La passió del pensament únic
(Francesc Roca)

«Se obliga al buen ciudadano a practicar el pensamiento doble, esforzándose en creer todo y lo contrario de todo […] La ideología de hoy, que parte de lo real para negar lo real, conduce así a una forma de esquizofrenia colectiva».

François Brume: «Mitologías contemporáneas: sobre la ideología hoy», a Pensamiento crítico vs. pensamiento único.

Potser caldria que comencés situant les coordenades que emmarcaran aquesta reflexió breu amb la qual només pretenc oferir alguna referència per entendre la deriva actual del discurs polític que, al meu parer, té semblances evidents amb aquell que es va desplegar com el discurs feixista que va precedir la Segona Guerra Mundial i que a Espanya es va perllongar encara durant uns quants decennis més.

En primer lloc, aquest “pensament únic” que ara per ara, lluny de ser un pensament doctrinari i, per tant, imposat, vol ser un pensament quotidià, elemental i obvi, és a dir el podríem qualificar com a natural amb tota l’ambigüitat que pot tenir aquest terme emprat ací; és un pensament que sembla apuntar més cap a l’àmbit visceral que cap al racional i en el qual, per tant, la veracitat de la notícia no sembla importar tant com el fet que aquesta notícia coincidies amb la meua creença, és a dir, amb la visió del món de la qual estic convençut.

La segona de les coordenades serà la d’aquest “bon ciutadà” a què fa referència l’exordi i la realitat que habita, tenint en compte que aquesta realitat, vista a través d’aquest “pensament únic” que és o, si més no ho era, el pensament imposat pel discurs neoliberal actual, també vol ser “única”, sense plecs, sense ombres, sense pathos per tant, desapassionada ja que aquest pathos, en allò que té a veure amb el desig tal com l’hi entenem, ja no correspon al subjecte sinó que li l’ha furtat un “Altre que sap” allò que el subjecte desitja, o que «ha de» desitjar, donant-li a aquest “haver de” el caràcter superjoic que té si se’l posa en relació amb una imatge idealitzada de mi mateix que és la que la publicitat em forneix. En aquest punt cal que no perdem de vista que qualsevol ideal acaba produint malestar.

Però anem a pams per a tractar d’esclarir aquest començament tan apressat.

 

El pensament únic

En un intent de desembolicar la troca, tractaré d’esclarir primer que res què és el que vull dir amb “pensament únic”. Aquesta expressió va ser encunyada per Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, fent-hi servir el context de la suposada fi de les ideologies que es va divulgar com a afirmació propagandística, com un eslògan que hi aparegué en acabat de la caiguda del Mur de Berlín (1989) amb el consegüent final de l’Alemanya comunista; és a dir, amb l’inici de l’enfonsament d’un dels dos blocs que havien sostingut l’anomenada Guerra Freda que va començar després de la Segona Guerra Mundial.

Però, ben bé el que es publicitava amb aquest pretès final de les ideologies era que ja no hi havia alternativa, que amb la caiguda del enemic comunista ja no hi havia alternativa, que ara el món era únic, global, i que, per tant, la visió també havia de ser única. Fet i fet, a partir d’aquell moment no és que deixava d’haver-hi ideologies, és que la ideologia era única, la ideologia del capitalisme.

Cite Ignacio Ramonet en un article publicat en el número 7 (1995) de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique: «Atrapados. En las democracias actuales, cada vez son más los ciudadanos que se sienten atrapados, empapados en una especie de doctrina viscosa que, insensiblemente, envuelve cualquier razonamiento rebelde, lo inhibe, lo perturba, lo paraliza y acaba por ahogarlo. Esa doctrina es el pensamiento único, el único autorizado por una invisible y omnipresente policía de opinión».[1]

Per a fer-se una idea de l’abast d’aquesta “policia d’opinió” considere que n’hi ha prou a reparar en la sèrie d’adjectius amb pretensió d’epítets que solen anar al darrere de l’actual Govern d’Espanya cada vegada que se l’esmenta en determinats mitjans de comunicació. Amb això es pretén, i de vegades lamentablement s’aconsegueix, crear un estat d’opinió que va més enllà de la mera discrepància política per a entrar de ple al terreny de l’hostilitat i, en el pitjor dels casos, de la justificació de la violència.

Per tant, cal suposar que aquest pensament únic està depassant el que en semblava l’objectiu inicial, és a dir, “crear” una realitat que alhora seria única i que, d’entrada, hauria de ser satisfactòria per a tothom, també per a mi. En qualsevol cas, aquest pensament únic sempre pretén enunciar una veritat amb valor de veritat universal enfront de la qual no hi ha lloc per a l’opinió personal, és a dir, que la meua facultat d’emetre judicis sobre la meua realitat ja no és meua sinó d’un Altre que em diu què he de pensar, quina ha de ser la meua opinió.

Però, si aquest “pensament únic” pretenia tenir com a context un suposat final de les ideologies, hauríem de preguntar-nos-hi primer què és una ideologia. Entrar en aquesta qüestió excediria amb escreix els límits d’aquest article, raó per la qual, he de dir en nom de la brevetat que preferisc més que aquest terme d’ideologia un altre que en alemany hi és sinònim, Weltanschauung. La traducció literal d’aquest terme al català és si fa no fa “concepció del món”, és a dir, una visió de la realitat des del meu punt de vista, un punt de vista que no és l’idealitzat per la ciència, és a dir, neutre, desapassionat i en el qual l’observador idealment no compta, sinó que està completament condicionat per l’època en què visc i per les meues circumstàncies; en unes altres paraules, pel la meua manera de “ser social”, un “ser social” les circumstàncies del qual ja no són les meues sinó les que algú em diu que tinc. De fet, la càrrega política que dona Marx a aquest terme d’ideologia té com a referència primera la idea de “consciència desgraciada” que Hegel descriu en el capítol IV de La fenomenologia de l’esperit,[2] una consciència escindida entre l’”en si” i el “per a si”, entre la meua mismitat i la imatge que de mi mateix m’arriba mitjançant els altres de la meua realitat.

 

Com es “construeix” una realitat?

Aquesta pregunta naix d’una lectura atenta de la lliçó XIV del Seminari III[3] de Lacan a partir de la diferència s’hi estableix entre el significant, que per ell mateix no significa res, i el significat, és a dir, el valor de signe que un subjecte atribueix a un significant, un acte pel qual un significant arriba a significar alguna cosa per al subjecte.

De fet tots dos, significant i significat, provenen del llatí signum + facere, l’un com a agent de l’acció, el significant, i l’altre com a efecte d’aquesta acció, el significat.

Aquesta idea de ‘fer signe de’ és la que em permet distingir entre una «realitat objectiva» d’una banda, és a dir una realitat dels objectes que estan al meu davant i que puc distingir i conèixer pel bagatge cultural que m’acompanya però que, més enllà de la seua utilitat, em són aliens, i de l’altra, una “realitat subjectiva” en la qual els objectes que estan al meu davant em “fan signe”, és a dir, em mostren el meu propi desig i la possibilitat de negar la meua pròpia castració amb la satisfacció d’aquest desig,[4] una castració que sempre hi tornarà, bé perquè aquesta satisfacció del desig és purament imaginària, bé en la insatisfacció de l’altre que espera alguna cosa de mi que no sé què és.

En aquest sentit, Lacan, en l’esmentat capítol del Seminari III, que al seu torn el pren de l’anàlisi que Freud fa del cas del president Schreber, distingeix entre “convicció passional”, que depèn d’una projecció en un altre a qui atribuïsc la intencionalitat de les meues pròpies passions reprimides, i “convicció delirant” en la qual la passió i el desig amb què es manifesta són un patrimoni directe d’un altre que m’ha fet esdevenir la seua causa de desig, una passió o un desig al qual no sé com respondre i, per tant, m’angunien.[5]

Totes dues conviccions són molt semblants en les manifestacions i això fa que, de vegades, siga difícil distingir pels símptomes que s’hi presenten, entre una neurosi i una psicosi ordinària.

Posem atenció, de moment, en aquesta breu anotació clínica i tornem a la diferència, de vegades insensible, entre totes dues realitats.

 

El complot

Així les coses, ¿quina realitat habite? La resposta més immediata potser siga que a la meua realitat subjectiva en la qual visc que per a mi fan signe formen part de l’escenari que desplegue amb el meu fantasma.

Però aquest pensament únic, que, sovint i al meu pesar, és imposat té implícita una premissa: no puc representar-me a mi mateix i, per tant, he de ser representat per algú que sap del meu propi desig.[6]

Això fa que una realitat així conformada sempre ha de tenir aspectes que m’incomoden, que no siguen del meu grat, que m’inquieten perquè enfront d’aquests jo em sent impotent i sobre els quals puc projectar intencionalitats que, per descomptat, no són les meues.

És ací on sovint s’assenta la idea de complot, a partir de la meua certesa que sempre hi ha algú interessat perquè ocórrega el que a mi em sembla desagradable. I això m’incomoda o em fa sentir que la meua realitat, ¿subjectiva o objectiva?, es troba en risc, que no és tan estable i desinteressada com em volen fer creure.

Podem pensar que el complot, com a constructe mental, té dos elements: un de secret, més potent com més buit de contingut siga, ¿qui pot desmentir el que en realitat no existeix?, i un d’agent que, com els déus homèrics quan decidien el que passava enfront de la plana de Troia, trama contra mi i sobre el qual puc inventar una història amb què donar contingut a aquest secret de manera que obtinga una veritat que és negada a d’altres i amb la qual poder determinar qui són els beneficiaris d’aquest complot i que, per a això, sempre ocultaran les seues vertaderes raons. És a dir, jo mateix esdevinc la «gola profunda» que em donarà les claus, el qui i el per què d’aquest complot.[7]

Per a continuar el fil de la meua argumentació he de distingir entre complots que realment van existir i que van esdevenir amb més o menys fortuna, com l’assassinat de César al Senat, la conjura de la pólvora duta a terme per catòlics anglesos el 5 de novembre de 1605 per assassinar el rei Jacob I o la conjura de l’Escorial amb la qual, el 27 d’octubre de 1807, el mateix dia en què se signava el Tractat de Fontainebleau pel qual es permetia el pas de les tropes franceses per territori espanyol per envair Portugal, el futur rei Ferran VII va intentar, ajudat suposadament per alguns nobles, desacreditar Manuel Godoy, el preferit del rei Carles IV i posar sota control la seua mare Maria Lluïsa de Parma, sense que quedés clar quin va ser el paper de Napoleó en tota aquesta conjura que va acabar fent esclatar un motí al poble d’Aranjuez que tingué com a resultat la fugida de Godoy i el final de facto del regnat de Carles IV.

Però no són aquests complots, aquestes conjures, les que ara ens hi interessen, sinó aquells protagonitzats per personatges o entitats, reals o ficticis, com ara els templers, els maçons, els jueus, els jesuïtes, els alienígenes, els reptilians o altres civilitzacions inexistents o extingides a les quals s’atribueix, de manera generalment interessada, una clara voluntat de dominar el món o, com a mínim, de pertorbar-ne l’ordre establert en benefici propi. Així, per exemple, els famosos Protocols dels savis de Sió, un libel difós per la policia secreta del tsar Nicolau II poc abans dels pogroms de 1905, mostraven com els jueus, ajudats pels maçons, pretenien fer-se els amos del control del món. Aquells mateixos protocols més tard van valdre com a argument i justificació per a les lleis de Nuremberg amb les quals es va iniciar l’extermini jueu a l’Alemanya nazi i que, a Espanya, en forma de “complot judeo-masonico”, probablement van servir d’excusa i argument, entre d’altres, per a la persecució política en la postguerra.

Encara hi ha altres exemples, potser menys dramàtics, com un libel que es pot trobar a Internet titulat Le monde malade des jésuites,[8] de factura relativament recent, on s’hi atribueix als jesuïtes, per exemple, l’enfonsament del Titanic amb l’argument que en aquell accident van morir Astor, Guggenheim i Strauss, tres jueus amb algunes de les fortunes més elevades del moment i que s’oposaven a la creació de la Reserva Federal la qual, una vegada fundada, ja sense cap oposició, seria utilitzada pels jesuïtes, segons el libel, per a finançar la “segona guerra dels 30 anys”, és a dir, les dues guerres mundials a partir de les quals tot va canviar segons els interessos del Vaticà. Per descomptat, també serien els jesuïtes els qui controlarien Hollywood que ha ofert versions “interessades” d’aquest esdeveniment, i també controlarien l’Opus Dei, la CIA o el KGB entre altres entitats i organitzacions.

Fins i tot, hi podem afegir un altre exemple, aquest més actual, sobre els arguments que els moviments antivacuna esgrimeixen per a justificar-ne la negativa a vacunar-se i que en síntesi podem descriure com un complot darrere del qual, segons ell, estaria Bill Gates, de vegades acompanyat d’altres personatges influents com George Soros que, mitjançant la tecnologia 5G pretendrien controlar les nostres ments a través de microxips inoculats amb la vacuna.

El mateix ocorre amb totes les teories conspiratòries que, més o menys justificades i gairebé sempre amb el rerefons de la incertesa que el discurs del capitalisme imposa a qualsevol present, s’han anat desplegant al voltant de les reunions de l’anomenat Grup Bilderberg,[9] reunions de gent rica i poderosa a les quals s’accedeix per invitació exclusiva dels membres d’aquest grup i en les quals es deu decidir sobre aspectes que condicionaran la meua realitat, la meua vida quotidiana, quasi sempre a pitjor.

Aquests complots, aquestes confabulacions, han acostumat a tenir com a destinataris be els llibres d’història, be la literatura o, sovint, les tertúlies de cafè. Especialment en aquestes últimes, qui reté el secret sol tenir una posició externa respecte del que es narra o, si més no, una posició desapassionada.

 

La Terra com a model

Aquestes teories del complot, la majoria de les vegades tenen l’aspecte del que abans he anomenat com a convicció passional, molt més encara com més concernit m’hi sent. Ara hi voldria introduir però, una distinció entre aquestes teories del complot i una versió més actual d’aquestes, les teories que, fet i fet, reben el nom de “conspiranoiques”, un terme que encara no ha acceptat ni el DIEC ni el DNV, però que si que ho fa el portal ésAdir, tot i la semblança que tenen, i no solament en la seua forma, amb l’estructura d’un deliri.

Per a assenyalar aquesta diferència faré referència a manera d’il·lustració a dos models de la Terra, tots dos negació el model de la Terra com una esfera aplatada als pols, un d’aquests més d’acord amb la teoria del complot que acabe de descriure, és el que diríem com el model de la Terra buida, i l’altre més a prop d’aquestes teories “conspiranoiques” com és el que sustenten els anomenats terraplanistes.

Pel que fa al primer model, el de la Terra buida, la narració varia des del que va descriure Helena Blavatsky, una de les fundadores de la Societat Teosòfica, com un regne subterrani situat sota la “mar de Gobi”, l’actual desert de Gobi, fundat fa uns quinze milions d’anys pels Senyors de la Flama, semideus provinents del planeta Venus, fins a un regne molt més extens fundat per un primer guru cap al 380.000 a. C., on està el Rei del Món –Brahmatma–, assistit pel Mahatma (‘gran ànima’, que prediu els esdeveniments mundials) i el Mahanga (‘gran membre’, que dirigeix la marxa dels esdeveniments mundials).

La dimensió d’aquest regne interior també varia segons les fonts: des de la localització sota el desert de Gobi fins a altres en què arriba a abraçar la totalitat del globus terraqüi. Tindria dues entrades principals a través dels pols, entrades que, evidentment, són secretes i només conegudes per alguns governs que mantenen el secret amb pany i clau, encara que d’un temps ençà, també hi participaria Google Earth que en la seua cartografia de l’esfera terràqüia ha conservat en la penombra tots dos pols.

Prescindisc ací d’una descripció més detallada d’aquest interior que es pot trobar fàcilment a Internet. Només hi assenyalaré la semblança que aquest model de la Terra té amb la teoria del complot que he esbossat més amunt com a part d’un secret que només coneixen uns pocs, i, d’aquests, algú, en tot o en part, l’hauria revelat, i una realitat externa, la meua realitat, sobre la qual els mandataris d’aquest món interior tenen capacitat d’influència. Que aquesta influència siga per a bé o per a malament això ja és una altra qüestió.

L’altre model de Terra al qual vull referir-me és el de la Terra plana que, com l’anterior, prescindeix de tota llei física sobre la formació d’un cos celeste.

En aquest segon model, el punt de partida ja no és la iniciació suposada en un misteri com en el cas anterior, sinó que el punt de partida en la construcció d’aquest model és simplement el meu punt de vista: per a qualsevol que se situe a la vora de la mar i mire cap a l’horitzó, aquest li apareix com una línia recta. Per tant, la Terra on habite no pot ser esfèrica ja que llavors l’horitzó presentaria algun tipus de curvitat, i l’horitzó que jo hi veig és recte.[10]

La Terra, d’aquesta manera, queda descrita com un disc sobre el qual s’ha fet una projecció zenital dels continents amb el centre al pol nord i que fita a la vora exterior per un mur de gel d’uns quaranta metres d’altitud que correspondria al continent antàrtic en aquesta projecció. Que aquesta cartografia siga semblant a l’escut de l’ONU es justifica amb l’argument que aquest organisme internacional coneix aquesta veritat però s’obstina a ocultar-la.

No vull aturar-me ara amb els detalls sobre la manera com l’associació The Flat Earth Society,[11] fundada el 1956 per Samuel Shehton, defensa aquest model i nega, o posa en dubte, tot allò que puga contradir-lo.

El més significatiu de tot això, és, segons el meu parer, que aquest punt de vista —i ho recorde, és el meu—, se sosté fonamentalment en la desconfiança, un fet que impossibilita tot debat, i fins i tot qualsevol indici de racionalitat ja que qui sostinga un punt de vista diferent del meu sempre serà sospitós d’amagar interessos que em perjudiquen, és a dir, que conspiren contra mi.

Com indicava Javier Salas en un article publicat en El País el 2 de març de 2019 titulat «No puedes convencer a un terraplanista y eso debería preocuparte»,[12] Youtube i altres plataformes similars sembla com si fossen l’inici i l’amalgama d’aquesta teoria de la Terra plana i d’altres teories conspiracionistes ja que aquestes plataformes són considerades per molts partidaris d’aquestes teories com les úniques fonts fiables per a avalar-ne les creences. És per això que, com assenyalava Javier Salas, «son muchos los estudios que demuestran cómo la simple exposición a mensajes sobre conspiraciones provoca en la gente una paulatina pérdida de confianza en las instituciones, la política o la ciencia». I continua, l’articulista, «Pero estas creencias no surgen de la nada y existen condiciones sociales que influyen de forma determinante. Por ejemplo, se sabe que las personas que se sienten impotentes o desfavorecidas tienen más probabilidades de apoyarlas (como minorías raciales marginadas) y que están correlacionadas con el pesimismo ante el futuro, la baja satisfacción con la vida y la escasa confianza interpersonal».

No és estrany, doncs, que aquest moviment terraplanista sovint s’associe a moviments supremacistes blancs, una versió rediviva del supremacisme ari de l’ideari nazi alemany.

Ací és on entra en joc l’ús que estan fent els partits d’extrema dreta de les notícies falses, de les fake news, que sempre apunten a donar arguments als qui estan convençuts de “les seues veritats”. Un exemple notable d’això és el moviment QAnon, una organització que sempre fa exhibició d’armes i que va ser molt visible als mítings de Donald Trump, i que situa el seu pal de paller en la certesa que en l’”estat profund” hi ha una trama internacional de pederastes en què estan implicats Hillary Clinton, Barack Obama, George Soros, la família Rothschild i alguns actors de Hollywood que tenen com a propòsit, tots ells, derrocar el govern de Trump.[13]

Aquest moviment, que té ara per ara almenys una membre a l’actual Congrés dels Estats Units d’Amèrica, Marjorie Greene, a qui vam poder veure fusell a la mà després de ser elegida a les últimes eleccions, va començar en un xat en què algú autoanomenat “Q Clearence Patriot” deia revelar informacions secretes.

Som, per tant, davant un nou Priorat de Sió, aquesta vegada encapçalat pel Partit Demòcrata estatunidenc esdevingut ja no en adversari polític, sinó simplement en enemic.

Em detindré en aquest punt, en aquest present que si més no resulta inquietant i que és conseqüència en gran mesura de la deriva d’un pensament únic, la «policia d’opinió» del qual ha passat de ser un ens més o menys abstracte a ser patrimoni de cadascun dels convençuts d’aquestes teories de la conspiració que, com veiem, quasi sempre acaben prenent la forma d’una paranoia social, d’un deliri compartit en el qual, una altra vegada, Eros i Tànatos se separen i, de bell nou, el Segle de les Llums s’apaga.

 

[1] Cf. AA.DD. (1998): Pensamiento único vs. pensamiento crítico, col. «Temas de Hoy», Madrid: ed. Debate, p. 32.

[2] Vid. Hegel, G. W. F. (2006): La fenomenología del espíritu (versió en català, Fenomenologia de l’esperit I i II, 2 volums, Barcelona: Editorial Laia), 1a ed., cap. IV-A, València: Pre-textos, pp. 275-301.

[3] Cf. Lacan, J. (1984): Seminario III. Las psicosis, Barcelona: Paidós.

[4] Vid. Freud, S. (1979): «La negación», en Obras completas, vol. XIX, Buenos Aires: Ed. Amorrortu.

[5] Op. cit., p. 272.

[6] Vid. Marx, K. (1985): El 18 brumario de Luis Bonaparte, Madrid: Sarpe, p. 153.

[7] Vid. Eco, U. (2018): «El complot», en A hombros de gigantes, Barcelona: Lumen, pp. 321-346.

[8] http://nsd.007.free.fr/A/Religions/Fortement_manip_et_manich/Catholicisme/monde_malade_jesuites.html

[9] https://www.bilderbergmeetings.org/

[10] Si escrivim en Google “Buscando la curva” hi apareixeran diversos vídeos de Youtube en què es demostra que la Terra i que la curvitat de l’horitzó vista des d’una gran altura és una mera il·lusió per a programar cervells. Amb quina finalitat?, he de dir que no he tingut la paciència suficient per a veure’ls completament i descobrir-ne el motiu.

[11] www.tfes.org

[12] https://elpais.com/elpais/2019/02/27/ciencia/1551266455_220666.html

[13] Cf., per exemple, un article de Thibaut Faussabry publicat a Le Monde el 24 de setembre de 2018, https://www.lemonde.fr/les-decodeurs/article/2018/09/24/qu-est-ce-que-qanon-le-phenomene-complotiste-visible-dans-les-meetings-de-trump_5359290_4355770.html

(Traducció: Xavier Llopis)

Més publicacions de