L’estranyesa d’un ja conegut
(Guy Briole)

«Em manca no creuar-me amb rostres». Això dit per una persona en sessió, podria ser dit per moltes altres. Pensant-hi bé, el seu abast és més universal: no és la solitud, només la manca dels altres, la seva absència. Tot despoblat. Ni rostres familiars, ni els de les persones estimades, només rostres. Aquells que, anònims, evocadors, indiferents, barrejats, amagats, oferts, poblen el dia a dia del nostre viatge. Ja res no fa signe en aquests altres de l’alteritat, l’Altre ha quedat bandejat. Gairebé no recordem que aquesta multiplicitat de rostres tot just endevinats o trobats de cara, la seva diversitat, amb tot allò que se suposa que tenien d’històries úniques, permetia al nostre de fondre-s’hi tot trobant-hi els punts de referència per distingir-se’n. Això era al món d’abans.

Els rostres han donat pas a mirades que, darrere de les finestres, veuen sense ser vistes. Un altre tipus de mutació, no pas pel bon costat. Sortir als carrers t’exposa a ser mirat malament, desaprovat per una mirada creuada, per un excés de zel d’identificar-se amb un policia dels bons comportaments. Fa que l’època sigui estranya, quelcom de ja conegut. Som a Nevers per evitar Hiroshima[1]. L’alternativa a les partícules és l’aïllament a casa. L’enemic és —heus ací un tret constant— esperpèntic. Tots poden ser apuntats, tocats. Bé, no tots, la discriminació funciona de valent sobre la base de criteris que afecten fonamentalment el cos. Aleshores, racisme i cinisme floreixen i després s’afirmen. Sempre sembla preferible que sigui un altre qui quedi tocat per aquest enemic que, pel fet de ser invisible, no deixa de tenir un pes real que, en creuar-lo, pot conduir a la mort. Caldria, doncs, que alguns siguin sacrificats per aquests Covids obscurs que malauradament haurien quedat foragitats de les profunditats de la natura, de manera que els altres se n’escaparien. La multitud dels convençuts és a punt per col·laborar-hi!

«Em manca no creuar-me amb rostres». Certament, però en aquest avui, per als que ens creuem, els gestos han canviat, estan fets de gestos barrera que suposadament neutralitzen el que es podia transmetre d’un a l’altre. El rostre focalitza les possibles entrades i sortides del mal; per tant, s’ha d’emmascarar. És raonable. Abans, però, que es generalitzi, qui el porta és mirat per aquell amb qui es creua com a sospitós de ser-ne un vector; és el seu cascavell i ens allunyem d’ell. La sospita creix, les directives regeixen les relacions socials, la vigilància de molts s’aguditza. Aquesta no és la menor de les intranquilitats. Actuar pel bé de l’altre —és el pitjor de la bona consciència— no està carregat d’aquestes nocions. L’objectiu és introduir a la societat una segmentació que determini una jerarquia dels útils per a la recuperació de la productivitat en contrapunt amb els que s’han de protegir. La protesta ha estat immediata. Ningú no es pot definir mitjançant criteris que el discriminessin. El futur no està escrit, diu Axel Kahn. Escollir és el que ho diu millor per a cadascú. Estaríem insinuant la idea d’un excés? Més enllà d’un cert punt, l’única llibertat que quedaria seria deixar que s’apagui la flama encara viva. Fins i tot té un nom, la relliscada[2]. Tot està previst però, des de la relliscada fins al col·lapse, els danys poden ser terribles. Malentès fatal.

Des de tot arreu, el soroll de les bombes de fragmentacions que produeixen la mort acompanya, diàriament, la processó comptabilitzada per rostres de morts, de malalts, de supervivents. La metàfora de la guerra, una i altra vegada.

«Em manca no creuar-me amb rostres, també el de l’analista». Encara hi ha lloc per a l’amor? Verifiquem que, almenys, n’hi hauria un per l’amor de transferència. La psicoanàlisi és aquí per sostenir que si somiem amb un món de després que sigui diferent, no és mantenint l’inconscient en una eternització del somni que adorm i que s’oposa a tot despertar.

 

[1] Cf.: Hiroshima mon amour, la pel·lícula d’Alain Resnais amb el text de Marguerite Duras.

[2] Referència a la síndrome del lliscament o de l’abandonament [Syndrome de glissement], que defineix aquest moment en què una persona ja no suporta la vida que és en ella i es deixa morir: el rebuig dels aliments, deixar-se anar, la pèrdua d’interès, dels afectes. Especialment utilitzat per a persones grans i persones al final de la vida. A les EPAD (Establiment per a gent gran dependent), la proporció de morts en gran nombre no només està relacionada amb la Covid-19, sinó amb les restriccions d’aïllament. Al voler protegir-los aïllant-los, se’ls precipita cap a aquest lliscament que ha provocat l’acceleració dels esfondraments.

 

(Traducció: Miquel Bassols)

Més publicacions de