Llibertat: do i responsabilitat
(Ezequiel Mir Casas)

La llibertat està al cor del moviment d’emancipació de la modernitat. Va llançar la humanitat a l’aventura democràtica. Amants de llibertat, els homes i les dones s’han alçat i s’alcen sempre, de vegades a costa de la seva vida, contra allò que desfigura la humanitat i totes  les servituds que s’imposen com a naturals o per la força. La llibertat forma part de totes les lluites per la justícia, l’autonomia, per fer d’aquest món un estatge humà.

¿Què ha passat perquè aquesta llibertat subversiva i política sobre la qual reposaven les aferrissades lluites dels condemnats de la terra, indissociable de la solidaritat i de la dignitat humana, esdevingui un eslògan buit en boca de certs líders? ¿Què ha passat perquè, en nom de la llibertat, es pugui fer qualsevol cosa, fins fer amb els éssers humans el que es vulgui?

La història de la llibertat és, alhora, la història de la seva negació. Quan l’ús del «natural» o del «celestial» ja no és possible per legitimar la dominació, recorre a mecanismes de consentiment. Després hom s’esforça per domesticar la llibertat, disfressar-la. A més, hi ha, aquesta propensió humana a fugir-ne mitjançant tota mena d’evasives, d’escapatòries; per por -que sovint pren el rostre del menyspreu- pel que la llibertat representa, la inseguretat que genera davant la contingència, l’audàcia que exigeix ​​davant del desconegut i la cura responsable del món que indueix.És la servitud voluntària, tan ben descrita per Étienne de la Boétie: la recerca d’amos benefactors que ens alleugin de la nostra responsabilitat, el culte als déus que haurien traçat els camins per endavant i dictat els passos a seguir, la resignació a la fatalitat (de la Raó, de la Història, del Mercat) per eludir així la nostra precària i massa humana condició.La ciència hi contribueix meravellosament amb el seu discurs sobre els gens, la tecnologia amb la seva regla d’or -«el que és possible s’ha de fer»- i l’economia capitalista amb la seva mà invisible i el seu puny de ferro: el diktat del mercat.

El triomf de la raó instrumental i la seva pretensió al domini total del món constitueix l’horitzó del nostre temps. La seva lògica impersonal es desplega en totes direccions, envaint i colonitzant les àrees de la societat que li són alienes, com la cultura, la democràcia, l’ajuda mútua, les relacions interpersonals… En aquest univers sense ànima i sense consciència, els amos del món s’hi senten com a casa. Respiren a ple pulmó el seu aire de rendibilitat, d’eficiència, de cotitzacions de valors, de mercaderies intercanviables, de fragments lucratius de cos, de models matemàtics que desxifren la carn del món. Aquest aire els dóna vida, ja que és la font del seu enriquiment que es basa en l’explotació sense fre dels recursos terrestres, el desplegament sense límits de tècniques que desvien intel·ligentment l’atenció de la humanitat creant la fantasia del progrés. Que el món es deshumanitzi i es buidi de la seva dimensió simbòlica i de sentit -el seu veritable oxigen- què importa: el progrés no s’ha d’aturar!

A la concepció utilitarista i individualista de la llibertat que reforça l’apatia, el conformisme i el consumisme i erosiona les bases de la convivència i del bé comú, cadascú s’encongeix fredolicament a casa seva. Al deliri de seguretat generat per aquesta llibertat mercantilista. A la cultura de l’entreteniment de la qual exhalen les olors nauseabundes d’una vida mutilada. Però, és això realment la llibertat? No és més aviat una mentida? Kafka ja havia pressentit el seu aire viciat quan va descriure, a Amèrica, l’estàtua de la llibertat brandant en lloc de la torxa una espasa amenaçadora.

És més urgent fer sonar les alarmes que ser el campió de la llibertat, ja que estem en el procés, en nom de la llibertat, de liquidar les seves condicions d’existència. Una d’elles, fonamental, és el nostre arrelament en un món pastat de símbols, d’històries, de cultures, de significats, de records, de llenguatges. És en aquesta terra humana que es pot produir l’extraordinari sisme de la llibertat que fa trontollar el sentit, fissura les certeses i esfondra els ídols. La llibertat no està exempta d’arrels; al contrari, les pressuposa. Les allibera de la crosta i de l’esclerosi. Així, oberts als altres, despullats de les closques de la veritat, els éssers humans es nuen entre ells per formar la solidaritat dels escruixits.

Imre Kertész, a Sense destí, relata com, al camp d’extermini de Buchenwald el 1944, poc a poc va anar lliscant viu a la mort. Enmig d’un munt de cossos demacrats en què havia estat llançat, destinats als crematoris, s’escolta una veu inaudita, la seva, balbucejant: «Pro… tes… to». «Que! Vols viure encara?» li replica l’intern a càrrec de la feina bruta. Aquesta protesta en la profunditat de la mort contra el destí implacable i assassí és, efectivament, el crit de la llibertat. Inaugura una llarga marxa, pas a pas, a la terra dels humiliats. Qui l’emprèn és alliberat de la innocència…

Més publicacions de