L’escriptura, l’Altre i un altre
(Eduard Gadea)

Hi ha molts escriptors que en un determinat moment de la seva carrera literària o assagística han volgut reflexionar sobre el fet d’escriure i fins i tot sobre allò que els porta a fer-ho. Theodor Kallifatides és un d’ells i la seva obra Una altra vida, encara[1] exposa un moment de sequera en la seva activitat després d’haver publicat més de quaranta llibres en la seva pàtria d’adopció, Suècia, i en llengua sueca. Allò, però, que resulta interessant en aquesta nova aportació és el biaix amb què aborda la qüestió.

En un text anterior de caràcter autobiogràfic, del 2012, El passat no és un somni[2], ja havia exposat que l’escriptura creativa i literària fou el seu recurs per a parlar dels fets traumàtics de la pròpia infantesa, sense mencionar-los i ni tan sols fer-hi referència[3]. En el seu nou llibre, escrit el 2015,explica que en un moment determinat i als seus més de 75 anys, edat a partir de la qual un col·lega li ha dit que “no hi ha ningú que escrigui”[4] , decideix tancar i desfer-se dels seu estudi a Estocolm, on hi ha treballat durant molts anys, perquè, malgrat que les idees li segueixen arribant i fins i tot comença nous textos, no troba la manera de continuar-los i està constantment canviant de tema. Tampoc a casa, ni recorrent a les seves rutines habituals o fent passejades per esbargir les idees, no aconsegueix engegar cap nou projecte. Decideix, aleshores, fer un viatge a Grècia, el seu país natal, acompanyat de la seva esposa Gunilla.

L’autor es demana diverses vegades al llarg del text per què no pot ja escriure com sempre havia fet. És conscient del què la literatura ha representat en la seva vida i de com l’ha conformat: “Feia el que feia, no perquè ho volgués fer, sinó perquè algú altre ho havia fet i ho havia escrit. La literatura havia donat forma a la meva vida gairebé tant com les condicions polítiques i econòmiques de la meva època”[5]. Assaja respostes polític-socials en el seu malestar amb el canvis que s’han produït darrerament en la societat sueca, en el seu estat del benestar, model fins fa poc per a la socialdemocràcia internacional: “Però jo no tenia un problema només amb l’escriptura, el tenia també amb la societat que m’envoltava. No suportava veure com Suècia deixava de ser un país de justícia social i solidaritat per embolicar-se en la teranyina del mercat. L’educació es privatitzava, i també ho feien la sanitat i l’atenció mèdica. Els mestres i els metges esdevenien empresaris, els alumnes i els malalts, clients (…) La nova realitat moral m’ofenia moralment”[6]. També és el moment de la gran crisi grega del deute de la qual la premsa en parla contínuament i que és motiu de comentaris entre la ciutadania que avergonyeixen Kallifatides. “Tot Europa ens criticava. Érem ganduls, lladres, pensionistes nats”[7]. Ell és grec, s’hi sent i comparteix una responsabilitat col·lectiva[8].

Contradient un axioma gairebé indiscutible en la societat sueca, però, Kallifatides no creu en la omnipotència de les explicacions sociologistes. No tot és ambient i efecte causat per les circumstàncies socials, sueques o gregues. “Jo no era el resultat d’unes circumstàncies determinades, sinó de la confrontació amb unes circumstàncies donades, com, d’altra banda, ho som tots (…) després de superar obstacles descomunals, escrivia en suec com havia escrit en grec des de bon principi. Havia aconseguit, senzillament, seguir el consell del meu pare: “No t’oblidis de qui ets”[9].

Així doncs, malgrat constatar les dificultats i encara la impossibilitat en aquell moment, no deixa de intentar escriure, és la seva via per a afrontar la vida.  “Per què l’escriptura tenia tan de pes a la meva vida? Què em donava? Què substituïa? Diria que era semblant al que passava durant les guàrdies al servei militar. Assumia una responsabilitat i tenia un cert poder. I Ho feia sense preguntar a ningú i sense que ningú no m’ho pogués impedir. Potser era aquella, al capdavall, la importància de l’escriptura. La responsabilitat del meu món”[10].  La resposta a aquestes preguntes sobre el pes de l’escriptura per a l’autor i què substituïa en ell és de fet el tema fonamental de l’altra obra esmentada més amunt.  Allà analitza com es va conformar el seu desig d’escriure i i l’estratagema de què es va servir per a allunyar-se d’un gaudi paralitzador. Una altra vida, encara tracta més d’una paràlisi momentània i la superació de la crisi. I això sense menystenir la qüestió de la responsabilitat esmentada, que és central en tots dos casos i que abunda en l’anàlisi de la seva crisi d’escriptura en parlar del canvis socials.

Per a Kallifatides la superació de la crisi passa per recuperar la força i el paper de les paraules. La seva concepció del llenguatge és performativa, seguint una màxima de la seva àvia que deia que “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos”, ell afirma que  “una paraula pot fer més mal que el ganivet més esmolat. Dir una cosa és fer una cosa”[11]. Alhora, tampoc concep la paraula sense el seu poder, la seva força: “L’escriptura és com una font (…)  És la pressió de les profunditats obscures de la terra la que crea la font”[12]. La paraula no és un simple element decoratiu, ni la bellesa del text escrit prové de les floritures literàries, cal que sigui autèntica, que sorgeixi de l’experiència vital, que l’evoqui i aconsegueixi així fer-se responsable de la construcció del propi món. Kallifatides cita a Philip Roth  quan diu “No és possible escriure quan els records t’abandonen”[13], constata una i una altra vegada que els podia recuperar, però que “ja no m’afectaven. Havien començat a convertir-se en fotografies velles”[14]. Tot i ser a Grècia i tornar als escenaris de la seva infantesa i adolescència, se sent com un estranger. Les imatges dels llocs que van acompanyar la seva història poden retornar-li la memòria sense dificultat, però” la Grècia que recordava no revivia al meu interior. Al contrari, es perdia”[15]. Els record ja no tenien la força suficient per a despertar res dins seu i d’aquesta manera no podia escriure.

És així, en aquest estat d’ànim, com es va dirigir a Molai, el seu poble natal a la Lacònia. El claustre de professors de l’institut de batxillerat local havia decidit elevar a les autoritats educatives gregues la proposta de posar el seu nom al centre i tot i que encara no hi havia resposta, els estudiants havien preparat una representació, amb una obra d’Èsquil, en el seu honor. Abans de la funció visità per primer cop el carrer de la localitat que porta el seu nom i alguna cosa s’esdevingué. “En veure la placa, em va sortir de dintre un so que no era humà (…)Per aquest motiu he escrit tots aquest anys, li vaig dir a la Gunilla”[16].

En un principi va anar  a la representació amb el sentiment d’assistir al seu funeral, però des de les primeres paraules enunciades pels alumnes se li va posar la pell de gallina. “Em vaig lliurar a les veus dels xicots, a les paraules d’Èsquil, i l’ànima se’m va omplir d’orgull (…) Les paraules d’Èsquil queien damunt meu com la pluja refrescant sobre la terra seca (…) Aquella llengua era la meva llengua”[17].

No és cap secret que Kallifatides va recuperar el gust i l’habilitat per l’escriptura. Les obres posteriors al 2015 en donen testimoni. Però la superació de la seva crisi implica dos elements lògics i la recuperació de la llengua materna n’és només un d’ells. En les entrevistes dels diaris a l’autor que s’han publicat en català i castellà es destaca que, després de més de cinquanta anys escrivint en suec, Kallifatides ha recuperat la seva llengua materna i que Una altra vida, encara era el seu primer text adult escrit en grec. No és pas fals, certament la materialitat significant de la llengua grega va ser pluja fructificant en el nostre autor, però no és tota la veritat si es llegeixen amb deteniment les darreres cinc pàgines de l’obra i es retorna al crit davant la placa amb el seu nom.

L’endemà de la representació en el seu honor, Kallifatides va obrir l’ordinador al menjador de l’hotel al matí de bona hora i va voler escriure sense aconseguir-ho encara. Va començar amb el teclat en suec i el va canviar al grec, sense que li brollés l’escriptura. Va fer el canvi d’un teclat a un altre varis cops i no va haver-hi cap variació. Al cap d’una estona, però, la seva esposa Gunilla va baixar a esmorzar i es va asseure amb ell. Seguint el costum -que abans era molt habitual arreu i que s’ha anat perdent llevat de entre els suecs- va començar a escriure postals als familiars i amics. “Maleït, sia -em vaig dir interiorment- jo faré el mateix”[18]. Va tornar al teclat grec i va començar a escriure de forma fluïda a un amic grec resident a Estocolm. Aquest és l’origen de l’obra de què estem parlant i el moment de la recuperació de l’escriptura per part de l’autor. “No escrivia. Parlava. Una paraula seguia l’altra com si fossin bessones. No tenia por de cometre errors, encara que sabia que en cometria. Aquesta era la meva llengua”[19].

Que el grec és la seva llengua ja ho havia dit anteriorment sense que es produís l’esperat efecte. Es quan escriu a un altre, quan té un destinatari clar, de llengua materna grega també, que brolla l’escriptura. L’acte d’escriure no només demana un Altre en que escriure, sinó que la paraula ha de tenir algú a aquí s’adreci, ha de dirigir-se a un altre. L’Altre i un altre són tots dos condicions necessàries quan s’escriu. El llenguatge és estructura, però no és cap secret que el més secret dels diaris íntims té destinatari. La sola recuperació de la llengua grega com a pròpia no era suficient per a permetre-li escriure, li calia escriure tot parlant, l’acte de paraula sempre està adreçat a un altre. Per això també busca entre els canvis socials, a Suècia i a Grècia, l’explicació de la seva crisi d’escriptura sense que li resulti convincent, tot i destacar-ne la seva importància i l’afectació que li produeixen. Quan Kallifatides veu el seu nom en la placa d’un carrer de Molai, s’adona que els habitants del seu poble natal han rebut la seva paraula, encara que fos escrita en suec. El reconeixement, que ell sens cap dubte valora i celebra amb el seu crit, testimonia el fet que la seva obra és rebuda per altres.

Les darreres planes de Una altra vida, encara són una autèntica reflexió sobre les condicions necessàries per a escriure, sobre les dificultats de moure’s entre dues llengües i de la traducció entre elles. “Cada llengua té la seva manera de ser escrita (…) Al principi em pensava que escrivia el mateix llibre en dues llengües (…) Mai no era exactament el mateix. Simplement s’assemblaven.”[20]

Per a Kallifatides la tria de la llengua d’escriptura depèn de l’altre a qui s’adreça. No pot escriure en grec si pensa en el lector suec i a l’inrevés, La llengua materna, però té un cert privilegi important. Si hom té clar què vol dir, qualsevol llengua que es conegui serveix. Podríem dir que el sentit mana i que es poden trobar fórmules en totes les llengües, encara que no tinguin equivalència exacte. Però com que en totes les llengües es pot també callar, ”Quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna”[21]. Potser, podríem dir, perquè la paraula que esperona el silenci és més propera al no sentit i a la lalangue.

Com una espècie de conclusió de la reflexió sobre la crisi i la seva sortida, Kallifatides escriu: ”Havia perdut el meu esbart. El rumb, però, me l’havien donat aquells xicots, la seva professora, l’Olímpia Lampusi i les paraules d’Èsquil”[22]. Escriu el llibre com a agraïment per haver-li retornat la seva llengua “l’única pàtria que em queda i l’única que no em feriria”[23]. Aquesta pàtria la porta sempre amb ell i la té a disposició en qualsevol racó del món. Cal contrastar aquesta afirmació amb la que havia fet a El  Passat no és un somni, on havia dit que “Allà on viatjo, Grècia em fereix”[24]. Si ara la pàtria es la llengua, recuperable en qualsevol lloc geogràfic on es trobi, aleshores parlava del país i la seva història. Aquesta conclusió és també una forma d’apaivagar els dubtes que al començament de l’obra li sorgeixen sobre l’encert o desencert d’haver emigrat a Suècia. Viure en un altre país no demana de renunciar al que sent com a pàtria, ni l’impedeix de ser crític amb la realitat política i social del país on va néixer i créixer.

 

[1] Kallifatides, Theodor. Una altra vida encara. Galàxia Gutemberg. Barcelona 2020.

[2] Kallifatides, Theodor. El passat no és un somni. Galàxia Gutemberg. Barcelona. 2021.

[3] Vegi’s Gadea, Eduard. “Un nus entre memòria, els seus buits i l’escriptura: Theodor Kallifatides”.  Ciutat de les Lletres.

[4] Kallifatides, Theodor. Una altra vida, encara. Op. Cit. Pàg. 24.

[5] Ibídem, pàg. 18

[6] Ibídem, pàg. 29.

[7] Ibídem, pàg. 40.

[8] Ibídem, pàg. 46.

[9] Ibídem, pàg. 16-17.

[10] Ibídem, pàg. 37.

[11] Ibídem, pàg. 61

[12] Ibídem, pàg. 81.

[13] Ibídem, pàg. 105.

[14] Ibídem.

[15] Ibídem, pàg. 125.

[16] Ibídem, pàg. 134.

[17] Ibídem, pàg. 144.

[18] Ibídem, pàg. 147.

[19] Ibídem, pàg. 147

[20] Ibídem, pàg. 149.

[21] Ibídem.

[22] Ibídem, pàg.149.

[23] Ibídem, pàg. 150.

[24] Kallifatides, Theodor. El passat no és un somni. Op. Cit. Pàg. 132.

Més publicacions de