Més enllà del principi de realitat
(Gustavo Dessal)

En els darrers temps el terme “metavers” es desplaça amb una sorprenent velocitat al món tecnològic i financer. El pedal de la seva acceleració l’ha trepitjat la companyia Facebook, rebatejada com a “Meta”, que de manera molt apropiada va adoptar com a logo una banda de Moebius, aquesta coneguda figura topològica en què desapareix la vora entre allò exterior i allò interior. Lentament, i sense necessitat d’apel·lar a teories conspiranoiques, hem anat descobrint que estem submergits a la vida on-line, fins i tot quan apaguem els nostres dispositius. Durant molt de temps insistim en la creixent impossibilitat d’escapar del món digital, viure’n fora encara quan tinguem el ferm propòsit d’abandonar-lo. La realitat humana -expressió que ja no sabem gaire què significa- ha estat colonitzada per internet, i estem captius a l’esfera transpolítica de les tecnologies. Al nostre hàbitat ficcional d’éssers de llenguatge s’hi afegeix un nou nivell. La metàfora que la vida contemporània s’assembla cada cop més a un videojoc ha deixat de ser una figura retòrica, i la ciència ficció no és un simple gènere literari sinó l’anticipació de les ficcions tecnocientífiques, moltes de les quals ja són totalment realitzables.

Extret de la novel·la “Snow Crash” (1992) de Neal Stephenson, “metavers” és un significant sobre el qual encara no existeix un complet acord entre els especialistes respecte del seu significat i el seu abast. Tot i això, la polèmica no és un obstacle perquè les inversions en aquesta nova dimensió d’internet pugin a xifres inconcebibles, en una carrera desenfrenada cap al que alguns qualifiquen com un atemptat a la humanitat. La pandèmia va augmentar la recerca immemorial d’universos alternatius on trobar un refugi i un consol per a la misèria corrent. Ara, mitjançant la tecnologia d’ulleres de realitat virtual i un vestit proveït de sensors hàptics (que accionem quan pressionem la pantalla d’un smartphone perquè s’obri una finestra d’opcions en una app), podem accedir a una immersió sorprenentment intensa en un món on es pot participar almenys de dues maneres. Una, mitjançant un avatar, darrere del qual es troba algú la identitat del qual és desconeguda. L’altra és de manera directa, entrant en una neo-realitat sense cap disfressa, i interactuar amb persones a qui s’ha convocat prèviament per a l’experiència, o que es troben per atzar.

Meta lidera la proposta actual (a la qual s’han sumat altres gegants com Apple, Windows, Amazon, Google) d’una translació progressiva de tota la vida en conjunt cap al metaunivers. Allí treballarem, tindrem les nostres experiències socials, amoroses, sexuals, de lleure, i per descomptat de consum. La inclusió de TNF (objectes no fungibles) i l’ús de criptomoneda completaran la possibilitat d’una desmaterialització expansiva de l’experiència que sens dubte podrà modificar el concepte del que entenem per “humà”. Sense obrir un judici anticipat sobre les implicacions i els efectes d’una vida semblant a l’entorn metavers, és fonamental assenyalar que el símptoma no ha necessitat gairebé ni un minut per fer-se present.

Al desembre de 2021, una tal Chanelle Siggens es va preparar amb el seu equip Oculus (un sistema d’ulleres i sensors creat per l’empresa Meta) per jugar el seu joc favorit en una plataforma anomenada Population One. Representada pel seu avatar, Chanelle es va desplaçar fins a ingressar en un espai virtual i va esperar que comenci l’acció. Aquesta no va trigar a presentar-se, sota la forma d’un avatar masculí que es va aproximar, va grapejar el seu cos i va ejacular-hi sobre. Chanelle, o millor dit el seu avatar (les diferències, si és que existeixen, mereixen una extensa elucidació), li va ordenar que s’apartés, però “ell” va arronsar les espatlles, en un gest que Chanelle va interpretar com “Estem en metavers, i per tant aquí faig el que em dóna la gana”. Tot seguit, l’avatar va seguir el seu camí.

Aquesta és una mera anècdota en un univers on l’assetjament sexual, el bullying, les agressions i les conductes d’odi són moneda corrent. En els casos en què el jugador no s’introdueix a través d’un avatar, sinó que afegeix al seu equip un vestit hàptic, els sensors del qual incideixen en el real del cos, la vivència pot assolir un nivell traumàtic. Sense que hi hagi proves fefaents, les xarxes socials parlen fins i tot de violacions dutes a terme en plataformes de metavers. Si això és ja un motiu suficient d’alarma, què es podria dir llavors d’unweb de metavers anomenat Roblox, on mitjançant els seus avatars certs influencers recreen Hitler, recluten seguidors per formar ordres d’execució de jueus, o emperadors romans que s’hi rabegen amb els avatars disposats a adoptar el paper d’esclaus? Tot aquest univers és real o imaginari? Quins són els límits, les vores, les fronteres? A la complexitat del fenomen se li afegeix ara com ara l’absència total de legislació. És incitació a l’odi triar ser un avatar gihadista que decapita un altre avatar?

Mentre tot aquest gran debat s’agita hi ha alguna cosa que no admet cap mena de dubte. Metavers és la possibilitat de moltes coses, i possiblement algunes seran adoptades per a fins perfectament compatibles amb la dignitat i l’ètica. Però també es convertirà en un espai on hi tinguin cabuda totes les varietats de fantasmes perversos, sense que sigui tan senzill determinar si es tracta d’una realització o no. La tecnologia ens obliga cada cop més a reflexionar sobre els nostres conceptes. En què es converteix la noció de “cos”? Quina diferència hi ha entre l’assetjament sexual entre avatars i entre persones al món que ja no sabem si té sentit anomenar “real”? Però una qüestió és indiscutible: el subjecte de l’inconscient i la relació amb les seves satisfaccions més íntimes i fins i tot desconegudes per a si mateix es posen clarament en primer pla. Un no escull un determinat avatar de manera atzarosa, ni es presta a jugar a ser esclau per pura casualitat.

Malgrat tot, l’aposta del metavers es basa en el nivell representacional de la realitat, i pretén una digitalització que sobtadament ensopega amb allò real. Putin se’n fot a riallades del metavers. Sobre el real, en sap una mica més que Zuckerberg…

Més publicacions de