L’Avatar com un S.K. beau
(Marina Veneka)

https://www.onassis.org/video/featjulie-katerina-andreou

Julie és un avatar que substitueix la ment i transmet missatges perquè dos subjectes puguin comunicar-se (1). Aquest és el programa que fa servir l’home per establir contacte amb una dona. L’avatar parla amb una veu computeritzada, dient que serà transmesa qualsevol paraula i pensament de la dona que està a l’altra banda de l’ordinador. Com a espectadors, només podem veure la figura de l’avatar i escoltar el que diu.

S’inicia la sessió. La dona que és a l’altre costat de la pantalla planteja les típiques preguntes d’una conversa, i es queixa que ha passat els últims dos mesos sola, assumint que l’home va estar en aquesta mateixa situació. Ella expressa emocions i pensaments, i manifesta que, just en aquell moment, sent una experiència inquietant (2), com si ella fos un alien.

Durant el confinament, ella buscava el saber a través de diversos tutorials, conferències científiques, mentre que la música li resultava una mica abstracte perquè no aconseguia fer-la concentrar. A casa, arreglava coses diverses, i admetia que això no era més que una manera, un ritual per sentir que tenia la situació sota control.

La dona explica dues converses amb una de les seves amigues, i les preocupacions que d’aquí li sorgeixen donen peu a més interrogants. L’avatar, quan fa presents pensaments i sentiments del costat femení, mou els ulls i la boca mentre parla, fent com si estigués llegint una cosa que està escrita, considerant que, de costat del silenci masculí, l’home no aconsegueix fer-ho.

S’escolta una cançó i, a través de Julie, la dona proporciona informació sobre els drets d’autor dels anys cinquanta (3), amb un silenci posterior que resulta insuportable per a ella. L’avatar és llenguatge i aquest és el problema per a la dona. L’avatar li recorda el llenguatge coreogràfic: És una convenció i, per tant, té límits. Per l’altre costat, però, la dansa necessita dels cossos. Anuncia llavors que s’escoltarà una música hardcore, i que si, d’aquesta manera, l’avatar pretén ser escoltat, ha de parlar més alt.

Segueix una escena sense la successió dels S1-S2. Finalment, Julie anuncia que la dona ha marxat i, més tard, escoltem la frase: No hi ha ningú, aquí. Les dues cançons escoltades són les següents: I’ll be home eventually i I only have eyes for you, dues expressions amb què descriure no només l’era de la distància social, sinó també l’era de la pulsió de la mirada. Observem la perspectiva subjectiva de l’artista, Katerina Andreou (4), l’art de la qual facilita la comunicació de dos éssers parlants a través de la tecnologia digital, amb l’ús d’una figura intermèdia i no únicament la pantalla negra d’una sala de xat.

Miquel Bassols (5) sosté que el significant sinistre va ser descrit per Lacan com un lloc tan llunyà i proper alhora, tan íntim i estranger alhora, tan desconegut i exterior per a cadascú en la mateixa mesura que és tan interior i íntim (6), a partir del neologisme extimitat. Distingint la distància social de l’acostament subjectiu, Bassols es refereix a una experiència de llenguatge que és també una experiència de confinament induït pel poder de les paraules (7), i la ideologia el control social que es fonamenta en la reducció del subjecte de la paraula i del gaudi al seu cos, o millor dit fins i tot, a la seva reducció a un organisme (8).

En la presentació de l’artista s’observa la distància social sense el gaudi dels dos cossos, és a dir la distància entre dos éssers parlants, cadascun dels quals té un cos i, per tant, un plus de gaudi. Així, ells poden gaudir mentre parlen, però un no pot gaudir de les parts del cos de l’altre. ¿Podríem dir que l’artista intenta posar el focus en l’aproximació subjectiva de la dona que té un cos, i parla a través de Julie?

Lacan emfatitza que el que torna únic el cos de LOM és que hi ha sempre esdeveniments que deien petjada (9). LOM o L’homme és definit per Lacan com aquest home d’aquí, el que té un i un únic cos. Les paraules donen forma als afectes en cada cos, una perspectiva evident en el nostre exemple quan la dona parla sobre assumptes que la concerneixen a ella i a la seva existència substancial.

Durant el confinament, ella s’ocupava de les pràctiques manuals relacionades amb el moviment del seu cos. Podem suposar que, quan escoltem de Julie que la dona es posa les seves bambes abans que comenci la música intensa, ella fa entrar el seu cos en el moviment mitjançant la dansa. L’artista s’expressa per mitjà d’aquesta dona imaginària, atès que ella mateixa és compositora i coreògrafa. Aquest és l’escambell que determina que ella viu una mica de l’ésser en la mesura que ella té un cos, encara més, si cap, quan la seva professió té a veure amb el cos.

Ella produeix art a través del seu cos.

 

1. The Flamingos band: https://www.discogs.com/artist/264817-The-Flamingos

2. https://katerinaandreou.com/

3. “Social Distance and Subjective Approximation”, Miquel Bassols, in:SCRIOBH – ISSUE 8 – JUNE 2020: http://iclo-nls.org/?page_id=3518

4. Ibid, pgs 5-6

5. Ibid, pg. 8

6. Ibid, pg. 11

7. Lacanian Biology, Chapter V, “Psychogios” Publications

8. Joyce the Symptom (II) – Jacques Lacan: http://apwonline.org/download/joyce-the-symptom-ii.pdf

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

 

Sobre l’autor

Marina Veneka és psicoanalista membre de la New Lacanian School a Grècia. Fellow Member of the International Society of Professional Counsellors.

Més publicacions de