La psicoanàlisi: una ideologia… religiosa?
(Ezequiel Mir Casas)

D’ençà que m’he anat apropant a la psicoanàlisi (i especialment a alguns psicoanalistes!) no deixa d’aparèixer-me una qüestió… ¿Es pot parlar, en relació amb la psicoanàlisi, d’«ideologia» i de «religió» sense ser acusat d’algun crim de lesa majestat o, més simplement (però potser és més greu), d’incomprensió? ¿Qui, de fet, tracta la psicoanàlisi d’ideologia, qui hi denuncia una nova forma de religió, si no els autors de pamflets anti-psicoanalítics i els que li retreuen que no és una ciència? Per a Jacques Van Rillaer[1], la psicoanàlisi és ideològica en la mesura que s’escapa dels requisits de verificació i «falsació» posats de moda per Popper, però que ja va afirmar Claude Bernard; per a Frank Sulloway[2], la psicoanàlisi és ideològica perquè comporta tot un aparell de propaganda i d’autodefensa. Pel que fa al seu parentiu amb les religions, apareixerà en els ostracismes que colpegen les «heretgies», en la idolatria de la qual són objecte Freud, Lacan i uns quants altres, en devota actitud, si no beata de molts analistes i analitzants, i fins i tot en el sorprenent èxit que després d’anys de conflicte amb el cristianisme la psicoanàlisi la retrobem avui dia en determinats cercles catòlics.

De tota manera, res d’això és realment fals i els pamfletaris tenen la seva utilitat en la mesura que fan esclatar els ridículs i que donen lloc a reclamacions injustificades. Però la comèdia i el pamflet troben ràpidament els seus límits, perquè els seus pressupòsits no son mai explicats i, si s’atreveixen a afirmar-los, sovint apareixen bastant sumaris. Per això, per molt saludables que hagin estat les obres com El malalt imaginari o Dr. Knock, poc van fer avançar la medicina. A més, tot desitjant que un nou Molière o un nou Jules Romains escrivissin comèdies del mateix gènere sobre la psicoanàlisi, també caldria qüestionar-se els postulats comuns als psicoanalistes i als seus detractors. Tot i així, semblen estar d’acord en admetre que els qualificatius «ideològic» i «religiós» són, si no una injúria, almenys una crítica redhibitòria. Tanmateix, si hom renuncia a aquest prejudici, potser veurà que, posant de manifest els aspectes ideològics i religiosos de la psicoanàlisi, s’il·lumina de manera positiva (i ja no solament negativa, com fan els pamfletaris) el paper que juga al món modern. Per a això, per descomptat, caldria deixar de considerar qualsevol ideologia com a una il·lusió enganyosa que ha de ser desmistificada pel far de la «ciència» i deixar de considerar la psicoanàlisi com a estranya a les religions. Caldria fer de la ideologia, no una categoria infame, sinó una dimensió ineluctable de l’existència individual i col·lectiva i posar l’accent en el parentiu estret de les ideologies i de les religions. Potser hom veuria que, caracteritzant la psicoanàlisi com una «ideologia religiosa», no se l’exclou de les disciplines serioses i que, al contrari, s’institueix entre ella i altres discursos de la nostra cultura, un diàleg molt més fecund que no pas el del sempitern problema de la seva «cientificitat»; potser hom veuria dissipar-se els malentesos nascuts del fet que la psicoanàlisi es revelava «ideològica» (en un sentit, repetim-ho, que no té res de pejoratiu), on s’esperava trobar-la científica i que va caricaturitzar la religió només perquè s’havia situat sense dir-ho en el camp del qüestionament religiós.

Però si hi ha alguna noció que toqui la ideologia religiosa de l’antiguitat i la del segle XIX, és la noció d’Èdip. La seva irrupció a la Traumdeutung és més insòlita i més significativa del que suggeriria el modest lloc que hi ocupa. Ara, després d’haver tingut, en psicoanàlisi i en psicoanàlisi aplicada, la fortuna que hom coneix, últimament ha patit una mena d’eclipsi. En la psicoanàlisi aplicada, hi ha gairebé una constatació de fracàs.

Èdip “sense complex”

Quan hom ha pogut llegir i/o consultar alguns estudis d’hel·lenistes (història, lingüística…) seriosos, pot arribar a la conclusió i admetre que Freud no va entendre Èdip Rei.

Lluny d’haver descobert les causes de l’«efecte tràgic» de la tragèdia de Sòfocles, Freud, ens dirà Vernant, «hablaba “de pasada”, (…) se había quedado al margen de las verdaderas cuestiones, aquellas que impone el mismo texto cuando se busca su plena y precisa inteligencia[3]». Com a màxim es podria dir que, després d’haver descobert  ̶ o inventat ̶  la noció de desig infantil d’incest i de parricidi, la va il·lustrar amb una referència a Èdip Rei. Però pel que fa recolzar-se en Freud per explicar Sòfocles, Oblidem-ho! I prenem nota!

De fet, feia temps que se sospitava. Si, des del 1900, i tot i que la Traumdeutung va ser bastant llegida, gairebé tots els especialistes en literatura grega havien abandonat la possibilitat de trobar-hi una llum per il·luminar una tragèdia el significat de la qual encara és obscur; potser no sigui només perquè van ser víctimes dels seus propis complexos.

Ni Carl Robert, en el seu imponent llibre de 1915 sobre el tema d’Èdip[4], ni Karl Reinhardt, en el seu Sófocles, en una època en què no podia ignorar Freud (1931)[5], no hi troben el més mínim element d’interpretació acceptable. També, Vernant s’inscriu en una bona tradició d’estudis hel·lenistes quan protesta contra les interpretacions psicoanalítiques[6]. En primer lloc, a Freud, el concepte del complex d’Èdip serveix per interpretar no solament Èdip Rei, sinó també la llegenda d’Èdip, la tragèdia en general i infinitat d’obres en què no hi ha cap qüestió directa de parricidi i d’incest (Hamlet, Macbeth, etc.). Després vindran els treballs dels zelosos deixebles que, volent completar l’obra del mestre, intenten desenvolupar la interpretació «edípica» d’Èdip Rei o de Hamlet[7] i fer de l’Èdip el mitjà per sistematitzar en una perspectiva psicoanalítica el conjunt de la mitologia grega. Esmentar, en particular, l’article d’Anzieu a Les Temps Modernes que en el seu moment havia provocat la ira de Vernant[8]. Així doncs, per una banda, admetre el fracàs de Freud per afrontar el text d’Èdip Rei, per l’altra, una literatura immensa que estén la interpretació edípica a tots els àmbits de la cultura. Per tant, si, com sembla probable, l’admissió del fracàs es justifica, tota aquesta allau d’interpretacions edípiques no seria res més que un embolic per llançar a la paperera.

I aquest seria el destí que es mereixeria si es prengués la noció del complex d’Èdip com un concepte amb pretensió científica, d’ordre experimental o clínic, i capaç de «desmistificar» ideologies (el mateix Freud sucumbeix a aquesta temptació, al llibre de 1927 on la il·lusió religiosa es relaciona amb l’«añoranza del padre[9]», forma del complex d’Èdip, i també en l’únic passatge de la seva obra on escriu la paraula Ideologia i on la vincula amb el superjò, hereu, com tothom sap, del complex d’Èdip)[10]. En aquest cas, el fracàs de la interpretació edípica d’Èdip Rei significaria l’extinció del pensament psicoanalític. Però si, abandonant aquest esquema simplista de les relacions entre ideologia i ciència, es considera que, tot i cometre un contrasentit sobre el propi text de Sòfocles, Freud va prendre de la cultura del seu temps la idea («ideològica», per descomptat) d’Èdip com a figura particularment representativa de la condició humana, hom veu renovar-se, entre la psicoanàlisi i la ideologia religiosa, un diàleg d’un altre ordre que, més enllà del contrasentit literal, permet pensar que en escriure les pàgines que tothom coneix sobre Èdip Rei, Freud no es va allunyar del camí del seu geni. Però això requeriria una noció d’ideologia menys estreta que la que tenia l’escolàstica postmarxista.

 


[1] Cf. El seu ja clàssic Las ilusiones del psicoanálisis, Barcelona: Ariel 1985.

[2] «Imponent» la seva obra: F. Sulloway, Freud, Biologist of the Mind. Beyond the Psychoanalytic Legend, Cambridge, Mass.: Harvard University Press 1992.

[3] J.-P. Vernant – P. Vidal-Naquet, Mito y tragedia en la Grecia antigua, Barcelona: Paidós 2002, p. 86.

[4] C. Robert, Oidipus, Geschichte eines poetischen Stoffs im griechischen Altertum, Berlín: Weidmannsche Buchhandlung 1915, 2 vol. de 587 i 183 p. Malauradament no podem gaudir de cap traducció.

[5] K. Reinhardt, Sófocles, Madrid: Gredos 2010.

[6] No solament el capítol «“Edipo” sin complejo» a Mito y tragedia en la Grecia antigua, Volum 1, Barcelona: Paidós 2002, p. 79-101; sinó sobretot el capítol següent, molt més ric ja que presenta una interpretació molt matisada de la tragèdia de Sòfocles: «Ambigüedad e inversión. Sobre la estructura enigmàtica del Edipo Rey», Op. cit., p. 103-135.

[7] Per ex. E. Jones, Hamlet y Edipo, Barcelona: Mandrágora 1975.

[8] J.-P. Vernant – P. Vidal-Naquet, op. cit. p. 86.

[9] S. Freud, «El porvenir de una ilusión, cap. III», a O.C. Vol XXI, Buenos Aires 1992, p. 18;  recordar que, al principi de «El malestar en la cultura (1930 [1929])», a Romain Rolland que definia el sentiment religiós com a «sentiment oceànic», Freud li respon que aquest sentiment és «añoranza del padre» («El malestar en la cultura (1930 [1929])», a O.C. Vol XXI, Buenos Aires 1992, p. 72.)

[10] Aquest text es troba a S. Freud, «Nuevas conferencias de introducción al psicoanàlisis  (1933 [1932])» a O.C. Vol XXII, Buenos Aires: Amorrortu 1991, p. 62-63. Freud hi fa referència explícitament a «las concepciones de la historia llamadas materialistas» i és conscient, utilitzant la paraula «ideologies»  ̶ que posa entre cometes ̶  d’utilitzar un concepte marxista. La seva crítica ve a dir que les condicions econòmiques no influeixen directament en les ideologies, sinó que passen pel superjò. Sartre recordarà sens dubte aquest text a la Crítica de la razón dialéctica.

 

Més publicacions de