna nom a aquesta bogeria: esquizofrènia. El pacient queda alleujat. Tot el passat queda fora de la memòria. El present està format per aquest món d’al·lucinacions ben separat del món dels pensaments. D’aquests Senunciats  pel psiquiatre en la posició de saber ell en fa sinthome, inclosos en un nus que voreja el trauma. El psiquiatre no l’escolta i, en lloc d’escoltar-lo, li prescriu haloperidol.

La mort sobtada de l’oncle trenca aquest equilibri. La tristesa i una forta angoixa el precipiten a trobar-se amb un analista. I l’analista el convida a explicar-li la seva història, a parlar de les seves «al·lucinacions». S’instal·la un silenci. Allà on havia de callar les seves produccions, se’l va convidar a parlar-ne. És molest. Més silenci, allà on finalment podrà col·locar allò que l’aclapara i l’assalta. «Aquests són pensaments sonors», talla l’analista. Se li dibuixa una altre mena d’enfocament.

Pel que fa a l’homosexualitat que el pacient «descobreix» a l’anàlisi, cal posar en dubte el vincle causal directe amb les violacions més enllà del que diu l’autor de l’obra. Si el real és sense llei, per al nen l’oncle també ho és. Per massius i invasius que siguin els esdeveniments de la infància, no es pot dir que aquest real tingui per ell mateix cap causalitat. La multiplicació de les trobades sexuals amb homes, en les quals esdevé el seu objecte, no és tan necessària per satisfer el gaudi com per la impossibilitat de trobar un punt d’aturada, per reprendre una expressió del seu pare, al fet de ser «penetrat» sense fi.

En el curs d’aquestes associacions lliures, arriba a dir que és en braços d’un home que, per primera vegada, «no s’ha sentit sol.» Això és fonamental per a ell. Se’n fa retret en la relació amb la seva dona, a qui estima i sense la qual no podria, creu, haver pogut penetrar en una dona —«penetrar, això era el meu oncle», «jo no volia fer mal»—, si ella no l’hagués guiat.

Les sessions se succeeixen i alguna cosa acaba per inscriure’s d’una manera diferent. Entre altres en una comptabilitat que un dia el fa preguntar-se si hauria de fer tantes sessions com vegades que l’oncle havia abusat d’ell. Passar del real patit sense paraules a un dir que es pot allotjar en la transferència. Veuria en aquest desplaçament una «poesia», un avançament per la paraula del que sobretot no s’hauria d’expressar en la violència de les agressions sofertes i que podria haver satisfet l’Altre violador, el dels atacs.

Per primera vegada, des de l’inici de l’anàlisi, no va ser la paraula «prendre pel cul» el que se li acudia, sinó que va poder dir «el meu oncle em va violar durant anys». Se sent radicalment canviat quan se li ha acudit una paraula que inscriu el real sense nom d’aquesta violència imposada. En  la transferència, aquesta nominació obre una elaboració sostinguda en una paraula que es deixa portar per les associacions. Ja res no l’obliga a chuter, a callar i caure a la vegada.

 

[1] Lachaud D., La magie lente, Arles, Actes Sud-Papiers, 2018. [L’obra es va representar a París, a l‘Off d´Avignon, al Dau al sec de Barcelona; etc.]

[2] Sintagma forjat per Patrick Lacoste, «La màgia lenta», L’attente, Paris, Gallimard, Nouvelle Revue de Psychanalyse, número 34, 1986, p. 10.

Més publicacions de