La neurosi de guerra de Robert Graves: trauma i creació poètica
(Betina Ganim)

“Guerra era la tornada de la terra a l’horrible terra,
guerra era el fracàs de sublimitats,
extinció de tot feliç art i fe
per les que el món havia encara resistit, el cap ben alt,
professant lògica o professant amor,
fins que l’insuportable moment colpejà
l’ocult crit, el deure de tornar-se bojos “(1)

 

Els malsons que Robert Graves va patir després d’haver passat molt de temps a les trinxeres (1914-1918), es van acompanyar d’un excessiu estat angoixant i molta por, el que per aquell temps s’investigava com una síndrome pròpia de les neurosis de guerra.

El anys que van venir després foren d’una angoixa incomprensible, somnis traumàtics. La propera possibilitat de noves guerres el turmentava: «Jo no sabia en aquell temps que el que em provocava tal estat d’ansietat era la por a la guerra» (2), i creia fins aquell moment que la cura estaria en la interpretació dels somnis, pròpia de la tècnica psicoanalítica de l’època. Hi creia tant que tenia «por que la cura fos massa eficaç». Havia sentit dir que curar-se implicava, sent poeta, no escriure mai més poesia.

Curar-se del trauma implicava matar el poema.

Aquest era aleshores el seu conflicte mental. «Què és més important, l’ambició poètica o una ment serena?» Va resoldre el seu conflicte quan va descobrir la veritable causa del seu mal: aquests somnis que patia no eren més que símptomes d’una malaltia causada pel fet traumàtic de la guerra, un conflicte extern. Cosa que refutava la teoria de la interpretació dels somnis com a cura possible per als seus somnis traumàtics. De fet, és aquest l’argument que van utilitzar els «enemics de la psicoanàlisi» d’aquell moment que en la seva aversió a la sexualitat difonien aquesta idea en les seves investigacions sobre les neurosis de guerra. Freud (1919) sostenia, però,que aquestes neurosis de guerra es devien a un conflicte en el qual l’enemic és intern (3). Aquest Altre està en la repetició mateixa que colpeja el cos.

Amb aquesta resposta que Robert Graves es va construir, va concloure no solament que seria impossible curar-se pel simbòlic, sinó que «el recurs de la interpretació no té el poder d’acabar ni amb la poesia, ni amb els somnis» (4), que la psicoanàlisi és doncs ineficaç contra el que és propi de la poesia que ell sostenia més enllà de les modes. És la poesia que respon més aviat a una «pulsió inspiradora grata al cor romàntic», i que, com les experiències religioses, no és definible i «desapareix de la traducció» (5).

Amb 29 anys, Robert Greus s’acomiada de tot això, escrivint la seva autobiografia (6) i refugiant-se en la naturalesa i en el poder de les seves muses (encarnacions de la Deessa Blanca), en una illa llunyana, fent de la seva poesia, com alguns diuen, una poesia illa.

 

1 – Graves, Robert. (1895-1985). En: Cien poemas. Traducción de Claribel Alegría y Darwin J. Flakoll. Lumen, Barcelona, 1981. Traducció al català de Ciutat de les Lletres.

2 – Graves, Robert. El sentido de los sueños. Ed. Península. pág. 123. Barcelona, 2007

3 – Freud, S. Tomo II Obras Completas. «Introducción al simposio sobre las neurosis de guerra» (1919).

4 – Ib. Pág. 124

5 – Ib. Pág.124-125

6 – Graves, R. Goodbye to all that. Penguin Books. Great Britain, 2000.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de