La qüestió trans, participem en el debat!
(Eduard Gadea)

Els mitjans de comunicació social ja fa dies que han començat a publicar articles i notícies sobre la polèmica, al si del Govern espanyol i de la societat, relativa a la llei que el Ministeri d’Igualtat prepara sobre les persones transgènere. A causa de la indubtable complexitat de la qüestió, no sembla que ningú tingui la darrera paraula sobre un text legal, d‘altra banda encara no debatut ni aprovat al parlament. Tanmateix, la psicoanàlisi sí que pot fer aportacions al debat des de les seves concepcions pròpies, les del discurs psicoanalític en l’accepció de Lacan. No endebades el discurs inaugurat per Freud sobre la sexualitat ha sacsejat el panorama de la civilització ja un parell de vegades en els darrers cent-cinquanta anys. Podem distingir tres moments cronològics en la incidència de la psicoanàlisi sobre el debat social i legal relatiu a temes sexuals.

Una petita cronologia

En primer moment l’aparició de la psicoanàlisi de la ma de Freud a finals del segle XIX i el seu desenvolupament durant el primer terç del segle XX, canvien la concepció de la sexualitat dominant fins aleshores. Amb les seves concepcions sobre la sexualitat infantil, la teoria pulsional i el Complex d’Èdip, la sexualitat humana ja no serà més el producte d’un desenvolupament instintiu programat per la naturalesa, ni de desviacions de la seva suposada norma reproductiva.

La distinció entre el subjecte i l’objecte sexuals, juntament amb els avatars sobre les diverses condicions de l’objecte,  permetrà, a més, fer de la sexualitat un seguit d’eleccions subjectives. Apareix així una nova manera d’entendre l’homosexualitat que esdevindrà elecció d’objecte sexual. Si bé l’elecció de què es tracta és d’ordre inconscient, situar-la com a tal li confereix dignitat i la despatologitza.

En un segon moment, corresponent a la segona part del segle XX, la irrupció de l’ensenyament de Lacan i de la seva orientació en la psicoanàlisi, farà noves aportacions.

En primer lloc, l’inicial plantejament del Nom del Pare com a estructura quaternària i la concepció del pare com a funció. Aquesta nova concepció obre el camí a la consideració de les noves formes de família.

En segon lloc la pluralització dels Noms Del Pare que va més enllà i que qüestiona definitivament la il·lusió que hi hagi cap «normalitat» en les eleccions sexuals subjectives, així com el propi concepte de perversió. La sexualitat humana esdevé perversa. Novament aquí podem veure la incidència sobre el debat de la qüestió homosexual que ara podem anomenar gai per a ressaltar el seu caràcter d’elecció i d’autodenominació.

En  tercer lloc sobre la sexualitat femenina. La qüestió, que Freud va deixar oberta, sobre la feminitat va ser motiu d’elaboració constant en l’ensenyament de Lacan i va prendre un impuls fonamental als llibres 18, 19 i 20 del seu Seminari amb les fórmules de la sexuació. De la pluralitat de posicions femenines de Freud, l’esposa, la mare, la prostituta i la cèlibe, com a maneres posicionar-se pel que fa al fal·lus, es passa a La/ dona no existeix (amb l’article «La» barrat).

Les mateixes elaboracions d’aquests anys del Seminari porten també a l’afirmació que La/ relació sexual no existeix.

Les fórmules de la sexuació són un pas endavant en la mesura que marquen el caràcter d’elecció, inconscient també, del tipus de gaudi masculí o femení que el subjecte tria.

Així, no hi ha només elecció del sexe de l’objecte, sinó també de la sexuació del subjecte, car Lacan indica que en la banda masculina o femenina s’hi poden situar tant subjectes amb una anatomia com amb l’altra. Tal com la psicoanàlisi ha anat indicant en tot moment des de Freud, es tracta de posicionaments diferents respecte d’un únic element, el fal·lus. Lacan postula aquí, però, que a més del fàl·lic hi ha el gaudi no tot de la banda femenina i que no són complementaris ni harmoniosos.

Podríem resumir les aportacions de la psicoanàlisi a la teoria de la sexualitat humana, en aquest cent-cinquanta anys, tot dient que, ben al contrari de les concepcions naturalistes que pretenen que l’anatomia és el destí i que hi ha La Relació sexual, al subjecte de l’inconscient se li presenten tres eleccions.

  • Sobre la seva sexuació
  • Sobre les condicions de l’objecte sexual
  • Sobre el sexe de l’objecte

Som ara ja en un tercer moment, el del començament del segle XXI i que per a la psicoanàlisi és el de anar traient totes les conseqüències del més darrer ensenyament de Lacan. La qüestió transgènere se situa de ple en la primera de les tres eleccions i, si volem estar a l’alçada de la subjectivitat del nostre temps, no podem fer com els postfreudians amb la qüestió gay.

En unes declaracions de la Vicepresidenta del Govern espanyol Carmen Calvo a la Cadena SER es qüestiona que l’assignació de gènere quedi en mans del propi subjecte i es pugui decidir a partir de la pròpia voluntat o desig.

En un extens, complex i polèmic article, que podria ser objecte d’un debat tranquil i monogràfic, de Pilar Aguilar Carrasco, feminista, analista i crítica de cinema, al diari Público del 3 de febrer d’enguany titulat Esto decimos las feministas, es compara, en algun moment, una possible operació de reassignació de sexe a una intervenció per a variar el volum de les mames. Es demana també si el fet que alguns o algunes vulguin canviar el seu gènere ens obligarà a tots a decidir.

Totes dues crítiques posen de manifest com la psicoanàlisi pot intervenir en el debat tot clarificant el tipus d’elecció de què es tracta i les condicions que demana el fer-la. Les fórmules de la sexuació no són les del desig. Sí és cert, però, que així com la posada en circulació del terme homosexual va fer que els que es consideraven normals o naturals passessin a ser subjectes d’elecció d’objecte heterosexual, els transgènere han fet aparèixer el significant cisgènere i que, els qui consideraven que no havien de decidir sobre el seu gènere, es veuen enfrontats a definir-se i no només a ser assignats per la seva anatomia. Sobre els diferents tipus d’operacions també se’n podrien dir bastantes coses, però en primer lloc que el fet que un parlêtre se situï en la banda femenina és del tot compatible amb la possessió d’un penis.

Més publicacions de