L’ètica de l’ecologia
(Roger Litten)

En un article recent publicat a Ciutat de les Lletres amb el títol de “El nostre punt cec”, Gustavo Dessal va destacar la sorprenent absència d’atenció a la qüestió del canvi climàtic en el nostre discurs. Com més clares són les evidències, com més aquesta pregunta comença a ocupar tot l’horitzó dels nostres temps, més difícil sembla d’entendre i menys capaços semblem d’enfrontar-nos-hi, o fins i tot de saber com començar a parlar-ne. L’envergadura del problema i la urgència d’aconseguir una solució amenacen de fer qualsevol resposta inadequada, inútil abans de començar, com si ja fos massa tard i perseguíssim una causa perduda. L’amenaça per al nostre planeta i per a la nostra mateixa existència com a espècie, per tant, continua sense poder ser vista ni dita.

Com a mínim, es podria esperar que els psicoanalistes coneguin alguna cosa sobre la lògica de la negació i la ceguesa voluntària inscrita en el nostre enfocament sobre aquestes preguntes. La nostra pràctica clínica, així com la nostra formació, ens ensenya les diferents maneres de defensa i de negació de què disposa el subjecte humà, sota les modalitats de denegació, de repressió o de forclusió. Siguin quines siguin les condicions materials del canvi climàtic, encara podríem tenir alguna cosa a dir sobre la lògica subjectiva de la negació, que no és simplement una qüestió de manca d’informació o de consciència sobre la situació, sinó que implica un no voler saber-ne res més profund, que habita en cadascú de nosaltres i que primer caldria reconèixer si volem afrontar aquesta qüestió.

Succeeix que la circulació del text de Gustavo coincideix amb la posada en marxa d’un cicle de conferències sobre el canvi climàtic acollit i dinamitzat per psicoanalistes d’orientació lacaniana que reuneixen ponents de diverses disciplines sota el títol “Un esforç d’ecologia”. Aquest cicle de conferències planteja la qüestió de la possible contribució del discurs analític al repte del canvi climàtic. De quina manera això ens preocupa com a analistes, què hem d’aportar a la pregunta i, sobretot, com definir l’especificitat d’una orientació psicoanalítica en abordar una qüestió els paràmetres de la qual van molt més enllà del nostre camp particular? Realment necessitem més paraules acurades sobre aquesta qüestió? Tal vegada l’hora de parlar ja ha quedat enrere i el que necessitem urgentment en aquest moment són mesures més aviat pràctiques per abordar la manera com estem consumint de manera tan destructiva els recursos del nostre planeta?

En aquest sentit, resulta una mica irònic que una de les primeres presentacions en el llançament d’aquesta sèrie es dediqués en gran part a qüestions d’etimologia, i més particularment a l’etimologia del mateix terme ecologia. Pascal David va remuntar l’etimologia d’aquest terme a la seva arrel en grec antic Oikos, la mateixa arrel que sembla que trobem en el terme economia, l’antic art de la gestió de la llar. Atès que neixen de la mateixa arrel, seria interessant rastrejar la divergència d’aquests dos termes ecologia i economia fins al punt en què avui ens trobem davant de la falsa elecció entre salvar el planeta i salvar l’economia.

Seguint aquesta arrel Oikos a través de la sèrie de termes llar, casa, vivenda, hàbitat, David ens va plantejar la qüestió de l’habitatge. L’etimologia del terme ecologia porta doncs directament a la qüestió ètica de la manera com habitem la nostra llar terrestre. Va passar a contrastar els modes d’habitabilitat de les civilitzacions agrícoles segons principis de cura i conreu amb els predominants en les societats industrials, que tracten la terra com un recurs a explotar segons els principis de dominació i possessió. Aquests dos termes, dominació i possessió, es podrien prendre al seu torn com a significants-amo dels dos discursos que han configurat l’època moderna, precisament els discursos bessons de la ciència i del capitalisme.

L’acoblament d’aquests dos termes dominació i possessió també serveix per mostrar un paral·lelisme sorprenent entre la manera en què habitem la terra i la manera en què habitem allò que alegrement anomenem els nostres propis cossos. Són precisament les nocions de domini i propietat, habeas corpus, les que emmarquen l’experiència moderna de tenir un cos, suposadament una de les propietats essencials de l’ésser parlant. La coincidència entre aquests temes, al seu torn, suggereix que podríem revisar la metàfora fonamental en joc en les mitologies primitives de la nostra relació amb la Mare Terra.

Sigui quina sigui la rellevància contemporània d’aquestes referències mitològiques i edípiques, la mateixa noció de metàfora posaria en relleu una tercera referència essencial en aquest domini de l’hàbitat i l’habitació, la de la nostra relació amb la llengua, fonamental per al nostre estatus d’éssers parlants, tant habitants com habitats per llengua. Les tres maneres d’habitar constituïdes per les nostres relacions amb el llenguatge, amb el cos i amb la terra, podrien proporcionar-nos un marc borromeà mínim per considerar la nostra situació com a éssers parlants i per articular algunes de les qüestions ètiques vinculades a la manera com habitem aquest planeta que és la nostra llar.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Roger Litten és psicoanalista a San Sebastián, membre de l’Escuela Lacaniana de Psicoanálisis i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

 

Més publicacions de