L’escuma de l’existència
(Ezequiel Mir Casas)

La novel·la reposa de la gravetat del real. I per això obre escletxes. És un camí d’humanitat.

El 1995, Azar Nafisi[1] va dimitir del seu lloc de professora a la Universitat de Teheran. Una dimissió més o menys forçada per les autoritats iranianes. Hi va ensenyar literatura estrangera, especialment literatura anglesa i americana. Autors que a primera vista no són massa sediciosos: Vladimir Nabokov, Henry James, Scott Fitzgerald o Jane Austen. Va decidir organitzar reunions literàries – clandestines- a casa amb set de les seves millors estudiants. Dones que llegien llibres, dones que aprenien lentament el gust per la llibertat en obres que no són necessàriament polítiques. A Teheran, encara cal amagar-se per llegir, pensar, discutir. Clubs de lectura semblants, també n’hi ha a la nostra terra -menys clandestins. S’escull una obra, es fixa un objectiu, hom es reuneix per discutir-la, compartir-la, aprofundir-la, copsar-la millor i també sortir de la solitud.

A les obres, massa sovint se les oblida, estan fetes per ser compartides. Tota obra és una invitació a compartir i a la reflexió.

La novel·la no ha estat inventada per permetre als ensenyants imposar unes tasques als estudiants. Neix del desig i del plaer de fer-se explicar una història. És com un testimoni. La història d’una vida singular. La història d’un home, d’una dona, d’un infant, en una societat específica. Aquest personatge (fictici o no) s’enfronta a un problema a resoldre. Vol deixar el seu marit o la seva esposa, vol canviar de vida, no estima la seva vida, està enamorat, busca sentit en aquest món, busca sentit en aquesta vida. Ja no sap viure. Té a les mans una investigació policial. La guerra causa estralls al seu voltant i ell vol una altra cosa. Acaba de cometre adulteri. Busca la clau de la felicitat. Està a la deriva.

Sempre s’observa, en una novel·la, el naixement d’un «jo» singular, un esdeveniment que sacseja la tranquil·litat dels dies, una gran desgràcia o una gran felicitat. Però, sobretot, aquest singular que s’explica. La novel·la és un món d’escriptura que concretitza, dóna vida als grans conceptes que donen sentit a l’existència humana. Sovint és la demostració d’una crisi existencial.

Potser no hi ha tantes diferències com es diu entre la filosofia i la literatura. La primera intenta d’aprofundir un problema partint del concepte mateix. Treballa generalitats. Què és el sofriment? Què és la soledat? Què és l’amor? La novel·la s’apodera d’una idea filosòfica i la diposita en un ésser singular. Fa viure el concepte en un ésser. Les generalitats poden arribar però més endavant. És un personatge que em parla. És un humà que viu i es debat amb la vida.

Hom podria anomenar novel·la la narració que no argumenta. Una altra manera de distingir la novel·la de la filosofia, de la psicologia o fins i tot de la psicoanàlisi.

Cada novel·la té la seva vida. Cada personatge explica les seves aventures. Però hi ha un lector, una lectora, també hi ha un context de lectura. Hom no pot llegir Lolita de Nabokov de la mateixa manera quan hom viu a Teheran i el llibre és considerat un perill públic per les autoritats polítiques. Hi ha el llibre, hi ha els lectors, hi ha una societat política, hi ha homes i dones, hi ha la necessitat de solitud, hi ha la necessitat de compartir.

Descansar del real

Hi ha moltes raons per elogiar la novel·la, però jo diria que la raó principal es troba en l’acte de solitud de la lectura. Hom deixa el real per entrar en una ficció. Hom deixa el real per entendre millor el real. Per viure amb algú altre. Tot té lloc en el silenci i la solitud de la lectura. Però hi ha més que la solitud. Hi ha més que el llegir. Hi ha aquest moment únic a la vida que s’anomena una trobada.

Hom aprèn a viure llegint, freqüentant uns personatges. No només hi ha la literatura, però hi la literatura. Caldria fer-ne memòria.

Des de fa uns mesos visc amb Wallender, aquest inspector suec inventat per Henning Mankell. Estic a L’home inquiet. Wallender acaba de comprar una casa, és vell, ara ha de vigilar la seva diabetis, també té un gos. La seva filla Linda l’acaba de fer avi. Pensa en la seva vida. S’enfronta a una investigació complexa, serà l’última, sospita. El sogre de Linda ha desaparegut. Havia anat a passejar com cada dia i no va tornar. Wallender acaba d’escorcollar el seu despatx. L’home ho ordenava tot meticulosament. «Tots tenim un mètode, una forma de sistema, un estil, a l’hora d’organitzar les nostres coses, els nostres papers en particular, en definitiva, tot allò que deixem al nostre pas -l’escuma de l’existència, com deia un comissari a qui vaig conèixer». Sí, «l’escuma de l’existència». Wallender s’assembla a nosaltres. Té la seva humanitat. Mira el món, de vegades se n’entristeix, de vegades se n’alegra. Passa per la vida com nosaltres. He viscut amb ell durant diversos llibres. L’home és entranyable. Mira el món. Observa la humanitat. Té les seves tendreses per les petites coses de la vida. Li encanten el cafè i els entrepans. Pren notes en un petit quadern. Li costa adormir-se perquè pensa en el seu dia. Repassa una vegada i una altra al cap les converses del dia. Es pregunta si ha entès bé el que intentaven dir-li. Es pregunta si el que es diu està més a prop de la veritat o de la mentida.

Un dia, tot passejant amb uns amics, va sorgir una pregunta molt seriosa: quan es pot dir que una novel·la és bona? La meva resposta va arribar molt ràpidament: quan hom oblida que està intentant llegir. Encara ho crec. Necessito les novel·les. Necessito que se m’expliquin històries. Le series televisives no em satisfan. Massa sovint es troba a faltar la humanitat dels personatges. No sempre, però cal fer-ho curt, eficaç, cal fer-ho amb el temps que queda abans del patrocinador. Tristesa i desolació.

M’encanta que un personatge m’expliqui que no li agrada massa la seva vida, que havia somiat amb una altra cosa per a ell i per als altres. M’encanta que un personatge m’expliqui els seus problemes, les seves preguntes, la seva felicitat de ser i la infelicitat de ser també. M’agrada quan un personatge narra la dificultat de ser. Quan pensa en allò que ha estimat, quan veu arribar dies millors, la fi de la tristesa i que es posa del costat de l’esperança, fins i tot quan la desesperació i el cinisme són la moda.

La novel·la em reposa del real. La novel·la també permet recompondre el real. Sí, hi ha una fuita, sí, hi ha un allunyament del real. Però, per què caldria estar sempre en la gravetat del real? Per què no permetre’s d’anar a un altre lloc, de viure una altra vida, de repensar la vida amb algú altre? M’agrada que no s’estigui obligat a dir-m’ho: aquí hi ha un testimoni, aquí hi ha la història pura i vertadera de la meva vida. Quan hom passa per un personatge, és una intimitat discreta, una intimitat que no és una confessió, un reconeixement. Necessito la ficció, aquesta fugida del real. No hi ha res més humà que la imaginació. No hi ha res més humà que aquesta connexió amb la història. Estimar algú és reconèixer, valorar, activar les seves històries. Tots som diverses històries que tenen necessitat de valoració. Llegint novel·les, hom aprèn justament a valorar la història d’un ésser singular. Escolto atentament la història dels humans, escolto la defensa de la seva història.

Refer el món

La novel·la fonamenta el subjecte. L’inventa. Cada novel·la és una mirada particular al món. Cada novel·la torna a iniciar el món. Un subjecte ens arriba i es relata. Reflexiona davant nostre i espera viure enamorat, trobar feina. Espera que el millor arribi a la seva família. Ve a dir-nos allò que obstrueix el seu somni, allò que no va en el seu entorn, ve a fer una demanda de reconeixement.

La història de la felicitat es troba a les novel·les. La història de l’esperança es troba a les novel·les. El món es refà o s’explica a partir d’un subjecte. Aquesta entrada en la intimitat és la força de la novel·la. Les grans idees estan fetes per ser viscudes, però no tenen cap possibilitat de viure si no s’encarnen en un ésser singular.

Hi ha aquesta demanda de reconeixement, però també hi ha aquest lligam que es crea entre el personatge i jo. Jo només sóc un pobre lector de l’altra banda del món. Descobreixo els carrers de París, d’Istanbul, de Londres. Estic en un avió amb aquesta dona que acaba de deixar el seu amant. Estic amb aquesta dona que encara estima però que ja no sap què fer amb la seva vida, que torna a la seva solitud, que mira els homes sense desitjar res. Sóc aquest pare que busca la seva filla per tot arreu en una ciutat que desconeix. Sóc un lector i aprenc sobre la diversitat, la diferència, la felicitat i la tristesa de la vida.

Mil mirades, mil vides. Lloar la novel·la és lloar les nostres existències. Hi ha moltes més coses que un simple divertiment. És filosofia en acció. Teoria que es trenca les dents sobre el real. Però sempre hi ha la bellesa de l’existència, la bellesa dels éssers, la bellesa de les paraules, el poder del llenguatge i la impossibilitat de dir-se sense els altres.

 

[1] Autora de Leer Lolita en Teherán, Duomo Ediciones, Barcelona 2014 i Cosas que he callado, Duomo Ediciones, Barcelona 2010.

Més publicacions de