Llegir un oblit d’Estat
(Laura Canedo)

Si hi ha una experiència que hauria d’ensenyar com de problemàtiques són aquestes normes socials, com cal interrogar-les, que lluny de la seva funció d’adaptació es troba la seva determinació, és la de l’analista. 1

Jacques Lacan, Seminari 6

 

Les normes socials, intentant possibilitar la convivència entre els homes, promouen al seu torn maneres de gaudi i determinen circuits als quals no són aliens ni la dimensió del desig, ni la relació amb el saber. En aquest sentit, la psicoanàlisi és una eina que permet, tant pel seu valor d’experiència com de doxa, llegir la política a partir d’una orientació ètica. Lacan ens va oferir al respecte valuoses indicacions en el seu Seminari 7, L’ètica de la psicoanàlisi 2, en el qual, assignant el gaudi al real, va destacar la seva cara d’horror.

La memòria d’allò que oblida

Allà es va referir a la dimensió històrica de la pulsió3, en el registre de la qual va incloure la destrucció, i va destacar la rememoració i la historització com funcionaments que li són co-extensius. Seguint aquesta línia, va definir l’inconscient com “la memòria d’allò que oblida”4, que oblida “allò per al qual cosa tot està fet perquè no pensi —la fetor, la corrupció (…) ja que la vida és la podridura.”

Es tracta, doncs, de l’inconscient en tant que en ell s’hi juga un no voler saber propi de la condició humana, al qual ha de fer front l’operació analítica. Un no voler saber que, com veurem, no és aliè a la política, tant en la promulgació de les seves lleis com en les formes de gaudi que promou amb elles.

Una difícil gestió

Podem enquadrar en aquest marc la complexa gestió que comporta sempre per a un Estat l’herència que deixa un règim dictatorial en el moment d’assentar les bases d’una nova democràcia. La dificultat és encara més gran si, com va ser el cas d’Espanya, la dictadura va acabar quedant invicta després d’un llarg període de quaranta anys, cosa que li va permetre de deixar profundes marques, i fins i tot d’establir, al restituir la monarquia, part de les regles del règim que la succeiria.

Són aquestes algunes de les coordenades en què es va aprovar la “Llei d’amnistia”5, a la qual ja em vaig referir en altres ocasions 6, 7, 8 i sobre la qual aporto avui noves reflexions.

Aprovada amb anterioritat a la Constitució, aquesta Llei va establir les bases de la Transició imposant la impunitat, el silenci i l’oblit sobre els actes d’intencionalitat política comesos durant la dictadura, qualsevol fos el seu resultat. Al seu torn, va quedar aquells dies intacta la “Llei sobre secrets oficials”9 que, provinent del règim franquista, impedeix desclassificar sine die documents històrics reservats.

Amagar per llei

Vigents encara després de quatre dècades de democràcia, aquestes lleis comprometen a diversos nivells la responsabilitat de l’Estat. Contradiuen els principis internacionals que dicta la justícia transnacional, la qual insta a garantir el dret a la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició. Contradiuen també principis en què se sustenta la democràcia, com és la garantia de l’accés a la veritat. I fins i tot deslegitimen el sistema jurídic, al contradir el principi que obliga a “dir tota la veritat”.

D’altra banda, invaliden el lloc de garant que ocupa la llei, en obligar a deixar impunes els actes comesos durant la dictadura, i en consentir que perdurin insígnies i mausoleus que rendeixen culte a aquells que van portar a la realitat fàctica, com diu Freud, un desig tan propi de la realitat psíquica com és la destrucció.

A la manera d’un oblit d’Estat, aquestes lleis validen un no voler saber que redobla el desconeixement sistemàtic en el qual es refugia l’home enfront de la dissolució aterridora de l’estatut moral.

El preu a pagar

Veiem en l’arc que va del culte a l’horror el que perdura en les generacions futures. Ja sigui per la via de la fascinació o d’allò insuportable, queda segellada en la història la participació de la pulsió de mort en el seu caràcter radicalment destructiu. D’això emana al seu torn la dificultat d’inscripció d’un passat comú transmissible. En aquest arc podem incloure també el tedi que desperta l’abordatge dels fets esdevinguts tant durant la dictadura com en la guerra que la va precedir. Podem veure en això, tal com ens indica Lacan, la resposta de l’ésser a l’acostar-se a un centre incandescent psíquicament irrespirable10. Lluny de dimitir, es tractarà llavors d’avançar.

Reconèixer la “Llei d’amnistia” com a condició de possibilitat de la democràcia no ens impedeix llegir, en el seu revers, que ella va comportar també una traïció de les expectatives i una renúncia del desig per a aquells que havien lluitat per la reinstauració de la democràcia. Que fos sol·licitada pel poble, consensuada i redactada per tots els grups polítics a excepció d’Aliança Popular, i aprovada per enorme majoria al Congrés dels Diputats (296 vots a favor, dos en contra, 18 abstencions i un nul), no fa obstacle a aquesta hipòtesi. Podem sostenir-la a partir de les paradoxes del desig, tal com ens ho indica Lacan en relació a l’ideal del bé.11 I veure en això la culpa que desperta, pròpia d’haver cedit davant el desig. 12

A falta d’un nou pacte d’Estat, retorna en propostes partidistes, així com en iniciatives autonòmiques o privades, allò que, havent quedat pendent, no va ser tramitat ni durant ni després de donar-se per conclosa la Transició. Al respecte, sorprèn que aquesta última sigui titllada sovint de exemplar. Després del que s’ha dit, podem veure un efecte de ceguesa en aquesta qualificació. I és que no treu mèrit als pactes que van possibilitar la democràcia, dir que aquests van haver de ser revisats. La veritat és que tant en la Transició com en el període posterior que arriba fins als nostres dies, s’han perdut ocasions en què hagués estat possible dur a terme una millor i major ruptura amb el règim anterior. Es tracta d’una renúncia que no és menor si considerem que el preu a pagar és el sacrifici tant de la memòria, com de la restitució de la dignitat.

Reconèixer els mèrits de la Constitució i dels pactes consensuats que van fer possible la democràcia, i respectar-los en tant fonaments de la seva materialització, no fa obstacle al deure de revisió. Fugint de tota concepció de societat idealment utòpica, el propi d’una democràcia és la relectura d’aquells aspectes que, havent estat condició de possibilitat, hagin esdevingut un obstacle per qualsevol avanç. La reinterpretació de la llei i la seva modificació formen part de la lògica inherent d’un sistema democràtic.

 

1. Lacan, J., El seminario, libro 6, El deseo y su interpretación, Buenos Aires, Paidós, 2014, pág. 534.
2. Lacan, J., El seminario, libro 7: La ética del psicoanálisis, Buenos Aires, Paidós, 1988.
3. Ibid., pág. 253.
4. Ibid., pág. 279.
5. Ley de Amnistía (Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía), BOE-A-1977-24937.
6. Canedo, L..,  “Lo que la dictadura dicta, y dura”, https://zadigespana.wordpress.com/2017/11/06/lo-que-la-dictadura-dicta-y-dura-ley-de-amnistia-ley-461977-de-15-de-octubre-de-amnistia/

7. Canedo, L., “Olvidar por Ley”, en La libertad de pluma, http://lalibertaddepluma.org/laura-canedo/

8. Canedo, L., “Cometer la verdad”, en Letras Lacanianas Nº 16, Madrid, 2018.
9. Ley 9/1968, de 5 de abril, sobre secretos oficiales. BOE-A-1968-444.
10. Lacan, J., El seminario, libro 7: La ética del psicoanálisis, Buenos Aires, Paidós, 1988, pág. 243.
11. Ibid., pág. 381.
12. Ibid., pág. 379.

 

Sobre l’autor:

LAURA CANEDO és psicoanalista a Barcelona i a Manresa, Analista Membre (A.M.E.) de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). Membre del Consell d’administració de l’ELP (2018-22).Coordinadora del Seminari del Camp Freudià de Barcelona (Institut del Camp Freudià). Col·labora a diverses publicacions de psicoanàlisi, com ara La psychanalyse à l’épreuve de la guerre, Berg International, París, 2015 (traduït al castellà a Tres Haches, 2015).

Més publicacions de