Joan Brossa - Poema visual

Llum i foscor a la poètica Brossiana
(Cloe Masotta)

O de la centralitat de la cultura[1]


Més a prop de les estrelles,
el primer raig del matí.
Sento que obres les finestres
i em preguntes si he dormit.
Jo t’explico que, com sempre,
em desperto a mitjanit,
em passejo per la casa
i tu em dius que m’has sentit. 

Ferran Palau[2]

 

Confinats i confinades, sorgeix la por no només a la malaltia, no només que els éssers estimats emmalalteixin, sinó també a un esdevenidor que no podem imaginar després de restar a casa més dies del que connota la paraula quarantena. Són temps foscos on una pandèmia ens manté tancats i tancades a casa. Ja no podem veure ni abraçar a tants amics i amigues i no sabem si ho podrem fer. Enmig de la incertesa, l’art, la música, la poesia que fan d’altres o l’escriptura pròpia, són una mena de llum que ens porta a perseverar, i això em remet a l’actualitat i, com veurem més endavant, a la intempestivitat d’un artista, Joan Brossa, que va viure en les primeres dècades de la seva trajectòria la foscor de la dictadura franquista i que va saber que en tot moment, si alguna cosa podia guiar-lo en temps tan negres, era la llum de la poesia. 

Si ara féssim un viatge en el temps i situéssim aquesta pandèmia, per exemple als anys 40 i 50 en què Brossa escriu els seus primers textos, no ens connectaríem per Skype, Zoom, Jitsy, Whatsapp, i la infinitat de finestres virtuals que obrim cada dia per comunicar-nos amb els i les que estimem. Potser escriuríem cartes. Que és el que feia Brossa amb Tàpies, Cuixart, Pons i tots aquells amics i col·laboradors que el van acompanyar al llarg de la seva vida. Unes cartes que vaig poder llegir l’any 2015 durant la meva investigació al Fons Joan Brossa[3], situat actualment al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), i que de seguida van exercir sobre mi la fascinació de poder albirar la intimitat del procés creatiu brossià i com el poeta habitava els temps obscurs de la dictadura. De seguida es van dibuixar algunes motivadores correspondències entre el que escrivia als amics i els poemes que creava per exorcitzar la dificultat del present que li va tocar viure.

Seguint la datació d’autors com Jordi Coca a El pedestal són les sabates[4], el primer període de la trajectòria brossiana correspondria als anys 1938-1950. Després de diversos intents fallits de la seva família de trobar-li un ofici, i de dedicar-se a la venda de llibres prohibits, Brossa es consagrarà exclusivament a l’escriptura. En aquests anys la seva activitat és infatigable, el podem imaginar com un grafòman que escriu en tots els papers que té a l’abast. En la nostra incursió en el Fons Joan Brossa vam descobrir que l’artista traça els seus pensaments en suports de tota mena; en paperetes electorals, programes de cinema, sobres del metge, programes d’exposicions. El seu traç a llapis, com un intrincat i laberíntic palimpsest, s’estén, es desplega, com un exèrcit de formigues laborioses. A vegades, fins i tot, el poeta escriu sobre escrit. En la seva cal·ligrafia palpita la urgència dels pensaments que si no escrivim de pressa, de pressa… tendim a oblidar o perdre. O tal vegada no. Tal vegada és que el principi de juxtaposició i collage dels seus poemes (textos, poemes visuals, guions cinematogràfics…) es contagia del seu procés creatiu, de la manera en què Brossa treballa.

D’altra banda, en aquest període juntament amb la seva incansable producció artística i literària, Brossa manté una fecunda correspondència amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies o Joan Ponç, entre d’altres amics, col·laboradors i companys d’iniciatives com les publicacions Algol o Dau al set. Una correspondència en la qual es fan ben presents uns anys de postguerra en què Catalunya viurà, per exemple, el duríssim aïllacionisme del franquisme. “No arribava res de res”, escriu Brossa, “una obra perquè era política, l’altra perquè era antireligiosa… El fet és que no n’arribava cap. En aquells anys de misèria insuperable vaig llegir Ulisses[5]”.

És sobretot amb Tàpies amb qui Brossa manté un nodrit intercanvi epistolar. “Quan Tàpies va passar un any a París, amb una beca de l’Institut Français, la relació no es va interrompre. Ens escrivíem[6]”. A una carta del 21 de gener de 1951 llegim: “Per ací tot segueix igual (…) ànim Tàpies que ací si que estem fotuts, refotuts i contrafotuts.” I tornem a trobar la frase a un esborrany destinat a Cuixart i Tàpies del 20 de gener de 1951: “Per ací tot segueix igual i l’ambient fa l’efecte d’una amenaça, però jo continuo creient que cal emprendre un camí a mà esquerra”.

Llum i foscor, la pesantor d’un país sota el jou d’una feixuga dictadura conviu amb un possible camí, lluminós, i alleujador, a través de l’art. “Estic habitant a la foscor” escriu Brossa en una carta a Joan Ponç del mateix any. Però enfront d’aquesta foscor de la dictadura franquista, Brossa oposarà la llum vital que li proporciona la creació artística: “Animar un mapa, que creixi pur, de l’escuma del mar, és cada dia més difícil. M’he acollonit? Els dies lents es retornen entre flames. El fenomen de la vida és una exaltació més o menys lluminosa.”

Les paraules que escriu Brossa en la seva epístola a Ponç, en què “el fenomen de la vida” esdevé “una exaltació més o menys lluminosa”, reverberen en un poema del mateix període, El sonet del pur estrèpit, publicat als seus Sonets de Caruixa (1949)[7]:

 

SONET DEL PUR ESTRÈPIT

El vent lluita per ésser flor, la flor
Per ésser papalló, el papalló
Per ésser peix, el peix per ésser jo.
I jo, l’Arrel de la Creació.

Sembla fosca; sentida no te so;
Pot no existir, no obstant, existeix; ¿no
vivim en la foscor tu i jo, però
La terra es mou en justa processó?

El món, un cap d’agulla m’esdevé.
Ni alt ni baix, no pots distingir re:
Un bri és gran com el turó darrer. 

En mi quan la lluna fa el seu ple,
Profund com l’aigua obscura anhelo ser.
De l’univers i jo, cap al primer. 

 

“Vivim en la foscor, la terra i jo, però la terra es mou en justa processó?”, escriu Brossa en el sonet. Així, en un país sumit en la foscor, en què tots, com escriu Brossa en les seves cartes, “estem fotuts, refotuts i contra fotuts” el poeta és capaç d’operar, en el cor del real una esperançadora metamorfosi a través de la imaginació creadora. 

La correspondència brossiana d’aquest període, de poemes com el que hem comentat, de la seva producció dels anys 40, que inclou, no sols poesia sinó també dos guions cinematogràfics com Foc al càntir i Gart, que concep, amb datació aproximada, en el bieni 1948-49, ens porten a pensar en un Brossa intempestiu, arrelat al seu present però també en certa manera creant a contrapèl del relat històric oficial, avançat al seu temps. Intempestiu o, seguint Agamben, contemporani. Doncs, escriu el filòsof italià, “pertany veritablement al seu temps, és veritablement contemporani aquell que no coincideix perfectament amb ell ni s’adequa a les seves pretensions i és per això, en aquest sentit, inactual; però, justament per aquesta raó, a través d’aquest desviament i aquest anacronisme, ell és capaç, més que la resta, de percebre i aferrar el seu temps[8]”.

La intempestivitat de Brossa, l’actualitat de la seva producció poètica ens convida a defensar com ell ho feia que la cultura, la poesia ens poden salvar de la foscor. Avui no podem imaginar com serà el món que vindrà quan sortim de casa, comencem a recórrer els carrers de les nostres ciutats estimades. Però potser ens ajudarà a imaginar com viure. Per això és tan important la cultura, en totes les seves formes. Perquè, com va defensar Brossa durant tota la seva vida i obra, aquesta ens fa lliures.

 


[1] Aquest text beu de, i n’és una continuació, dues fonts, i esdeveniments: el treball de fi de màster del Programa d’Estudis Independents presentat al MACBA l’any 2015, de títol Brossa intempestivo, així com en la intervenció de l’autora al cicle Ens va fer Joan Brossa, organitzat i promogut per la Fundació Joan Brossa i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració del diari digital Núvol, lany 2019 amb motiu de la cel·lebració del centenari del poeta.

[2] Transcripció feta per l’autora del text d’un fragment de la canço Mitjanit, creada per Ferran Palau el mes d’abril de 2020, en temps de confinament i pandèmia global. Ferran Palau, Cançó: Mitjanit Ep: Cel Clar / Mitjanit(Hidden Track Records 2020). Mescla de Jordi Matas. Master de Victor Garcia.

[3] Reitero, com vaig fer en el seu moment, el meu agraïment a Maite Muñoz, Estel Fabregat, Llorenç Mas, Marta Vega, Iraïs Martí, Noemí Mases, Andrea Ferraris, Sònia Monegal, i a tot l’equip del Centre de Documentació del MACBA, per obrir-me les portes i finestres de l’Arxiu, possibilitant una investigació que ha anat més enllà de la culminada al Programa d’Estudis Independentes.

[4] Coca, J., “El pedestal són les sabates. A: Oblidar i caminar, ed. La Magrana, Barcelona, 1992, pág. 62. Es tracta d’un volum que recull un estudi introductori sobre Joan Brossa i tres entrevistes a l’escriptor, distribuïdes en apartats els títols dels quals són: “El pedestal són les sabates”, publicat a ‘Joan Brossa o el pedestal són les sabates’ (Barcelona: Pòrtic, 1971); “Oblidar i caminar, publicat a ‘Serra d’Or’ (desembre de 1982); i “El cor de la màgia”, publicat a ‘Serra d’Or’ (Juliol-agost 1992).

[5] Coca, Jordi, op. cit., pág. 47.

[6] Permanyer, Lluís, Brossa x Brossa. Records, La Campana, Barcelona, 1999, p. 127.

[7] Brossa, Joan, Sonets de Caruixa. Ed. Cobalto, Barcelona, 1949.

[8] Agamben,G.,¿Qué es lo contemporáneo?, publicat a Salonkritik,1 de diciembre de 2008 (http://salonkritik.net/08-°©‐09/2008/12/que_es_lo_contemporaneo_giorgi.php

 

Sobre l’autor:

CLOE MASOTTA és Doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra, on també ha cursat les llicenciatures en Humanitats i Comunicació Audiovisual així com el Màster en Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporanis. Al MACBA ha cursat el Màster en teoria i crítica de l’art contemporani: PEI (Programa d’Estudis Independents). Actualment compagina la docència universitària amb la seva activitat com a crítica, analista i docent de cinema i art contemporani freelance en institucions com el MACBA, el CCCB i la Fundació Joan Brossa. Ha escrit a Blogs & Docs, Caiman Cuadernos de Cine, La FuriaUmana, i col·labora amb Transit: cine y otros desvíos. Com a membre de la ACCEC (Associació Catalana de l’Escriptura i la Crítica Cinematogràfica) ha estat Jurat de la Crítica en diversos festivals com el D’A Film Festival, l’LPA Film Canàries o L’Alternativa, i Jurat FIPRESCI del Festival Internacional de Cinema d’Animació d’Annecy.

 

Més publicacions de