“L’inconscient és la política”
(Philippe La Sagna)

“L’inconscient és la política”[1]

Lacan ens diu que “L’inconscient és la política” durant la sessió del 10 de maig de 1967 del seu Seminari. Compara aquesta fórmula amb la frase de Freud “L’anatomia és el destí”. En la mateixa sessió, Lacan planteja la política com el que uneix els homes. Darrere d’aquest vincle, hi ha un altre vincle per a la psicoanàlisi, el que hi ha entre homes i dones. Podem dir que el vincle entre sexualitat i política és ara evident.

Però, en aquest camp, hem passat de la subversió de l’ordre social pel desig sexual l’any 1968 a la crisi contemporània de les identitats i transidentitats de gènere.

El descobriment de Lacan va ser dir que, en qualsevol cas, no és l’acte sexual el que proporciona cap identitat. També podem dir que l’enigma de la identitat, des del punt de vista de l’inconscient, és tant més fort quan el subjecte és una dona: per a Freud era un problema saber què vol una dona. El que és paradoxal és que allò que pot passar per una aparent manca d’identitat pot ser molt bé cercat per un subjecte d’avui com la posició mateixa d’allò que escapa a la identificació/assignació. I això per trans M->F (mascle ->femella) [2] entre d’altres.

Si seguim Lacan, l’ésser humà és insexuable, i és d’això que ens adonem avui! Aquest ésser humà  pot sentir-se inexcusable o trobar que són els altres, els que rebutgen la seva vida sexual, els que ho són. Avui, el que és al centre del que es percep en política no és el discurs, és l’emoció, principalment la ràbia, la ràbia o la indignació, fins i tot la humiliació. I és ella qui fa el vincle comú entre els subjectes abans de qualsevol reflexió. Els partits extremistes s’hi conformen. És per això que la qüestió social tradicional, per exemple econòmica, sembla que ja no és al centre dels debats. D’aquí també l’èxit de professionals de l’emoció com D. Trump i d’altres, molt pitjors, a França. Les emocions es desencadenen per imatges, o per idees simplistes transmeses per imatges.

L’emoció és, doncs, l’inconscient? Segur que no! Però això ens permet entendre millor la tesi que Lacan avança a la sessió del 30 de maig de 1967 del seu Seminari[3] segons la qual “l’Altre és el cos”. Si l’inconscient és el discurs de l’Altre, el cos vivent també ha ocupat el lloc del subjecte: aquesta és la biopolítica identificada per Foucault. Els cossos vivents importen.

El cos del subjecte parlant és un misteri que només es pot copsar a través del biaix que fa que aquest misteri sigui llegible, el símptoma. Es tracta del símptoma en el sentit de la psicoanàlisi, és a dir d’un símptoma llegit i interpretat. És en això que Lacan va poder escriure l’any 1971: “Que el símptoma institueixi l’ordre en el qual s’afirma la nostra política, implica d’altra banda que tot el que s’articula d’aquest ordre sigui passible d’interpretació. És per això que tenen tota la raó de posar la psicoanàlisi al capdavant de la política. I podria ser que no fos gens tranquil·litzador pel que s’ha vist fins ara de la política, si la psicoanàlisi n’estigués al corrent. »[4]

Podem dir que el subjecte contemporani és també un subjecte que tem la interpretació, però que també es deixa convèncer per totes les pseudointerpretacions ready made. Tem ser interpretat, perquè tem perdre el que té de més real i que creu atrapar directament en el seu cos, o que és produït pel seu pensament. Aquest rebuig va tan lluny que avui dia determinades opcions subjectives de canvi de sexe i d’existència ja no haurien de ser qüestionades per ningú segons la llei.

Però el més real que té un subjecte és precisament el seu símptoma, com va poder dir Lacan als nord-americans el 1975 [5]. A condició d’interpretar-lo. I bàsicament l’inconscient, si se li permet de tenir lloc, amb un psicoanalista, és el millor intèrpret del símptoma.

 

[1] Trobeu la intervenció de l’autor “L’inconscient és la política” a Studio Lacan, 4 de desembre de 2021, https://www.youtube.com/watch?v=hnWEzOrRgck

[2] Cf. Marty É., The Sex of the Moderns, París, Seuil, 2021, pàg. 494.

[3] Cf. Lacan J., Le Séminaire, llibre XIV, «La logique su fantasme», lliçó del 30 de maig de 1967, inèdit.

[4] Lacan J., «Lituraterre», Autres écrits, París, Seuil, 2001, pàg. 18.

[5] Cf. Lacan J., « Conférences et entretiens dans des universités nord-américaines », Scilicet, n° 6/7, 1975, pàg. 41.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

 

Sobre l’autor

Philippe La Sagna és psicoanalista membre de l’Ecole de la Cause freudienne i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, i psiquiatre a Bordeus.

Més publicacions de