La trajectòria incerta de la qüestió trans
(Ezequiel Mir Casas)

La controvèrsia pública sobre la qüestió trans no es refereix, en última instància i al meu entendre, a l’oposició de medicalització / desmedicalització, sinó que es refereix als significats que s’atribueixen a cadascun d’aquests termes. Si, en general, els metges justifiquen la seva acció per l’existència d’una patologia i equiparen patologització i medicalització, les associacions d’activistes distingeixen els dos termes i reclamen medicalització sense patologització.

A nivell públic d’aquesta controvèrsia, tot sembla oposar metges i activistes a nivell «cognitiu i axiològic», i de vegades fins i tot d’una manera radical i asimètrica. Aquesta oposició estructura actualment la majoria dels debats, fins i tot forçant l’acció dels poders públics que tendeixen a prendre nota d’aquesta línia de fractura. Cal assenyalar, però, que hi ha tensions que travessen cadascun dels camps pel que fa al «diagnòstic», els tractaments i les modalitats d’atenció.Les divisions també apareixen sobre la funció mateixa de la medicina, els fonaments de la seva autoritat i l’abast dels seus poders. A més, més enllà de les seves oposicions, metges i activistes s’apropen en certa manera a través de les seves incessants temptatives de reconstrucció de les seves pràctiques i de transgressió dels marcs establerts. De fet, sovint es troben en una lògica d’innovació: davant de situacions inèdites, refan constantment les seves categories d’anàlisi, experimenten maneres de fer, reinventen les seves formes d’organització, recomponen les seves aliances i les seves xarxes. Per tant, l’expertesa que adquireixen d’aquesta manera es basa en gran mesura en l’experiència. De fet, constantment cridats a moure les línies, construeixen l’acció pública, sense que sempre puguin, tanmateix, explicar «les raons» ni anticipar-ne els efectes. En certa mesura, ja siguin activistes o metges, són uns «outsiders» de l’acció pública. Els mateixos metges ocupen una posició bastant marginal dins de la seva institució. Exploren formes d’intervenció que no necessàriament es reconeixen a l’hospital i la seva activitat sovint és desacreditada pels seus companys. Per tant, s’han de mobilitzar per garantir l’atenció de les persones transsexuals i adaptar els seus coneixements a les especificitats d’aquesta demanda. Tanmateix, si aquesta tasca realitzada per metges i activistes es realitza amb una certa discreció, en espais bastant reduïts, al «marge» dels centres oficials de presa de decisions, de vegades es projecta a l’escena pública, propulsada cap al «centre». Aquesta iniciativa pot atreure, temporalment, l’atenció d’un gabinet ministerial o es pot incloure a l’agenda pública abans de desaparèixer eventualment en l’oblit.

En aquest context tan controvertit, seguir en temps real la trajectòria pública del problema no permet predir amb exactitud el seu resultat. Per descomptat, la qüestió trans es pot abordar des d’un enfocament processual i descrit segons el model seqüencial de la (des)medicalització. La seva reinscripció a un camp més ampli d’experiència històrica apunta a un punt final irreversible: la despatologització de la transsexualitat i, per tant, el final de les «asimetries de poder indiscutides». Tanmateix, la seqüència contemporània de la trajectòria del tema suggereix que encara és massa aviat per pronunciar-se o actuar sociològicament sobre el «final (programat) del transsexualisme». La qüestió trans no sembla deixar-se monopolitzar fàcilment per cap dels dos bàndols, uns intentant mantenir-lo sota la seva «jurisdicció»i d’altres intentant extreure’l d’aquest. Si hom s’atén a l’observació de les preses de posició i de les relacions de força, de fet sembla difícil suposar un «esquema de trajectòria» del problema en una direcció estabilitzada i predeterminada. De fet, les incessants controvèrsies que marquen la definició d’aquesta qüestió no aconsegueixen acabar. Al contrari, tendeixen a desenvolupar-se en un procés continu d’invenció, d’ebullició, d’exploració. La convocatòria recurrent de noves investigacions, de noves experteses, de noves consultes polítiques, lluny d’assegurar una continuïtat de l’acció pública, reactiva constantment la incertesa amb què els actors implicats es veuen obligats a confrontar-s’hi. Dividida entre medicalització i despatologització, la trajectòria de la qüestió trans és poc llegible, la seva destinació és en gran part indecidible, mentre que la perspectiva d’una estabilització encara sembla ajornada.

Conflicte d’interessos: cap.

 

Més publicacions de