La psicoanàlisi i el real de la guerra

Text d’Éric Laurent extret del postfaci del llibre publicat el 2014, La psychanalyse à l’épreuve de la guerre, compilat per Marie-Hélène Brousse, a Berg International. Agraïm els col·legues de la Secció Clínica de Barcelona que coordinen les xarxes socials haver subratllat aquesta referència que, és cert, va a contracorrent d’una lectura massa apressada de l’actualitat.

 

«L’home europeu, en la seva generalitat sociòmana, haurà aconseguit l’ideal que Freud assignava a la humanitat l’any 1932, al seu text “Per què la guerra?” impregnat com estava de l’angoixa dels intel·lectuals europeus que veien l’avenç inexorable cap a la guerra. Aquest és un text del qual Lacan prenia distància, mostrant el vanitós d’aquesta aproximació científica a un fenomen real. Lacan observava que «[…] és una bogeria tot allò que la ciència rebutja […] i que tanmateix existeix, malgrat tot. Per exemple, la guerra. Allà estan tots els científics exprimint-se les meninges: Warum krieg? (Per què la guerra?). No arriben a comprendre-ho […] s’hi posen de dos en dos, Freud i Einstein. No és a favor seu”.(1)

Lacan plantejava que el real de la guerra ens acompanya de manera constant, com una dimensió ineludible del poder modern. “El poder capitalista, aquest poder singular, la novetat del qual els prego que avaluïn, necessita una guerra cada vint anys. […] Aquesta vegada no la pot fer, però, en fi, arribarà de totes maneres”(2). Freud intenta trobar una sortida al que ell veu com a ineludible. Es nega a donar suport a la utopia d’una llei que prohibeixi la guerra, com ho suposava el projecte Wilson (3). No es refia de l’imperi de la llei contra la violència, i això anuncia la distància que prendrà del gran teòric de les normes, Kelsen, al moment d’escriure el seu text El malestar a la cultura. Aposta no per la llei, sinó pel que ell anomena el “procés de desenvolupament cultural”. Afirma el següent:

“Es desenvolupa en la humanitat el procés del desenvolupament de la cultura. (Sé que altres prefereixen anomenar-la civilització). […] Entre els caràcters psicològics de la cultura, n’hi ha dos que apareixen com els més importants: l’enfortiment de l’intel·lecte, que comença a governar la vida pulsional, i la interiorització de la inclinació a agredir, amb totes les conseqüències avantatjoses i perilloses. Ara bé, la guerra contradiu de la manera més flagrant les actituds psíquiques que ens imposa el procés cultural, i per això ens veiem obligats a revoltar-nos contra ella […] hi ha en nosaltres, els pacifistes, una intolerància constitucional”(4).

I Freud planteja la pregunta: “Quant de temps haurem d’esperar fins que els altres també es tornin pacifistes?”(5) Hi arribem, nosaltres, a això? Som pacifistes per un “procés de desenvolupament cultural”?»

 

Notes

(1) Jacques Lacan, El Seminari, llibre 21. “Les non-dupes-errent”, lliçó del 20 de novembre de 1973, inèdit.

(2) Jacques Lacan, El Seminari, llibre 16. D’un Autre à l’autre, Ed. du Seuil, Paris 2006.

(3) Francis Ratier, La place de la guerre.

(4) Sigmund Freud, Per què la guerra?

(5) Ibidem.