L’enclaustrament i l’Altra escena davant el real de la pandèmia
(Dominique Holvoet)

Intervenció a la Soirée Zadig-Belgique – 13.01.2021

El tema d’aquesta nit és «L’epidèmia actual, els efectes imaginaris i el real en joc».

Alexandre Stevens em va suggerir que parlés sobre aquest tema després d’un article que aparegué a la revista Quarto sobre el qual va parlar-li l’editora de la revista, Monique Kusnierek. Vaig escriure aquest article després d’un curs excepcional a l’Antenne Clínique de Mons el 30 de març. Va ser excepcional perquè va ser el primer curs d’una tímida represa dels nostres ensenyaments. I per fer-ho vam ser-hi tres de nosaltres amb Philippe Hellebois i Guy Poblome. Amb prou feines sortíem de la sorpresa, ens trobàvem en l’instant de veure.

En aquest moment de sortir de l’astorament, havia pres la pregunta a partir del que observava: una modificació autoritària i generalitzada dels modes de gaudi justificats per la circulació d’un virus desconegut.

El passat mes de març, el primer significant que em va venir al cap va ser l’enclaustrament. El trobem en una sèrie que Lacan va reprendre als Écrits per evocar l’Altra escena, és a dir, el lloc de l’inconscient. Al final de la lliçó del 15 de gener de 1958, al seminari V, també en parla per argumentar que el confinament, al qual associa diverses manifestacions com l’avorriment, el desig, la vigília o l’oració, evoquen la presència de l’Altre en la mesura que aquestes manifestacions s’institucionalitzen (1). La fórmula dels Écrits és encara més clara: «Desig, avorriment, enclaustrament, revolta, oració, vetlla […], finalment el pànic hi és com a testimoni de la dimensió d’aquest Altre lloc, […] com a principis permanents d’organitzacions col·lectives, fora dels quals no sembla que la vida humana es pugui mantenir per molt de temps.» (2) I, a més, especifica que aquest Altre lloc no prové de la nostàlgia d’un paradís perdut, sinó més aviat del «paradís dels amors infantils, on Baudelaire de Dieu! En passen verdes i de madures.» (3) Dit d’una altra manera, aquest altre lloc evocat per l’enclaustrament i altres manifestacions estan directament lligats a la trobada amb allò sexual, a aquesta coalescència de la realitat sexual i el llenguatge que vol dir que l’home no és doble, per utilitzar la formulació de Lacan a la seva conferència de Ginebra sobre el símptoma.

Per tant, Lacan insisteix en el fet que no es pot mantenir tota la vida humana sense banyar-se en l’inconscient, sense haver estat estructurada almenys sobre la base d’aquesta Altra cosa. I J.-A. Miller subratlla que Lacan escriu a la pàgina següent que és «Freud [qui] va fer la conjunció conceptual, en la qual ningú encara no havia pensat, d’aquesta Altra cosa o d’aquest Altre lloc, amb el lloc, present per a tothom i tancat per a cadascú, amb el lloc interior». D’alguna manera, Freud va posar aquesta Altra cosa a l’interior(4) i tots vivim amb aquesta Altra cosa que hi ha dins, —una condició de supervivència, per tant, que són aquestes manifestacions pel fet de ser tan institucionalitzades, és a dir, preses a la xarxa de significants, atrapats en els principis permanents de les organitzacions col·lectives.

Així doncs, primera dimensió per aprendre què es el confinament: a la cruïlla del simbòlic i l’imaginari del cos, trobem un suport en l’inconscient estructurat com un llenguatge, obert a la dimensió d’una Altra cosa, que va ser durant un temps la dimensió del Nom del Pare. Ja hi ha tot un espai de preguntes sobre la dimensió de l’Altra cosa al segle XXI, donat que ja no pertany al Nom del Pare. No és aquesta una de les dificultats per aguantar el confinament i l’avorriment. L’absència d’oració no ressona amb l’absència d’aquest Altre lloc?

Si volem mantenir-nos en l’horitzó del segle, hem de recórrer a l’altra dimensió que cau sota l’orientació principal que J.-A. Miller va donar a la psicoanàlisi: la dimensió del real. Va donar el títol al Congrés AMP del 2014 «Un real per al segle XXI». Aquesta estranya fórmula «un real per a» suggereix, com va indicar Guy Briole, director d’aquest congrés, «que potser no n’hi haurà cap [de real], que alguns podrien no creure-hi [en el real]» (5) . Tot i això, és el repte de la psicoanàlisi creure en aquesta possibilitat de situar un real com a suport per a la subjectivitat.

Però en el moment present, el que és més aviat en primer pla és l’aposta de la ciència per controlar el real. Aquesta és una de les peculiaritats amb què ens ha enfrontat la crisi sanitària actual pel fet d’escoltar com a referència només el discurs de la ciència en lloc de la veritat. Crida l’atenció com els polítics ja no parlen per ells mateixos, sinó en nom del professor, del viròleg o de l’epidemiòleg. La dimensió de l’Altra cosa s’ha substituït pel coneixement científic popularitzat, reduït a estadístiques i al recompte morbós.

Davant del discurs de la ciència, podem distingir diverses posicions: els incrèduls incurables —com el darrer president nord-americà— que creuen en si mateixos i no volen saber res de ciència, amb greus conseqüències per al país que se suposa que hauria de dirigir. A l’altra cara de la mateixa moneda hi ha aquells que només creuen en la ciència i estan preparats per convertir-nos en tubs de laboratori perfectament segellats. En ambdós casos, estem condemnats a l’error que converteixen la realitat en alguna cosa totalment flotant. Nedem entre la debilitat i el deliri, no hi ha espai per a cap altre lloc.

També podríem distingir la ciència dels investigadors de la ciència dels descobridors: aquells que busquen en un altre lloc! La pandèmia va ser una oportunitat per mostrar el treball d’un descobridor disposat a seguir camins incerts trobats per serendipitat. Parlo de Katalin Karinko que, a l’edat de jubilació i amb el suport d’un jove metge, Drew Weissman, va ser la primera a dominar les reaccions immunes relacionades amb l’ARN missatger que van fer possible disposar de la nova vacuna. En aquest context, l’editorialista de Le Monde va fer l’amarga observació «de la recent adopció per part dels diputats d’una llei de programació sobre investigació científica que […] reforça el finançament d’objectius amb el risc de debilitar els amants dels camins travessers.» (6) El finançament orientat a objectius és el que també ens té esgotats en el camp de la salut mental.

Intentem distingir el que s’anomena «real». Perquè aquest real del virus no és el real de la psicoanàlisi. El real de la psicoanàlisi prové de la nostra condició d’éssers parlants i troba la seva articulació en el símptoma, el que significa que cadascú se les arregla amb el «seu» real davant de l’esdeveniment que li és comú, compartit.

El real del virus ¿és el real que va escapar de la natura, de la que va parlar J.-A. Miller en el seu discurs del 2012 de preparació del Congrés de l’AMP a Buenos Aires? En podem estar segurs, des que l’Homo Sapiens va sorgir al planeta ha trastocat tots els equilibris que hi havia abans per imposar-se contra les forces de la natura: aquesta és la tesi de Yuval Noah Harari (7). És l’aparició del discurs de la ciència que, amb Descartes, introdueix una dimensió sense precedents, la d’excloure el subjecte parlant del càlcul i deixar que les petites lletres de la ciència operin per si mateixes fins a instal·lar-se a l’imperi de la tecnologia que avui coneixem. Fins aleshores, vam fer parlar la natura, mitjançant oracles o màgia. A partir de Descartes, la natura passa a l’escrit. Llavors sorgeix la idea que Lacan va formular «que hi ha saber en el real» (8). Hi hauria, doncs, les lleis de la naturalesa regulades i immutables que constituïen el subjecte suposat saber, l’Altre garantit. Fins i tot Einstein, assenyala Lacan, es referia a «un Déu honest que rebutja qualsevol atzar» (9). Però hi va haver els descobridors de la física quàntica, o fins i tot els de forats negres, que van arribar a sacsejar les certeses i van deixar espai per a una certa contingència probabilística en el camp de la ciència.

Finalment, Lacan, al seminari Le sinthome, arribarà a formular que el real és sense llei. J.-A. Miller ho suavitza: «El real sense llei sembla impensable. És una idea límit que significa, en primer lloc, que el real és sense llei natural» (10). I pren com a exemple els trastorns en l’ordre fins aleshores immutable de la reproducció, que serà el tema del proper encontre PIPOL 10. De tota manera, és a això que Lacan arriba al final del seu ensenyament sobre el real en psicoanàlisi. És a dir, que no hi ha saber en el real, que el saber es redueix a una elucubració sobre un real desproveït de qualsevol suposat saber. «Un» real, i ja no «el» real: aquesta és tota la diferència, donat que la psicoanàlisi certament s’atrevirà a enfrontar-se al real, però només en tant que trossos de real formats per esdeveniments contingents, per les trobades improbables que van formar l’os del nostre símptoma.

Bàsicament, el que anomenem natura ja és, sempre, cultura. La naturalesa és «una barreja de fora-natura [hors-nature]» (11), afirma Lacan a l’entrada del seminari XXIII. Tan bon punt s’anomena natura, la Cosa està contaminada per la cultura. I el que anomenem lleis de la natura és la seva escriptura en llenguatge matemàtic que podria portar-nos a creure en un cert ordre de les coses.

«La posició de la psicoanàlisi és que cal tenir en compte el real i preparar-s’hi» (12). Aquí és on l’inconscient és la política. L’inconscient no és una qüestió individual, sinó que implica al món tal qual és.

L’últim ensenyament de Lacan ja no parla del real sinó d’un real, i fins i tot d’un real deslocalitzat. Quin seria aquest real deslocalitzat? Seria un real sense llei que, per tant, ja no és el real del que va parlar Lacan en el seu període clàssic, el real que podríem estar segurs que tornava  sempre al mateix lloc. Ja no es tracta del real pres com un tot, sinó d’un real, és a dir, trossos arrencats del real. Lacan ho assenyala al seminari «RSI»: «El real no és tot. La qual cosa implica al mateix temps que la ciència [ella mateixa] potser només arrenca petits trossos d’aquest real.» (13)

La psicoanàlisi al segle XXI ja no s’articula al voltant de l’Altra escena sinó al voltant d’Un-cos. I és aquest Un-cos el que constitueix «l’arrel pròpia per a cadascú del real amb què tracta» (14). Això és el que Lacan anomena sinthome, el més singular al voltant del qual gira el nostre discurs analitzant fins que s’exhaureix —final de l’Altra escena. Aleshores, només queda deixar-se enganyar per aquesta circumscripció real. La qüestió ja no és creure o no creure en la ciència que també captura només trossos de real, sinó deixar-se enganyar per un real experimentat en l’anàlisi. Aquest Un constitueix el punt de recolzament que permet arreglar-se-les de la bona manera amb la contingència sense tenir més ganes de l’Altra escena. És, sens dubte, un camí més dur.

 

1. Lacan J., Le Séminaire, livre v, Les formations de l’inconscient, texte établi par J.-A. Miller, Paris, Seuil, 1998, p. 178.

2.  Lacan J., « D’une question préliminaire à tout traitement possible de la psychose », Écrits, Paris, Seuil, 1966, p. 547.

3. p. 548.

4. Miller, J.-A, «Du nouveau», p. 46-47

5. Briole G., « Un réel pour le xxie siècle », Scilicet, novembre 2013, p. 11.

6. Editorial du Monde du 01/12/2020

7. Harari Y. N., Sapiens: Une brève histoire de l’humanité, Paris, Albin Michel, 2011.

8. Lacan J., Le Séminaire, livre xxiv, « L’insu que sait de l’Une-bévue s’aile à mourre », leçon du 5 février 1977, inédit.

9. Miller J.-A., « Le réel au xxie siècle », La Cause du désir, no82, octobre 2012, p. 92.

10. Ibid.

11. Lacan J., Le Séminaire, livre xxiii, Le sinthome, texte établi par J.-A. Miller, Paris, Seuil, 2005, p. 12 – rappelé par Miller J.-A., « Pièces détachées », La Cause freudienne, no61, novembre 2005, p. 144.

12. Briole G., « Un réel pour le xxie siècle », op. cit., p. 11.

13. Lacan J., Le Séminaire, livre XXII, « RSI », leçon du 15 avril 1975, Ornicar ?, no5, décembre 1975/janvier 1976, p. 51.

14. Briole G., « Un réel pour le xxie siècle », op. cit., p. 11.

 

Sobre l’autor

Dominique Holvoet és psicoanalista a Tournai, membre (AME) de l’École de la Cause Freudienne, de la New Lacanian School i de  l’Association Mondiale de Psychanalyse.

Més publicacions de