L’ansietat: una cara del patiment
(Renata Cuchiarelli)

Ressenya de la ponència presentada amb motiu del Dia de la Salut Mental, celebrat el dissabte 10 d’octubre a la sala d’actes de Mora Banc, Andorra la Vella.

En el dia de la salut mental, la psicoanàlisi va tenir un lloc per a aportar la seva mirada sobre el malestar de l’època, i en particular sobre l’ansietat, tema central de la presentació.

La primera qüestió plantejada va ser fer l’exercici de substituir el sintagma salut mental pel significant patiment, apuntant al fet que no hi ha ésser humà que no es reconegui en el patiment, inherent a ell mateix.

La salut mental és una qüestió d’ordre públic. Això vol dir que les seves polítiques apunten a una eficàcia sustentada en el mesurament i estandardització de resultats. L’objectiu és, doncs, controlar en nom d’un “bé comú” els individus d’una comunitat. Sota aquestes coordenades, que ja estan traçades, hem de fer alguna cosa diferent, alguna cosa més que no sigui corregir un subjecte desviat de la norma.

La salut mental és, llavors, un “bé preuat comú”, encara que sabem des de la psicoanàlisi que no hi ha altre bé que el ben-dir, aquell en el qual el subjecte parla amb el seu saber inconscient.

La salut mental, llavors, té poc a veure amb el mental, i molt poc amb la salut. Té relació amb l’Altre i amb el silenci. La salut mental és el que assegura el silenci de l’altre, així com la salut és el silenci dels òrgans.

La salut mental involucra una sèrie de drets que hem de garantir però que se’ns s’escorren com peix a l’aigua. Tant la funció materna com la paterna estan mutant, les famílies es constitueixen d’altres maneres abans impensades, i aquest saber, adquirit de generació en generació, es veu tallat o sense sentit. Què és ser pare? Què és ser mare? Què és ser un nen, avui? Existeix el dret al pare, o el dret a l’amor?

Podríem reformular aquestes categories, aquestes funcions. No obstant això, sempre se’ns escapen, no hi ha un universal de les mateixes.

La tecnociència mareja el subjecte amb un catàleg de sabers on està escrit el que hauria de ser, però no el que el subjecte pot fer o sap fer. Llavors, els subjectes contemporanis salten d’un manual a l’altre, d’un cercador a l’altre, tractant de trobar la fórmula preciosa que encaixi.

Hem passat d’un temps de repressió i prohibició a una època d’empenta, empenta a gaudir. Gaudir de tot, allà hi hauria la felicitat. Una felicitat que es vesteix d’objecte, objecte que ompliria la nostra satisfacció.

La psicoanàlisi ens recorda que el subjecte sorgeix de la paraula: ser parlant, ser parlat i, parlant, ser. Proposa una alternativa al determinisme científic de la desviació o del dèficit que deixa el subjecte abocat a l’angoixa.

És una pràctica que convoca a un subjecte que creu que sap el que diu, i és en la proposta d’un dir no dirigit que el pacient es troba amb alguna cosa nova, unes paraules que el determinen i que el tenen capturat, capturat en el seu cos. És a dir, ens ocupem de tractar aquesta articulació entre el que pugui dir un subjecte i com afecta i determina aquest cos.

Quan un subjecte demana iniciar un tractament, hi ha una decisió, un acte de valor, que no hem de deixar caure. El nostre deure ètic és allotjar aquesta demanda, valorar l’abast de la nostra pràctica. Els subjectes arriben amb un problema, o un símptoma, i allà veiem que és la punta d’un cabdell embullat a partir del qual, tant el subjecte com el professional, valoraran si es pot deslligar o no.

L’ansietat prové de la paraula «ànsia». L’arrel procedeix del llatí «anxius», que significa angoixat, i d’«angor», que significa angoixa i que es refereix a l’estretor o estenosi respiratòria que es produeix en alguns atacs d’angoixa.

El quadre clínic denominat «trastorn d’ansietat» va des del panic attack fins a les fòbies més diverses. Davant d’aquest gran quadre, ple dels més diversos signes, ens trobem amb tota una sèrie de teràpies que intenten induir efectes terapèutics directes sobre aquestes signes. Ens trobem, però, que retornen d’una manera ferotge o, fins i tot, sota altres signes mortífers, silenciosos.

L’experiència subjectiva de l’angoixa és irreductible a cap d’aquests signes que intenten atrapar-la, mesurar-la, objectivar-la. Aquesta vivència de l’angoixa perdura en el silenci més íntim del subjecte com una cosa fora mida, sense cap definició. El silenci de l’angoixa és el signe fonamental que rep el subjecte des del seu fur mes íntim. L’angoixa pren així una funció de provocar, despertar el subjecte amb la pregunta pel seu ésser, pel seu desig.

Mentre que per a una persona pot ser la manera de posar en dubte el seu treball, una feina que no estima o desitja, per a un altre pot ser la manera de postergar una tria imminent, o potser l’única manera de fer-se escoltar per la família. És per això que, en lloc d’esforçar-nos en desfer-nos del símptoma quan més aviat millor, hem de valorar la funció que aquest símptoma té per a aquest subjecte, per poder elaborar així el que està en joc en aquests signes que el cos mostra a crits.

Escoltar aquest silenci, no silenciar això que parla. El repte més gran és, doncs, que el subjecte vulgui dedicar-hi temps, un temps fonamental per a escoltar-se a través de l’altre. Aquest és el nostre treball, prestar-nos a la seva escolta.

 

Sobre l’autor

RENATA CUCHIARELLI és llicenciada en Psicologia. Psicoanalista membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi d’Espanya i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de