L’enfocament científic
(Dominique Rudaz)

Alguns crítics de la psicoanàlisi, en particular els partidaris de les teràpies cognitivo-conductuals, argumenten que tenen un enfocament científic, tal com podem llegir en un document recent sobre l’atenció terapèutica de les persones autistes[1].

Tot i que la qüestió de si la psicoanàlisi és una ciència o no roman oberta, em sembla important assenyalar que aquests enfocaments pseudocientífics que pretenen basar-se en l’evidència (evidence based) i en les dades observables i factuals, no tenen res a veure amb la ciència moderna.

De fet, si tenim en compte, com Alexandre Koyré, que és amb Galileu que la ciència moderna va néixer, no és precisament amb les dades observables, amb els fets,  com es podria haver fet aquest pas. Galileu, en el seu mètode experimental, “sap que no n’hi ha prou d’observar allò què és, allò que normalment i naturalment es presenta als ulls […] en el sentit del que es dóna a la percepció sensible, el fonament de l’experiència de la ciència pre-galiliana. ”[2]. “Amb Galileu, i després de Galileu, tenim una fractura entre el món donat als sentits i el món real, el de la ciència”[3]. ¿Com hauria estat possible, sense trencar amb l’empirisme estèril dels aristotèlics, l’escriptura a la pissarra del moviment rectilini uniforme i la sortida de la teoria de l’impetus? ¿Com hauria pogut sorgir la teoria del magnetisme? De fet, Galileu no va dubtar “a utilitzar en les seves teories matemàtiques conceptes dels quals no s’havia observat ni es podia observar cap exemple”[4]. L’enfocament científic, per contra, requereix segons Koyré un “esforç per explicar el real per l’impossible”[5]. L’adequació de les dades factuals i observables amb el món real (que ens imaginem) és, per tant, una regressió, fins i tot un obstacle des del punt de vista científic. La frase de Jacques Lacan “Hi ha fórmules que un no s’imagina. Almenys durant un temps, fan un muntatge amb el real”[6] té aquí un ressò amb Koyré: “Hem de triar, doncs, entre pensar i imaginar. Pensa amb Galileu o imagina amb el sentit comú. Perquè és el pensament […] i no l’experiència i la percepció dels sentits, que és la base de la ‘nova ciència’ de Galileo Galilei”[7]. De fet, és un esforç per atrapar el real, almenys durant un temps.

Ens sorgeix aleshores la pregunta: si aquests detractors de la psicoanàlisi no fan ciència, què és el que fan?

La resposta ens la podria donar Georges Canguilhem, i en particular en el discurs de la canallada que desemmascara en la psicologia naixent dels segles XIX i XX i que anomena “una biologia del comportament humà”[8], un discurs que troba una de les seves condicions de possibilitat en “raons tècniques i econòmiques, és a dir, en el desenvolupament d’un règim industrial que dirigeix l’atenció al caràcter industriós de l’espècie humana”[9]. En aquest comitè d’experts, assessors, avaluadors, seleccionadors, la idea implícita, mai formulada per ells, perquè si no no es podria implementar el seu projecte, és la de “l’instrumentalisme, que implica la idea de la utilitat de l’home, la idea de l’home com a mitjans d’utilitat”[10]. L’afirmació de Lacan: “No hi ha cap altre metallenguatge que qualsevol forma de canallada […] Tota canallada prové de voler ser l’Altre – vull dir el gran Altre – per a algú”[11], és ben subratllat per Canguilhem: “Per seleccionar un seleccionador, normalment cal transcendir el pla dels processos tècnics de selecció. En la immanència de la psicologia científica queda la pregunta: qui té, no la competència, sinó la missió de ser psicòleg? La psicologia sempre es basa en una dualitat, […] la d’una massa de ‘subjectes’ i una elit corporativa d’especialistes que inverteixen en la seva pròpia missió”[12].

Per concloure, posem un exemple d’un enfocament científic modern digne d’aquest nom, i en particular amb l’explicació de la conservació de l’energia donada per Richard Feynman[13].

Feynman, per explicar què és l’energia, pren com a exemple Daniel el Trapella: la seva mare li dóna 28 blocs idèntics i indestructibles. Un cop la mare torna a l’habitació de Daniel, només en queden 23. Tanmateix, una caixa de l’habitació —que no obrirem, és clar— ha augmentat de pes (en Daniel hi ha amagat els blocs); també ha augmentat el nivell d’aigua bruta a la banyera, tan bruta que no es veu què hi ha, (en Daniel va tirar els blocs a la banyera), etc. Feynman ens explica que amb els càlculs (comparació del pes de la caixa abans i després, càlcul del canvi de volum de l’aigua, etc.), podem i hem de trobar exactament el mateix nombre de blocs que hi havia a l’inici, és a dir, una constant.

EL PSEUDOCIENTÍFIC: Així que els blocs són l’energia! Són dades observables i factuals!

FEYNMAN: “L’aspecte més notable que s’ha d’abstraure d’aquesta escena és que no hi ha blocs”[14]

EL PSEUDOCIENTÍFIC: Aleshores, què coi és l’energia?!

FEYNMAN: “[…] en la física avui, no tenim coneixement del que és l’energia”[15].

És una bona lliçó d’humilitat digna d’un veritable enfocament científic.

 

[1] Posició psicoanalítica contra el dogmatisme aplicat a l’autisme, Dossier distribuït durant el Congrés de la NLS del 2 al 3 de juliol de 2022 i que es pot descarregar aquí: https://www.spp.asso.fr/wp-content/uploads/2022/07/Brochure- Autisme_2022.pdf

[2] Alexandre Koyré, Etudes d’histoire de la pensée scientifique, Gallimard, p.59.

[3] Ibídem, p.60.

[4] Ibídem, p. 83.

[5] Ibídem, p.185.

[6] Jacques Lacan, Radiophonie, Autres écrits, Seuil, p. 423.

[7] Alexandre Koyré, op.cit., p. 210.

[8] Georges Canguilhem, Qu’est-ce que la psychologie ?, Revue de Métaphysique et de Morale, 1958 (n1), p.87

[9] Ibídem.

[10] Ibídem, pàg.88

[11] Jacques Lacan, Séminaire XVII, L’envers de la psychanalyse, Seuil, lliçó del 21 de gener de 1979, p. 68

[12] Georges Canguilhem, op.cit., p. 91.

[13] Lacan parla d’aquest exemple de Feynman a la lliçó just després de Ciència i veritat: Jacques Lacan, Séminaire XIII, L’objet de la psychanalyse, lliçó del 8 de desembre de 1965, inèdit

[14] Richard Feynman, The Feynman lectures on physics, Volum I, Capítol 4, La conservació de l’energia.

https://www.feynmanlectures.caltech.edu/I_04.html

[15] Ibídem.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Dominique Rudaz és psicoanalista a Lausana (Suïssa), membre de l‘Association Suisse Romande de l’EuroFédération de Psychanalyse (New Lacanian School) de la qual és el  secretari.

Més publicacions de