No hi ha amor en la política
(Ezequiel Mir Casas)

Al món modern, la dimensió política de la vida col·lectiva se centra en la capacitat d’actuar en comú malgrat els conflictes i els desacords. Per això, en el llenguatge quotidià identifiquem allò polític com l’aptitud pràctica de «fer societat» (en el sentit de fabricar), una aptitud que es distingeix de la política, que és la manifestació comuna dels conflictes i la seva exposició pública.

No obstant això, si la vida i l’acció en comú són possibles malgrat els conflictes que generen, és perquè és possible acordar regles abstractes que portin una «idea» de la justícia (que cadascú pugui fer seva) i també sobre com aplicar aquesta idea a les relacions socials. Però això exigeix ​​que hom s’adhereixi a aquestes regles, fins i tot quan descobreix que l’aplicació de la justícia no és igual per a tothom. Al seu torn, aquest marge de tolerància exigeix preservar la possibilitat de lluitar per canviar les regles quan produeixen sistemàticament noves injustícies (cosa que és gairebé sempre així). Allò polític, en definitiva, és el lloc per superar els conflictes, ja que és precisament sobre la base dels conflictes empírics que s’inventen regles que refan els «repartiments» dels rols i de les oportunitats, però també perquè es troba fins i tot dins d’aquests conflictes la capacitat per imposar regles.

Per tant, allò polític és el lloc de la dominació. Això vol dir primer que les relacions socials concretes estan subjectes globalment a les regles que prescriuen les seves formes, allò que els moderns han anomenat «rule of law»  ̶ l’estat de dret ̶  per distingir aquesta dominació del domini personal. Aleshores vol dir que el poder per produir aquest «dret» i promulgar «lleis» constitueix el major repte dels conflictes socials, conflictes en què són els grups els que s’enfronten en lloc de les persones. La llei (que diu: «has de fer o no fer això o allò… en cas contrari patiràs aquesta o aquella sanció») té com a condició la monopolització de la violència (per part d’un grup) i com a objectiu la suspensió condicional del seu ús, dues coses ben inestables que depenen de la tolerància popular quant a la realització imperfecta, per la llei, de la idea de justícia de la qual es reclama.

En la seva dimensió essencialment política, hom pot veure que l’aptitud de fer societat és quelcom perillós i fràgil. Amb la secularització de la societat, a poc a poc ha quedat clar que cap de les idees que es poden imaginar, cap de les regles que es poden pactar, cap dels acords als quals es poden arribar han de tenir valor absolut; l’existència de les societats, doncs, al segle XX va adoptar el caràcter d’un bricolatge històric, d’una ordenació contingent d’humanitats singulars recollides al llarg de la ruta dels conflictes obsolets però sempre renovats. Més important encara: allò polític ha demostrat que no hi ha cap destinació irreversible ni cap garantia original. Pot preservar i augmentar les humanitats singulars que s’han sedimentat de manera contingent, però també les pot perdre.

Allò polític no és el lloc de l’amor per la bona raó que la injustícia és sempre l’expressió d’un menyspreu que serà combatut. Allò polític tampoc és el lloc de la veritat, perquè ja no hi ha cap idea absoluta, divina o definitiva de justícia. És simplement el lloc on es refà constantment, a mesura que se’l transforma, el compartir el món comú. I és que, precisament, perquè els éssers humans estimen aquest món comú i temen perdre’l, que acaben actuant en comú malgrat els seus desacords.

Tanmateix, se’m dirà que aquesta aptitud de «fer societat» es basa en pressupòsits reals que no depenen d’ella i que la precedeixen. Efectivament, qualsevol societat i, per tant, qualsevol aptitud de fer societat, sembla reposar en un moment comunitari anterior en què el temps hauria apilat  ̶ com si es tractés de realitats substancials ̶   paisatges, sabors, hàbits, símbols, relats i imaginacions compartides, en definitiva, una cultura els elements de la qual després funcionen en tothom. Aquest moment comunitari de la pràctica social, sempre més o menys fantasiat, és la metàfora cívica de la natalitat política, ja que evoca la natalitat i prou, aquest moment de l’acollida incondicional dels «nous» pel desig d’aquells que els porten al món. Per tal que l’aptitud de fer societat pugui superar sempre els nous conflictes que l’alimenten, s’ha de renovar, en el mateix moviment d’allò polític, el mite d’una pertinença primordial, incondicional i inalienable a allò comú. Tenim una il·lustració considerable d’aquest desenvolupament simultani de la unitat positiva i de la seva negativa conflictual amb el cas de les societats que han anat fins a la guerra civil i que, tanmateix, celebren clamorosament la seva història, com si fos en la seva totalitat, la mera expressió de la seva unitat fundacional. Allò polític en si mateix no té amor, però n’inventa el record.

Més publicacions de