Lacan amb Kojève
(Francesc Vilà)

Notes sobre la ideologia de la psicoanàlisi en l’època de Zadig. I alguna cosa més…

Participo en la conversa sobre les ideologies i la psicoanàlisi a Ciutat de les Lletres.

Fa algunes dècades, la sociologia, de la mà de Bauman, injectà una metàfora afortunada. Bauman deia que estem en la època de la societat líquida. La psicoanàlisi, orientada per l’última ensenyança de Lacan, dibuixa la topologia d’aquesta societat líquida com una civilització atordida per les conseqüències de l’esfilagarsat del simbòlic i la mutació del discurs de l’Amo. Ni el simbòlic ni el discurs amo del segle XXI són el que eren a la modernitat.

Aquesta recerca de la psicoanàlisi s’inscriu, ara, en un acròstic que fa impacte, Zadig en marxa[1]. Zadig sorgeix de Point de Capiton, seminari dictat per Jacques-Alain Miller el 24 de juny del 2017 a París. Aquest Seminari percudeix sobre el text Camp Freudià Any Zero, suposa un punt i a part en l’orientació, dona sentit a una nova època del moviment lacanià.  Hi han anteriors anys zero. El primer es va donar entre la creació de l’Escola Freudiana de Paris (1964) després del retorn a Freud i la formació de l’analista amb el mecanisme del Passi (1967). El segon amb la creació de l’Escola de la Causa (1981) i l’aposta del retorn a la clínica.    

 

L’atordit

Construeixo aquest text sobre la ideologia de la psicoanàlisi recolzat en una cita que Miquel Bassols usa a Per un debat sobre ideologia i psicoanàlisi.  Bassols escull, amb molt bon criteri, una cita de Lacan a L’etourdit (Scilicet 4, 1973; i publicat en castellà a Otros escritos):

“És per això que parteixo d’un fil, ideològic no tinc pas elecció, amb el qual es teixeix l’experiència instituïda per Freud. ¿En nom de què el rebutjaria jo, si aquest fil prové de la trama que millor s’ha posat a prova per sostenir juntes les ideologies d’un temps que és el meu? En nom del gaudi? Però precisament, el meu fil es caracteritza per allunyar-se’n: és fins i tot el principi del discurs psicoanalític tal com, ell mateix, s’articula”.

També dialogo i faig escletxa amb altres articles penjats al web. Articles d’interès com el d’Oriol Alonso, d’Ezequiel Mir, aporten argumentacions d’abast sobre la càmera fosca de la ideologia i la realitat, la ideologia i la utopia, la ideologia i el poder, la ideologia i la veritat, la ideologia i la ciència, la ideologia i l’economia, la ideologia i la ficció… Citen amb propietat Althusser, Foucault, Canguilhem, Bachelard, Ricoeur, Weber, Habermas… autors que no són aliens al món de la psicoanàlisi i a la seva relació amb les ideologies del segle XX, les que interpreten la civilització, el poder i els malestars.

I amb el pas dels dies miro de reüll el magnífic text d’en Fabian Fajnwaks, La crisi del discurs capitalista està oberta, on dona pistes per a la política de la psicoanàlisi davant de la ideologia de l’amo tecnocientífic contemporani, i fa lema d’una aposta forta de Lacan: sortir del discurs capitalista i no del capitalisme.

Bé, anem al gra. Parteixo d’una afirmació dura: la psicoanàlisi és una ideologia tramada entre d’altres, però aspira a quelcom més en l’època del simbòlic atordit.

També, aclareixo, dono a aquesta ideologia, la de la psicoanàlisi, temporalitat. És una ideologia en evolució a l’obra oberta de Lacan. Considero tres escansions. La primera: el retorn a Freud o la identificació de l’imaginari. La segona:desprès del retorn a Freud o la sistematització del simbòlic. I la tercera: l’època d’un discurs que no fos del semblant o com despullar el real.

De fet l’orientació lacaniana confia en arribar al seu zenit en l’època de Zadig. Moment en el qual fa punt de capitonat, un cop més, en l’esforç de tractar la relació entre el saber i el gaudi a l’experiència analítica. Podríem dir que és el momentum estel·lar del recorregut de la ideologia psicoanalítica a la cerca d’un més enllà. I fer per aconseguir mutar en una pràctica materialista que despulla el real de l’inconscient. Tractar-lo i, per fi, convertir-se en una praxi de fer i saber contra natura dels discursos. No hi ha cap problema en reconèixer que, aquestes escansions, en podrien ser més si es pretengués un treball més exhaustiu en els revolts de l’obra en marxa.

 

La rabiosa actualitat de la ideologia de la Ciència en l’era de Zadig

La Ciència anhela fer efectiva, algun dia, una instrucció per a les màquines cerebrals i el món biopolític del tipus HCF. Això ve de lluny. Anhel que seria possible si la relació entre les paraules i les xifres no inclogués el nus de la complexitat entre el cos real, la seva consistència imaginaria i el sentit simbòlic de la vida. Si aquest anhel de la Ciència fos possible es tornarien útils les guies clíniques o les propostes de bones pràctiques en el món ampli i difús de la salut mental. Als anys seixanta del segle passat corria el rumor, se suposava, que IBM estava programant introduir a les computadors System/360 una instrucció HCF. Una instrucció halt and catch fire —detenir i prendre foc a la màquina. La neurociència somia en posar a l’abast un bon comandament d’aquest tipus. Un comandament per destruir o reconduir el pensament intrús o paràsit a la màquina cerebral i que els errors a la vida siguin corregits amb una salut personalitzada. La Ciència, en la llarga tradició de l’home màquina, ara sota la nova versió de la biopolítica, dominaria els cossos eliminant definitivament el subjecte de l’inconscient, el parlêtre del segle XXI. Aquest és el vertader camp d’acció lacanià en la política.

 

La trobada amb un mestre, Alexandre Kojève

És el personatge que dona les primeres puntades de fil a l’hora de parlar de les ideologies i la Ciència.

Una ullada retrospectiva a l’obra oberta i la vida de Lacan permet retrobar-nos amb un personatge rellevant, un personatge en posició de mestre. Un personatge que ensenya, un personatge que amb un discurs  filosòfic, universitari si es vol, amplia el so del brogit de la ciència engranant a la civilització. Es tracta d’Alexandre Kojève.

Fem llistat del who is who: rus exiliat, nebot de Kandinsky, té en el seu haver una temporada de comissionat d’Educació de Stalin, especialista en sànscrit, pare de les lectures modernes de Hegel, funcionari dels mercats comuns europeus, dandi, lliberti, difamat espia comunista. Però, substancialment, és amant del saber que fa traspàs, més enllà de la contemplació filosòfica, cap a la civilització de la ciència. Kojève és un dandi engrescat pel coneixement, inspirat per a dir una frase nova, rompedora. S’escalda en un saber nou que suposa poder d’acció en el món modern, en direcció a una idealització brutal, l’Estat Universal[2]. Té una lectura personal del Hegel de la fi de la Historia, temps on es realitzarà un nou llaç entre amos i esclaus. En aquest nou Estat Universal tots seran amos i serfs en un sistema de Dret infranquejable i mundial. Genial. Kojève és un dels buròcrates de la construcció dels mercats comuns europeus. El seu pensament dona paternitat a les primeres passes de la possible realització del final de la historia. Toca els termes germinals per la construcció d’un món global amb un sol nucli capitalista. Potser, en la nostre actualitat, un pas intermedi, un pas més en aquesta trajectòria, és la japonització de la economia europea[3].

 

L’intel·lectual Més-U

Kojève és el Més-U d’un cartel parisenc d’intel·lectuals i flâneurs[4] com  Bataille, Merleau-Ponty, Aron, Caillois, Pare Fressard, Camus, Levi-Strauss, Queneau, Klossowski, Breton a estones, Marjolin, un contra-almirall[5]. O volgut, més que saludat, per Sartre i Simone de Beauvoir.

És el més—U, l’animador d’una colla d’elaboracions, elaboracions provocades al voltant de la seva unhemlichfigura, erigida entre la mort de la filosofia i el naixement de les ciències conjecturals. El seu mestratge aplana el camí cap a l’univers de discurs de les ciències conjecturals[6], sortida als impassos en la discussió sobre les ideologies i la realitat. Col·labora en la producció d’una colla d’intel·lectuals de pelatges diversos que fan aflorar un espai convergent de pensament on les tesis estructurals, estètiques, ètiques, són conjectures funcionals, calculables, pragmàtiques, recursives, però no del tot demostrables.

Potser el més rellevant és que Kojève sorgeix com el mestre zen d’una colla d’intel·lectuals i pensadors trasbalsats per la intrusió de la ciència en el malestar quotidià de viure i en el món del coneixement. Aquest és, al meu entendre, el punt de partida que representa Kojève per a l’obra oberta de Lacan. La seva influencia també farà efecte, de certa manera, a Althusser, a Canguilhem, a Foucault, a Bachelard. I Lacan estava present en el xup-xup provocat per aquest més—U. Aquest més—U va intuir, en el temps de la mort de la filosofia, en el traspàs de Hegel, que la ciència prenia relleu en el discurs amo. I Lacan no es va perdre el moment. En va prendre nota. De certa manera, l’embranzida de l’obra de Lacan es pot reconèixer, ras i curt, en el motllo de l’elaboració provocada entre la clínica psiquiàtrica de Clerambault, amb el fenomen elemental precursor del significant desencadenat, i el descobriment de l’inconscient freudià. Però no es pot oblidar que el dandisme de Kojève hi és.

Kojève transmet a Lacan la ideologia de Hegel i alguna cosa més. És clar que transmet la construcció hegeliana de la representació del món com un tramat, filat per les idees en un moviment dialèctic. Li mostra la configuració de manera idealista de la relació entre l’amo i l’esclau i la seva lluita pel reconeixement. Però també elucubra sobre els nous avatars de la Historia. Fa de reporter de guerra. Dona les notícies de les guerres mundials on el món d’ahir, el d’Stefan Zweig, es va apagant. I també fa ciència ficció. S’ocupa de la Historia que està per arribar a partir, no tant de les idees, sinó dels productes i els xifrats que fan, que configuren, mercats comuns més enllà de les nacions.

Kojève fa un bypass genial.  Llegeix com Hegel és punt de partida per a una de les grans obres ideològiques de la modernitat, el marxisme. La ideologia que caricaturitza l’amo del discurs de Hegel com a capitalista i el seu esclau com a proletari. I també anticipa el declivi d’aquest materialisme dialèctic amb l’arribada de la Ciència al lloc de comandament del discurs de l’amo.

Historitza el pas que va de Hegel a Marx, travessat per la revolució industrial i el desarrelament del camperol. Però va més enllà, veu la fi de la Historia Moderna, dona peu a la Civilització de la Ciència amb els objectes de consum que ofega l’home d’esquerra i contamina la seva ideologia progressista sobre el planeta. El real celeste, que és amic de la naturalesa en el món de l’agricultura, pren en l’era de la industria un lloc nou, es pertorba i és pertorbador —tal com diu J.-A. Miller—. Això, probablement és el plus al qual apunta la transmissió de Kojève: la pertorbació produïda per la intrusió del complex Ciència—Industria en el món de les ideologies que van precipitant-se en el non-stop del discurs contemporani cap a l’abisme de la incertesa.

Freud s’anticipa a Kojève. Freud interpreta el malestar en la cultura en el declinar del món d’ahir, en el traspàs a l’incipient món industrial. Lacan explicita aquest malestar. L’obra de Lacan, la psicoanàlisi en marxa, diu del subjecte exclòs, elidit, de la Ciència. I desconegut per les altres ideologies.

En Una fantasia (Conferencia de Comandatuba) J.-A Miller evoca la metàfora de l’agricultura per a la industria i la conseqüent transposició de la brúixola del real de la naturalesa amb les seves estacions i estrelles. La lluminària de la volta celeste és substituïda pels fanals de carbur o de gas. Lacan subratlla l’heroïcitat de Freud, un Freud que escolta la remor del malestar de l’època Victoriana. Elogia un Freud que centrifuga en la reconsideració de la neurastènia de Beard la psicopatologia de la vida quotidiana. L’home de saber sense pels a la llengua que encara la fatiga vital, la nerviositat moderna, com el resultat de l’esforç de fer existir la relació sexual en el matrimoni monògam.

Les ideologies fan per interpretar, en moments significats de la historia, els esdeveniments històrics, els fets humans i el destí de tot plegat. Teixeixen explicacions i maneres de fer —així ho apunta Oriol Alonso Cano a l’article Veus del no res…. O quan Ezequiel Mir, a Del parany de la ideologia, cita a Antoine Destutt de Tracy que designa la ideologia com una nova ciència que hauria d’entendre i explicar l’origen de les idees.

I la psicoanàlisi, a l’hora d’interpretar la realitat, sembla una entre altres, si bé ha influït molt decisivament en la cosa familiar moderna i és quelcom més que idees.

 

[1] Zero abjection democratic international group.

[2] Eric Laurent,

https://psicoanalisislacaniano.com/el-final-de-la-historia-la-civilizacion-de-la-ciencia-y-el-dandismo-de-la-pulsion/

[3] Tremosa, Ramon. Què fan els bancs centrals! Sobre la injecció massiva de diners i el deute més alt de la història. Portic, Editorial 62. Barcelona, 2019.

[4] Entre 1933 i 1939 dicta un seminari sobre Hegel a L’Ecole des Hautes Etudes.

[5] Entrevista a Alexandre Kojève per Guilles Lapouge: http://www.revistavirtualia.com/articulos/678/la-opinion-ilustrada/los-filosofos-no-me-interesan-busco-a-los-sabios

[6] Milner, Jean-Claude, La obra clara. Lacan, la ciencia, la filosofía. Bordes Manantial. Buenos Aires, 1996.

Més publicacions de